4.3.09

15è ANIVERSARI DEL CINECLUB XISCNÈFILS

Amb un cert retràs, em vull fer ressò de la celebració del cineclub Xiscnèfils en el seu 15è. Aniversari. El cineclub, la branca d’activitat que s’ha consolidat més, entre les diverses activitats endegades per la XARXA INTERACTIVA SOCIOCULTURAL XISC, de Cerdanyola del Vallès, porta fent cinema ininterrompudament tots els dijous (excepte l’agost d’estiu i festes) durant 15 anys.

Trobareu informació més concreta de com es va organitzar i anar l’acte de celebració en els següents links del cerdanyola.info:

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia16001.html

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia16012.html

Val a dir que la gent del cineclub ens varem sentir emocionats en veure la grans resposta que hi hagué per part del públic (més d’un centenar de persones al bar i una sala de l’Ateneu gairebé plena en la projecció de la pel•lícula). També ens varem sentir molt afalagats i agraïts per les amables paraules tant de la regidora de Cultura com les del propi Alcalde, el qual ens va lliurar una placa commemorativa des de l’Ajuntament en reconeixement a la nostra tasca.

Altra element emocionant va estar el retrobar-nos amb alguns dels membres que han format part del nucli actiu del cineclub durant aquests anys (Enric, Neus, Waldo i d’altres). Trobàrem a faltar altres companys que varen jugar un paper cabdal en els seus inicis com en Joan Recasens, que es va excusar per tenir altres compromisos importants.

Agrair també el recolzament rebut pels companys de la Federació Catalana de Cineclubs (gràcies Xesca, Julio, Olga i Ginés) i les amables paraules que varen tenir vers nosaltres.

Deia en la meva intervenció en l’acte, que continuem un fil històric que tenia precedents en els cinefòrums que es feien al Casal parroquial, de la ma d’en Xane, entre d’altres, o del cinema que va començar a l’Ateneu de la ma d’en Martí.

La veritat es que segurament gestionem amb solvència, aquest potser serà el nostre mèrit, la satisfacció d’una necessitat. I aquest es el punt més important, el conèixer i reconèixer que a Cerdanyola hi ha una tradició cinèfila de cine de qualitat, que hi ha un públic que estima aquest tipus de cinema, que hi ha un bon grapat de gent interessada en la cultura.

Mentre hi hagi aquesta gent i aquesta demanda, penso que el cineclub aguantarà. Amb els canvis necessaris i inevitables que comporten adaptar-se a les noves situacions, amb el recanvi necessari de gent que hi dedica algun temps, treball i moltes il•lusions.

Per què es bo que es sàpiga que el cineclub no te voluntat de capelleta tancada ni de nucli homogeni de pensament, a l’inrevés que es un grup ben obert i disposat a acollir i rebre a persones positives i amb ganes de col•laborar. Fixeu-vos be, en la nostra petita història organitzativa ha hagut gent que va entrar sense tenir gaire idea de cinema i que amb el treball diari han arribat a tenir una certa erudició sobre aquest llenguatge artístic i cultural.

Si segueix havent aquest recanvi de persones de manera seguida una bona capacitat d’adaptació a les circumstàncies actuals que envolten el fet de l’exhibició cinematogràfica, espero que aquest cineclub pugui aguantar 15 anys més.


Article sencer

PEPE RUBIANES, NOMÉS… UNA NECESSITAT

Pepe ens ha deixat. Deixa rere seu un llegat artístic impressionant i una legió d’incondicionals del seu saber fer. Va ser un dels mestres en entendre que el humor és un dels camins més exitossos per aconseguir canviar mentalitats i maneres d’entendre la vida.

Còmic i humorista català, d’origen gallec, en llengua castellana, entra en l’estela dels grans com la Mary Sempere, Capri, Cassen, Eugenio, Perich o Gila. Coincideix amb aquests dos darrers en fer un humor que pren l’actualitat i les seves situacions i problemàtiques com la matèria primera d’on treure el seu art.

Pensament llibertari, àcid, transgressor i subversiu, feia del sexe i la política, especialment, una visió radical i natural, mostrant els costats obscurs de la majoria com aspectes naturals dels que hi ha que trencar la seva hipocresia.

Mestre i precursor de monologuistes, utilitzant el llenguatge del carrer com a forma empática de relacionar-se amb el públic. Savi en la utilització dels renecs, els seus coño, ostias, joder o cojones sempre estaven pensats naturalment com a formes de subratllar situacions. I quan l’exigència d’accentuar una situació era molta, la frase finalitzava en català: collons!

Era esperit lliure, lluny dels mel•liflus que els hi agrada distingir entre llibertat i llibertinatge, estava radicalment en contra del pensament estret, reaccionari, carpetovetònic... contra l’integrisme religiós del catolicisme, dels militars quadrats, dels nacionalistes d’aquí o d’allà que per a reafirmar-se necessiten diferenciar-se del altre i afirmar la seva superioritat, defensor del ciutadà o ciutadana de peu, combatent de les injustícies i explotacions, implacable amb els poderosos, prepotents o aprofitats.

Pepe, no José ni Josep, era un home sensible i un humorista extraordinari, però sobretot era un símptoma de salut en una societat com la nostra, més enllà dels judicis, censures i persecucions ideològiques a les que va estar sotmès. Era un be necessari per a tots nosaltres i un luxe escàs del que gaudir.

Seguiràs en el nostre record al costat de les teves tapes del bar que renaixien al trobar-se soles desprès de tancar la persiana de la porta, o d’aquelles negres cubanes que interpretaves i que a tots ens feien fantasiejar.


Article sencer