18.12.15

LA VOTACIÓ DEL 20D PEL PARLAMENT ESPANYOL

Ho haig de confessar, he estat dubtant fins ahir sobre a qui hauria de votar en aquestes eleccions.

Com a persona participant en Moviment d’Esquerres, MES, sento com meva l’orientació que vàrem donar per aquestes eleccions: vot d’esquerra i soberanista català.

Però aquest criteri aplega més d’una força política.

Per descart, òbviament no està dintre les meves intencions el votar a PP o Ciutadans, perquè no recull cap d’aquestes dues premisses.

Respecte el PSC/PSOE considero que, malauradament, aquesta formació s’ha convertit en la Federació catalana del PSOE, malgrat la seva important història catalanista, i ja no recull les aspiracions sobiranistes d’una part rellevant de la ciutadania catalana. Lamento que el socialisme català sobiranista encara no té prou força per mantenir una posició i veu pròpia dins aquesta escomesa electoral, espai polític que encara està en construcció.

Democràcia i Llibertat, malgrat mantenir una clara posició en el procés per la creació d’una República catalana, encara porta una motxilla molt pesada d’etapes anteriors i li cal un temps de clarificació interna i de canvi de lideratges. Reconec, també, que m’he trobat molt còmode, personal i políticament, en el treball quotidià dins l’àmbit local.

Izquierda Unida manté un dels parlamentaris més brillants d’aquesta etapa que es tanca, Alberto Garzón, amb posicions polítiques clares i valentes. Però, lamentablement, jugarà un espai força marginal.

Com també hi ha altres forces d’esquerra i soberanista, que han demostrat un treball molt important, però han considerat que ja no interessa participar en el Parlament espanyol, com les CUP.

En Comú Podem, era originàriament la força política que em resultava més atractiva. No tant per Podemos, als que trobo encara una formació en construcció i amb uns tics dirigistes i amb components de populisme, ni per ICV-EUiA a qui respecto i valoro, amb una militància i història exemplar, però penso que avui mantenen un projecte polític ambigu i difós. Com per la figura d’Ada Colau i el seu projecte de Barcelona en Comú, i el seu equip, que em sembla que són els que marquen el rumb decidit i valent d’aquesta agrupació. Són, penso, els que donen més decisió i contingut en aquest projecte.

També Esquerra Republicana de Catalunya, amb un projecte polític clar fins la independència. Un paper històric indiscutible i una aportació de quadres, d’uns anys ença, molt valuosos. Però que conté tres debilitats notables, al meu parer. Un cap de cartell poc madur i massa ideologitzat, unes maneres de fer on primen més els càlculs electorals i partidistes que una visió profunda d’Estat, país i governabilitat (em resulta incomprensible, a hores d’ara, que el Parlament català estigui paralitzat a l’espera de la confecció de l’executiu, entre altres exemples) i un contingut d’esquerres un pèl tebis, fruit de la voluntat de fer un col·lectiu massa ampli i divers en funció d’un objectiu principal: la independència.

A la hora de prendre la decisió, he posat en valor principal, les aspiracions ciutadanes expressades en les tres escomeses electorals anteriors. Com també el recolzar les grans mobilitzacions ciutadanes i les reivindicacions principals, socials i nacionals, d’aquests darrers temps.

No puc, per tant, deixar d’enfortir el procés cap a una República catalana i la creació d’un procés Constituent que ens ajudi a definir, àmpliament i democràticament, quina Catalunya voldrem construir.

Està bé que En Comú Podem treballi per ampliar les bases del sobiranisme i per agrupar forces per la realització del Referèndum, bastant inimaginable avui en dia.

Però crec que el més important avui és no donar cap pas enrere de les fites assolides el 27S, i qui millor pot garantir avui això són els republicans.


En conclusió, el meu vot aquest diumenge serà per ERC, en la espera i amb la convicció que sabrà gestionar els nostres vots i anhels pel camí iniciat a Catalunya.


Article sencer

1.12.15

TORNEM-HI… ¡NO A LA GUERRA!

Tothom ens vàrem esgarrifar amb les notícies del què passava a París el passat 13 de novembre. Aquest cop el terrorisme arribava a la capital d’una metròpoli, com abans havia estat Madrid o New York. Això canvia les coses, les víctimes ja no són en països llunyans sinó que també podem ser nosaltres.
A diferència de després dels atemptats de Madrid, el president Holland declara la guerra i demana suports, especialment als col·legues europeus.
Aquí cal fer algunes reflexions:
Les guerres ja no són com abans. No es poden acabar amb un desembarcament a Normandia o amb una bomba com a Hiroshima o Nagasaki. Tampoc els exèrcits són els mateixos, regulars; ara són amb empreses privades o amb població difosa, aquests llops solitaris, tampoc els enemics són els mateixos, ara ho és fonamentalment la població civil, d’aquí i d’allà.
Els autors no han estat sirians vinguts camufladament com a refugiats. Han estat europeus, amb l’educació d’aquí, i que si han estat a Síria o altres països ho han fet amb passaport francès o belga.
Que hi ha que fer front al terror i al terrorisme és indubtable. Que hi ha que condemnar els atacs terroristes, tots, també.
Però tampoc podem ser hipòcrites. Estem davant d’una nova organització d’ordre internacional, entre les grans potències, i moltes d’aquestes guerres són resultat dels seus jocs i dels seus negocis.
Hi ha dos tipus de mesures a prendre. Unes en el marc internacional, per apaivagar els conflictes: democratització d’Aràbia Saudita i la resta de monarquies del golf, congelar la venda d’armament, controls financers, polítiques conjuntes d’intel·ligència, observatoris en internet…
Altres en el sí de les nostres societats: desmuntar ghettos com les banlieus o barris molt deficitaris, promoció econòmica i professional pels joves, mesures socioeducatives, culturals i religioses… Recordem que a França hi ha polítiques assimilacionistes (que els nouvinguts siguin iguals que nosaltres) i ja veiem on ha esclatat el terror.
Coneixem també els resultats de les polítiques exteriors bel·licistes iniciades pel Trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar). On encara l’expresident espanyol és l’únic que no s’ha disculpat per la seva decisió bel·licista.
Per tot això aquest dissabte passat hi hagué una marxa contra el terrorisme i la Guerra.
Aquest va ser la crida final del seu Manifest:
Per això ens tornem a alçar, per dir prou. No permetrem que en el nostre nom s’iniciï una nova guerra, no avalarem cap bombardeig, no acceptarem cap nova retallada de les nostres llibertats, no callarem davant la proliferació de discursos islamòfobs, racistes i feixistes, i no permetrem més lleis xenòfobes ni més centres de detenció il·legals o il·legítims. Per la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la solidaritat, la justícia global i la laïcitat, hem decidit sortir al carrer a dir mai més.”

Molts ens hi identifiquem i hi donem suport. NO A LA GUERRA.


Article sencer