UNA SETMANA SIGNIFICATIVA

Aquest canvi de cicle socioeconòmic i polític que estem vivint, s’ha manifestat de forma clara en aquesta setmana, a partir de vivències especifiques.

Dimecres vaig asistir a una sessió de la Universitat a l’abast sobre el tema Identitat i immigració, de la escriptora Patricia Gabancho. Un discurs com el d’Anglada, però en versió catalana. Primer els de casa, com la versió més fascistitzant de l’Estat Català dels anys 30. Un discurs demagògic, ple de mentides, però sense cap vergonya ni el més mínim rubor. Insultant. Partint de la falsa premisa que la globalització internacionalitza i l’identitat es nacionalitza, semblava un discurs de Radovan Karadzic a la catalana. Fou un discurs de la por, l’expressió ideológica d’aquesta por als altres i al futur.

Dijous havia assemblea de l’agrupació del PSC sobre els resultats de les eleccions passades, del 22 de maig. Un dirigent valora que els resultats electorals del PSC es fruit de la tormenta perfecta. Eufemisme elaborat per algún teòric important per tirar pilotes fora i excloure qualsevol autocrítica de l’activitat política dels socialistes en aquests darrers temps.

Dissabte matí, constitució dels ajuntaments fruit dels resultats electorals. Victòria aclapadora de les dretes catalanes i espanyoles al nostre país. Es trenca el mite del cinturó roig. Algunes esquerres desnortades segueixen prioritzant el poder a la política. El PP governa la tercera ciutat de Catalunya, amb el vistiplau de CiU. Les Diputacions a mans dels convergents (potser ara començarem a dir que son institucions innecessàries, com els Consells Comarcals?). El sector més radical dels indignats suplanta la seva veu a la porta dels ajuntaments, escridassant tots els polítics menys els sectors més esquerrans. Es llença l’aigua bruta de la banyera amb el nen dins. S’aconsegueix impedir l’accés de l’extrema dreta de Plataforma per Catalunya als ajuntaments. Afortunadament, encara es salven els mobles en alguns municipis.

Dissabte tarda, trobada a Sant Cugat de membres de Congrésdesdebaix, del PSC. Veus esperançades que demanden noves formes en el partit i fan emergir alguns nous lideratges. Veus critiques sobre les formes i funcionament del partit més que d’objectius polítics.

Volant tota la setmana, per sobre la resta d’aconteixements, la proposta de llei òmnibus, de CiU, que a més de desmantellar conquestes importants aconseguides amb els dos governs tripartits (s’apropa el temps que deixem de menysprear-los i comencem a valorar-los de debò aquests governs passats), expressen la deriva profundament liberal en l’aspecte econòmic d’aquestes formacions polítiques, CDC i UDC, lluny de les propostes més socialdemòcrates o socialcristianes dels primers governs Pujol. Lliguem-nos be els machos, que tot just comencen.

L’agudització social continua i donarà peu a més indignació.

Article sencer

ALGUNES LLIÇONS D’AQUESTES ELECCIONS MUNICIPALS A CERDANYOLA DEL VALLÈS

Les eleccions municipals, que s’han produït en un moment de forta crisi econòmica i social, i dins un augment de les forces conservadores tant a la península com al país, però també amb un declivi de la consolidació europea, obliga a fer algunes reflexions.

Ara es el moment gran de la política, on quedarà evidenciada la capacitat política dels lideratges i de les forces democràtiques. És el moment gran de les negociacions i pactes per la governabilitat. Recordem que el mandat anterior ha estat marcat fonamentalment per a com es van produir aquestes negociacions i quins varen ser els seus resultats... però això ja es aigua passada.

Set lliçons que em semblen d’especial interès:

1. No és cert que la política local és específica i té poc a veure amb la política catalana o espanyola. No eren eleccions per a una gestoria de comunitat de veïns. Les ciutats no són bombolles aïllades del seu context, sinó tindria raó Franco quan li deia a un alcalde de Barcelona que va nomenar: “amigo mio, hagame caso y haga como yo, no se meta en política”.

2. En temps de crisi i conflicte social, la dialèctica política dreta/esquerra (que existeix malgrat qui digui que és cosa del passat) creix pels extrems. Això que s’ha vist confirmat per l’augment de la presència de Plataforma per Catalunya al sí de l’anomenat cinturó roig de Barcelona, com del PP (i no precisament de la seva faceta més moderada, com a Badalona), també s’ha confirmat a casa nostra.

3. La desafecció front la democràcia purament representativa és molt evident. Podria haver-hi un regidor amb els resultats dels vots en blanc. L’afirmació de que la gent vol que només els representants resolguin problemes i no marejar al personal, és del segle passat. La presència del moviment 15-M i les seves acampades (que son objecte d’un anàlisi més específic) son un símptoma prou evident i que te un ampli reso de simpatia i coincidència entre la ciutadania, segons les enquestes.

4. La lliçó més important és que s’ha castigat la lluita cainita entre les esquerres de Cerdanyola (PSC vs. ICV) per l’hegemonia. Avui el PP ja és una alternativa democràtica evident. Les picabaralles entre PSC i ICV, entre altres raons, ha provocat un descens de les dues formacions en suport popular.

5. Qui traeix els valors per a gaudir del poder, l’electorat el penalitza. Els pactes electorals de governabilitat, dins i fora del govern, per part d’ICV en el darrer mandat han estat presents en molts components dels seu electoral potencial. Aquesta es una dada important a l’hora de pensar en la nova governabilitat.

6. Ha augmentat la representació política municipal, amb ERC i CxC, donant més pluralitat i complexitat al joc democràtic. Això no hauria de donar por, ans al contrari permet una millor representació de la voluntat popular i un repte de maduresa política a l’hora de governar i de fer oposició.

7. Ja no hi ha discussió sobre qui ha d’ostentar l’alcaldia. Malgrat la davallada socialista, la qüestió és ben clara. Si be el terra electoral dels socialistes s’ha escurçat preocupantment per a ells, pel que significa de fidelitat del seu electorat, segueix sent la força més votada a la ciutat amb diferència.

Davant els reptes i dificultats actuals (no els hi esperen temps fàcils als governants), el seny hauria de dur-nos a un govern fort de progrés, sense perdre el sentit profundament democràtic de l’alternança.

Un govern de progrés PSC-ICV-CiU, invitant ERC a participar-hi, és el que hauria de ser el més interessant per a la ciutat. Compromís per Cerdanyola té molt clar el seu rol d’oposició que vol fer. Cal una oposició clara que jugui netament el seu paper. El Partit Popular, com una opció conservadora creïble i democràtica, renovada i amb noves forces ha de mostrar i demostrar el seu múscul per a facilitar una Cerdanyola millor.

No és moment de mirar pels retrovisors sinó posar la vista clarament cap endavant. Estancar-se en picabaralles antigues o en recordar enfrontaments del passat va en contra dels interessos de la ciutat. Cal valorar la renúncia del candidat Toni Morral en facilitar la governabilitat, qüestió que l’honora. Aprofitem totes les oportunitats i no ens tanquem en posicions fonamentalistes i puristes que només son polítiques d’ensimismament.

No es perdonarà que Cerdanyola perdi més temps ni oportunitats.

Article sencer