30.12.12

I ARA QUINA ÉS LA PRIORITAT?

Ja s’han celebrat les eleccions al Parlament de Catalunya. Elements destacats són: alta participació amb un gruix d’aparició de nous votants, una representació més amplia (que posa dels nervis als partidaris del stablishment bipartidista) i un fracàs sense pal•liatius dels dos grans partits catalans, CiU i PSC. CiU va voler surfejar sobre l’ona aixecada per la manifestació de l’Onze de setembre, per consolidar una política econòmica que empobreix cada cop més la nostra societat, amagats sota l’estelada. Amb nous votants que majoritàriament els van donar l’esquena i amb pèrdua dels tradicionals, que van preferir l’original per sobre d’una mala còpia que mai ha tingut la independència en el seu ideari. Un fracàs també del lideratge messiànic de Mas. La seva aposta plebiscitària va ser per a ells un rotund fracàs. Posant en perill, per primera vegada de forma seriosa, la unió entre CDC i UDC. Si abans parlava de l’ona de l’Onze de setembre, no es pot oblidar que també hi han hagut altres tres ones massives: la dels indignats, la dels treballadors l’1 de maig, i la darrera, que va ajuntar a tots els anteriors, amb la vaga general i les manifestacions contra les retallades. Això també ha tingut el seu ressò en les eleccions. Dins les esquerres, ERC i IC-EUiA han sortit reforçats, una per l’alternativa més nacional i l’altra per una alternativa més social, clares i definides. Aquí es de justícia reconèixer, per exemple, que la indignació popular contra els desnonaments tant sols Iniciativa ha estat capaç d’incorporar-la a la vida parlamentària des d’un inici. També han aparegut les CUP, amb força relativa, però han arribat per a quedar-s’hi sobretot amb el recolzament de molta joventut radicalitzada i també, com a reflex, de corrents similars a Europa. El PSC, en canvi, ha perdut la seva centralitat dins la societat catalana, però també dins les esquerres. La seva incomprensió i absència de l’Onze de setembre, el va portar a la invisibilitat i a una pèrdua de confiança en la majoria de l’electorat. La recuperació a darrera hora de les posicions d’en Pasqual Maragall de la primera època, a qui es criticava en privat fins fa quatre dies, no va ser creïble. Per què un dels problemes principals del PSC es diu PSOE, on no han recolzat mai l’estratègia federalista, i això te un cost. No els hi caldrà més remei que rectificar. La configuració d’una llista electoral, posant de número dos un desconegut economista, representant com em Miguel Sebastian el seu amic (si, aquell de que baixar impostos es d’esquerres o el del xec-bebé), posicions socioliberals solchaguistes que no qüestionen el model existent sinó que tant sols el matisen. Sense cap experiència parlamentària i a sobre posat de portaveu amb un procediment més que qüestionable. La configuració de la llista, amb la presència encara d’un Corbacho en detriment de la postergació d’una Laia Bonet, per exemple, també expressa la correlació de forces dins l’executiva i dins el partit. A sobre, posicions que no han servit ni per frenar la fugida espanyolista de molts votants cap a Ciutadans. Per no parlar d’errors de manual en estratègies electorals com el no donar missatges en negatiu (no a la independència). Per acabar-ho d’adobar salta el cas Mercuri, sobre corrupció a Sabadell, on el PSC ha tingut una reacció entre tímida i vergonyosa. Lluny de prendre una decisió ferma i decidida com a Santa Coloma, obligant a dimitir de càrrecs públics i allunyament de militància a tots els imputats per dur que sigui (situació, per cert que ha permés una recuperació i consolidació del PSC a aquella ciutat), a sobre el programa electoral aprovat deia textualment: En el segon paràgraf de L’ALTERNATIVA SENSATA, EL NOSTRE PROGRAMA, apartat a): Promourem un gran acord de totes les forces polítiques acusades de corrupció econòmica, que inclogui la de la seva separació transitòria del càrrec i del partit en el moment d’una imputació formal per part d’un jutge d’instrucció. D’aquesta manera els ciutadans poden confiar en que, innocent o culpable, els problemes judicials d’una persona imputada per corrupció econòmica o delictes penals quedaran aïllats de les seves responsabilitats. S'ha fet això? S’ha fet així? A més, els corrents crítics al sí del PSC augmenten, però la Direcció planteja un any de temps per a la seva consolidació enlloc de programar ja un Congres Extraordinari, on es recullin totes les sensibilitats i pluralitat del partit enlloc d’enrocar-se amb el que pot esdevenir una homogeneïtzació sectària, de secta tancada. Si el PSC vol tornar a fer la seva obligació com a partit, governar la Generalitat, no te més remei que tirar endavant l’Alternativa Catalana de Progrés, avui patrimoni dels sectors crítics d’Avancem. Però fer-ho de forma modesta, reconeixent que avui ja no és el pal de paller de l’esquerra. Per què la urgència, avui, és posar dempeus una alternativa d’esquerres que s’oposi a l’ofensiva del capital especulatiu i financer, que avui no té aturador. Una Convergència d’Esquerres, amb voluntat de governar el país, que sigui conscient que ja no estem en el gran pacte social que va sortir dels anys 50. Ara hi ha una nova situació on el capital de casino no està gens interessat en mantenir quotes de benestar per al poble treballador i les classes mitges. Pensem que es possible que dintre de dos anys tornem a tenir eleccions. El temps de preparar-se no és massa. L’aparició de noves alternatives com la Nova Esquerra Catalana són un símptoma que alguna cosa està canviant en la bona direcció. Companys amb els quals s'haurà de treballar colze a colze, sense reticències. Cal treballar sense dogmatismes ni sectarismes en aquesta direcció.


Article sencer