LA POLÍTICA AVUI CAL DE GENEROSITAT I PARTICIPACIÓ

Recentment s’ha inaugurat el Museu dels Ibers de Ca n’Olivé. Abans ho va estar el Sincrotró.
En la vida de les ciutats i els països, les inversions es programen, es realitzen i s’inauguren al llarg de més d’un mandat.
És fàcil que obres d’una certa volada siguin dissenyats, aprovats, executats i inaugurats a través de diversos governs i mitjançant diferents partits.
Fora bo que les grans inversions de ciutat o de país tinguin un consens més gran que la picabaralla partidista de vol ras, i que puguin ser un gran triomf del conjunt de la ciutadania.
Els grans temes de ciutat calen d’un procés participatiu previ, que cerqui el màxim d’acord, i que un cop realitzat pugui ser reivindicat per tothom. En els dos exemples anteriors, tots els grans partits de Cerdanyola hi van col•laborar d’una manera o altra.
Els partits polítics tenen l’obligació de generar les propostes i provocar el seu debat, però en la seva aprovació han de sumar una majoria de complicitats. Ja, avui en dia, es comencen a proposar a debat ciutadà els diversos Plans d’Actuació Municipal (PAM) a l’inici dels mandats.
Què es farà amb el Riu Sec?, quina solució és la més adient per als abocadors?, com s’ha de continuar el Centre Direccional o la Plana del Castell?, quin és el Pla d’Equipaments de ciutat i les seves prioritats?, per exemple, han de ser objecte de debat per part de tothom.
La política actual, un cop s’ha acabat el temps de les alegries econòmiques, cal de metodologies i valors més generosos i participatius... a menys que no es vulgui privatitzar tot, inclús la política.

Article sencer

DELS IBERS AL SINCROTRÓ

En els darrers dies he assistit a dos actes força interessants: la xerrada sobre el Sincrotró, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola, amb força èxit per cert, i a la inauguració del Museu dels Ibers, a Ca n’Oliver.
Dels ibers al Sincrotró, això es Cerdanyola.
Davant els múltiples pares i mares que li han sortit a tots dos projectes, voldria recordar algunes coses, per què Cerdanyola no es va fer a partir del 2003. Sobretot per la picabaralla pública que mantenen dirigents polítics destacats dels partits de l’anterior govern municipal. Permeteu, per tant, que faci algunes consideracions.
Des del primer alcalde democràtic de Cerdanyola, Celestino Sánchez, l’ajuntament de Cerdanyola va fer una aposta decidida per treballar el patrimoni històric i arqueològic, impulsat per l’entusiasme d’alguns professionals aglutinats al voltant del CRAC. Es cert que no tothom dels seus governants municipals veien amb la mateixa simpatia la despesa desplegada per aquestes activitats. Amb el govern de l’alcaldessa Cristina Real es va consolidar més aquest treball, tampoc sense alguns moments d’incertesa.
L’aposta decidida per aquestes tasques van ser concretades en una de les línies programàtiques de la política cultural del govern 1999-2003. Que, recordo, va engegar enmig de manifestes dificultats, la Comissió de Patrimoni. Comissió que va obligar finalment a l’elaboració del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic i Natural encara existent, evitant més destrucció de patrimoni edificat.
En aquesta línia estaven plantejats dos equipaments culturals, que es van incorporar al programa municipal del PSC pel següent mandat, i un d’ells era l’actual museu dels ibers.
Inclús, dins una política cultural ambiciosa, inexistent des d’aleshores, estava en prospecció la creació d’un Parc Temàtic, en els terrenys on es volia posar anteriorment el camp de golf, que es digués precisament així: Dels ibers al Sincrotró. Parc temàtic que seria objecte de projecció nacional, amb la presència assegurada dels escolars de tot el país, amb la fórmula de gestió públic-privat, on es podria anar resseguint les diverses fases de l’evolució civilitzadora, de la que nosaltres hem estat protagonistes: ibers, romans, feudalització, mon agrari, industrialització i societat del coneixement. Un luxe que en pots llocs es pot plantejar, amb petjades tant concretes..
Per tant, ni projecte desat en un calaix ni projecte estrella de l’actual política cultural. Per exemple, sempre s’ha apostat més per aquest museu bombonera d’art de Cerdanyola, amb una demanda ciutadana pràcticament inexistent (enlloc de fer, per exemple, una segona biblioteca de les 3 que hauríem de tenir), per sobre d’aquest magnífic Museu dels Ibers, aixecat amb l’esforç, constància i voluntarisme d’un grapat de professionals i amb la col•laboració de molta ciutadania i entitats. Moltes vegades en contra d’inèrcies polítiques i administratives.
Com per a què ara vinguin a posar-se la medalla...
Disculpeu, però... algú ho havia de dir!

Article sencer