13.7.09

LA GENT NECESSÀRIA

La passada setmana ens va deixar Pilar Avila. Potser a molts de vosaltres no els hi digui res aquest nom. Això també es fruit d’un altre dels molts mèrits que tenia aquesta dona entranyable, la discreció.

Pilar va ser una dona, tota una dona, conscient del que això significava, treballadora de la sanitat, amb consciència de treballadora i de ser-ho en un àmbit com la salut, i membre del partit dels socialistes de Catalunya, amb un clar compromís de prendre-hi part. Coincidirem en algunes executives de l’agrupació local.

El viure en societat comporta patir unes certes obligacions, derivades de les convencions socials generades entre tots (pagar impostos, acceptar la força reguladora de l’estat, sotmetiment a les lleis pactades democràticament, etc.) com el lluitar per què els drets hi siguin presents, es respectin i es vagin ampliant com a aspiració màxima de garantir més llibertat, igualtat i solidaritat per a tothom.

Per això, en les societats més madures, es viu democràticament. I en l’exercici de la democràcia els partits polítics son uns estris fonamentals. Partits que haurien d’acollir les aspiracions i interessos de segments de població que, necessariament, entren en conflicte amb d’altres. Això es just, lícit i necessari. Fent-ho seguint unes regles del joc predeterminades per l’imperi de la llei, això si.

Però el funcionament real i concret dels partits es altre cosa. Com també ho son les seves dinàmiques, que varien segons ho fa el conjunt de la societat.

Però per a que siguin reals, creïbles, funcionals i representatius, calen de persones honestes, desinteressades, generoses, disposades a participar-hi. Son la gent que dignifica la política.

Pilar era el tipus de militant, afiliada, participant o digueu-li com es vulgui, que dona legitimitat als partits polítics, a tots els partits. El tipus de persona que es la saba verdadera de credibilitat i autenticitat per a que aquestes organitzacions puguin cobrir la seva funció. Sense elles serien carcasses mortes i podrides. Era un orgull i un luxe poder comptar amb ella.

Per que no era de les persones que hi eren amb vocació de ser professional de l’assumpte, de voler tocar líder important permanentment, de vocació cortesana interna, per acabar col•locat o col•locada i formar part de la burocràcia professional de partit. No era de les que pensava que pot fer l’organització per a mi, sinó al l’inrevés.

Per que no era de les persones que hi eren per a satisfer vanitats personals d’un ego que li cal un reconeixement públic, i vol donar-se a conèixer a través de muntar tal o qual grup intern, amb esperit sectari. No era de les que volia ser cap de ratolí abans que cua de lleó.

Alegre, animosa, treballadora, poca amiga de picabaralles internes que només tenen sentit per qüestions de poder de vol gallinaci. Sempre discreta però en el seu lloc, ben arrelada a terra, portant la veu del sentit comú, de la gent del carrer. Era, en cert sentit, la representació genuïna del socialisme a Cerdanyola. Com molts d’altres companys i companyes.

La gent que, de debó, fan i deixen petjada.

Amb el més solemne respecte, un record emocionat.


Article sencer