LA VOTACIÓ DEL 20D PEL PARLAMENT ESPANYOL
Ho haig de
confessar, he estat dubtant fins ahir sobre a qui hauria de votar en aquestes
eleccions.
Com a persona
participant en Moviment d’Esquerres, MES, sento com meva l’orientació que vàrem
donar per aquestes eleccions: vot d’esquerra i soberanista català.
Però aquest criteri
aplega més d’una força política.
Per descart, òbviament
no està dintre les meves intencions el votar a PP o Ciutadans, perquè no recull
cap d’aquestes dues premisses.
Respecte el
PSC/PSOE considero que, malauradament, aquesta formació s’ha convertit en la
Federació catalana del PSOE, malgrat la seva important història catalanista, i
ja no recull les aspiracions sobiranistes d’una part rellevant de la ciutadania
catalana. Lamento que el socialisme català sobiranista encara no té prou força
per mantenir una posició i veu pròpia dins aquesta escomesa electoral, espai
polític que encara està en construcció.
Democràcia i
Llibertat, malgrat mantenir una clara posició en el procés per la creació d’una
República catalana, encara porta una motxilla molt pesada d’etapes anteriors i
li cal un temps de clarificació interna i de canvi de lideratges. Reconec,
també, que m’he trobat molt còmode, personal i políticament, en el treball
quotidià dins l’àmbit local.
Izquierda Unida
manté un dels parlamentaris més brillants d’aquesta etapa que es tanca, Alberto
Garzón, amb posicions polítiques clares i valentes. Però, lamentablement,
jugarà un espai força marginal.
Com també hi ha
altres forces d’esquerra i soberanista, que han demostrat un treball molt
important, però han considerat que ja no interessa participar en el Parlament
espanyol, com les CUP.
En Comú Podem, era originàriament
la força política que em resultava més atractiva. No tant per Podemos, als que
trobo encara una formació en construcció i amb uns tics dirigistes i amb
components de populisme, ni per ICV-EUiA a qui respecto i valoro, amb una militància
i història exemplar, però penso que avui mantenen un projecte polític ambigu i
difós. Com per la figura d’Ada Colau i el seu projecte de Barcelona en Comú, i
el seu equip, que em sembla que són els que marquen el rumb decidit i valent d’aquesta
agrupació. Són, penso, els que donen més decisió i contingut en aquest
projecte.
També Esquerra
Republicana de Catalunya, amb un projecte polític clar fins la independència. Un
paper històric indiscutible i una aportació de quadres, d’uns anys ença, molt
valuosos. Però que conté tres debilitats notables, al meu parer. Un cap de
cartell poc madur i massa ideologitzat, unes maneres de fer on primen més els
càlculs electorals i partidistes que una visió profunda d’Estat, país i
governabilitat (em resulta incomprensible, a hores d’ara, que el Parlament
català estigui paralitzat a l’espera de la confecció de l’executiu, entre
altres exemples) i un contingut d’esquerres un pèl tebis, fruit de la voluntat
de fer un col·lectiu massa ampli i divers en funció d’un objectiu principal: la
independència.
A la hora de
prendre la decisió, he posat en valor principal, les aspiracions ciutadanes
expressades en les tres escomeses electorals anteriors. Com també el recolzar
les grans mobilitzacions ciutadanes i les reivindicacions principals, socials i
nacionals, d’aquests darrers temps.
No puc, per tant,
deixar d’enfortir el procés cap a una República catalana i la creació d’un
procés Constituent que ens ajudi a definir, àmpliament i democràticament, quina
Catalunya voldrem construir.
Està bé que En Comú
Podem treballi per ampliar les bases del sobiranisme i per agrupar forces per
la realització del Referèndum, bastant inimaginable avui en dia.
Però crec que el
més important avui és no donar cap pas enrere de les fites assolides el 27S, i
qui millor pot garantir avui això són els republicans.
En conclusió, el
meu vot aquest diumenge serà per ERC, en la espera i amb la convicció que sabrà
gestionar els nostres vots i anhels pel camí iniciat a Catalunya.
Article sencer