QUINA SETMANETA!

De vegades hi ha seqüències petites en el temps que marquen clarament els esdeveniments del futur. Aquesta setmana passada podria ser un d’aquests bocins.
Començava amb dos fets molt rellevants. Els resultats electorals a Andalucia i a Astúries trencaven una tendència d’avenç conservador. Posades de relleu les intencions en retallar les conquestes de l’Estat de Benestar, ha esdevingut un estat públic de malestar. No fou suficient retallar els drets bàsics per tothom, com educació i sanitat, sense retallar els ingressos dels sectors més rics i poderosos, sinó que, a més, es vol tornar a condicions de treball més pròpies del segle passat. Andalusos i asturians han estat els primers en dir prou.
També Convergència sortia d’un congrès embolicats en la bandera catalana, intentant camuflar els seus pactes amb el PP. Aquí, a casa nostra, és el banc de proves on es realitzen les polítiques més conservadores.
Dimecres, finalment, a Cerdanyola, la classe política va recuperar el seny. El Ple configurava un pacte governamental, escenificat en l’aprovació dels pressupostos, que reflecteix el que, tossudament, la ciutadania cerdanyolenca ha vingut expressant amb els seus vots.
Dijous es va realizar la vaga general més multitudinària que s’ha conegut en democràcia. La seva importància ha estat paral.lela a la ràbia i el menyspreu que tots els mitjans de comunicació conservadors han expressat.
Divendres, els populars han mostrat les seves polítiques econòmiques (no totes; encara falta escanyar les Autonomies, responsables la majoria en matèria de salut i educació) que, enlloc de prendre mesures per a reactivar l’economia productiva, protegeixen les grans fortunes, amnistía als defraudadors i afavoreixen els poders financers.
Durant la vaga, al carrer, ens hem tornat a trobar totes les forces obreres, recuperant un sentit de classe que estava força esmorteït.
Molts diuen que no servirà de res, que no es modificarà la política laboral de l’executiu. Pot ser. És clar que només a Catalunya o Espanya no modificarem tendències d’àmbit molt superior. Que cal aunar forces progressistes dins el marc europeu.
Però el que és innegable és que hem aconseguit fer-nos respectar. I això no s’ha acabat.

Article sencer