LA PRIMAVERA VERDA LA TAQUEN DE VERMELL

15 de gener, fuig Ben Alí, de Tuníssia; 12 de febrer, fuig Mubarak d’Egipte; a data d’avui, Gadafi ha perdut tota credibilitat a Líbia… i continua incipient a Síria, Jordània, Algèria, Marroc, Qatar, Aràbia Saudí, Iemen… De la mateixa manera que va començar a l’Iran quan les darreres eleccions i va ser brutalment reprimida.
És la primavera verda que, fonamentalment, joves, classes urbanes i dones estan protagonitzant; aixecaments populars per les llibertats i la democràcia. Una primavera que vol arraconar al traster dels estris vells els règims autocràtics i teocràtics.
Una primavera que Occident veu amb ulls incrèduls i que els antics tirans han tacat de vermell per la sang de tants i tants manifestants caiguts al carrer per les armes assassines.
Una primavera que posa potes amunt la geoestratègia política de les grans potències, que obliga a repensar el mon. Doncs els països on començà eren els nostres “aliats”.
Uns aixecaments on veiem, estorats, que no arriben de la mà dels moviments islàmics, com ens han fet creure i generat la nostra por. Però si que alimentats per les xarxes socials de les tecnologies de la información i comunicación, que permet un poder difós.
I des d’aquí, des de Barcelona, seu de la Unió pel Mediterrani des de finals del 2008, hem estat incapaços de tenir el menor senyal de solidaritat amb aquests pobles. O la Unió Europea, que ha estat absent com una autista.
Només observant acollonits si pujarà molt el preu del petroli, que posi en qüestió el nostre nivel de vida o de consum. O la por a les onades migratòries d’aquests països cap el vell continent.
Sento vergonya del nostre comportament col•lectiu, especialmente del conjunt dels nostres governants. Si be es cert que els estats no tenen sentiments, només interessos, no passa el mateix amb la ciutadania. Per què la sang vessada esquitxa també la gent que estimem la llibertat i les primaveres.

Article sencer

PER MANTENIR UN MUSEU D’HISTÒRIA LOCAL EN CONDICIONS

Amb l’excusa de la constricció econòmica en les finances de l’ajuntament, les directrius en política cultural (si es pot parlar realment d’existència de polítiques culturals) son el desmantellament de la primera planta del museu d’història de la ciutat, restant només la planta baixa, amb la instal•lació del vídeo i el planell en la entrada.

Aquesta és la culminació d’un procés on s’ha anat buidant de contingut i de recursos econòmics, des de fa alguns anys, les activitats en matèria d’història local.

Amb l’excusa, certa, de que no es pot mantenir una ciutat amb 3 museus (juntament amb l’anomenat Museu d’Art de Cerdanyola, de Can Domenech, i el Museu dels Ibers, de Ca n’Oliver), la regidoria optà per tancar Ca n’Ortadó. L’alcaldessa, però, opta finalment per no tancar, malgrat el seu desarborament, i esperar temps millors amb noves definicions.

Això amaga algunes voluntats, que vull deixar paleses. Abans no hi havia museus, sinó la concepció del museu al territori, amb la museïtzació de molts indrets de la ciutat, i ca n’Ortadó jugava el pa de paller d’aquest sistema. El Museu dels Ibers no tenia que ser, doncs, tal museu sinó un centre d’interpretació del mon iber a partir de les restes arqueològiques presents a la ciutat. En canvi el MAC, amb la recuperació lògica de Can Domenech i els seus vitralls, si ha estat una proposta de nous rics que suposava una prioritat molt discutible per aquesta ciutat, en detriment d’equipaments culturals a Cerdanyola segurament més prioritaris i lligats a la vida ciutadana i de les seves entitats, com un centre de cultura contemporània.

Trobo inadmissible que en una ciutat que pot presumir de tenir una història i un passat que ens porta des del neolític, passant pels ibers, fins al Sincrotró, restem només amb els ibers i les anècdotes modernistes d’uns estiuejants il•lustres, en un període temporal molt concret.

Més important em sembla, per la identitat i el reforçament del sentit de pertinença de Cerdanyola, explicar el nostre origen pagès i industrial.

Lamentablement, ja es va decidir, des d’aquesta política cultural, anul•lar el premi de beques d’investigació Jaume Mimó, amb col•laboració amb la UAB, que van reportar publicacions importants per a conèixer aspectes poc estudiats i divulgats del nostre passat recent com fou la guerra civil, i altres. Beques que haguessin permès conèixer més en profunditat aspectes cabdals en la configuració sociocultural i socioeconòmica de Cerdanyola com la instal•lació i impacte de les fabriques Uralita o Aiscondel, per exemple, o les migracions interiors del segle XX. Amb el que implica de comptar amb la col•laboració del Departament d’Història de la UAB. Em sembla més important per a la ciutadania de Cerdanyola saber qui foren els Fatjó, Mimó o Sánchez que d’altres aspectes més anecdòtics per a la ciutat, tot i el seu interès específic.

Finalment, amb la ocupació dels espais buits per a posar les oficines del Servei Local de Català, crec que és confon el que son les polítiques lingüístiques amb les politiques culturals, malgrat els seus punts de connexió. Confusió, interessada, molt pròpia de determinades visions polítiques.

Quan cada cop és mes obvi que per a l’actual societat del coneixement la cultura i la ciència són elements molt importants, que juguen un aspecte clau en el desenvolupament de l’economia, pensar en elles com elements de segon ordre no pot ser altre cosa que una mostra d’ignorància o una voluntat de suïcida.

Per tot l’anterior, demano que es mantingui una política cultural de patrimoni en la història local, amb el seu centre d’interpretació. Que escenifiqui a través dels materials propis de l’època, un imaginari clar de qui som i d’on venim.

Cerdanyola, fins no fa gaire, érem un model cultural de protecció del patrimoni i d’interpretació històrica de referència dins el mon local. Fa uns anys començarem a perdre el nord. Avui patim les conseqüències finals.

No puc restar mut davant aquest atemptat cultural.

Disculpeu, però... algú ho havia de dir.

Article sencer