18.1.09

CARTA OBERTA A UN AMIC ISRAELIÀ

Amic Edgar, ja fa dies no parlem però avui he pensat força amb tu desprès d’assistir a una concentració en contra les agressions criminals del teu govern a la franja de Gaza.

Recordo emocionat el viatge que varem fer plegats a Israel, malgrat la teva por a ser detingut per escapolir-te de l’exèrcit i marxar del país per no voler participar a la incursió militar de la guerra del 6 dies.

El primer que em va sorprendre va ser la gran diversitat de col•lectius existents al teu país. El diferent que eren els jueus originaris de Rússia, dels de Etiòpia, d’Alemanya dels de Argentina, i forces més. També dels àrabs, dels drusos a la resta. Però, sobretot, les grans diferències ideològiques.

Al teu costat vaig conèixer molts jueus que estaven contra les concepcions militaristes i guerreres que mantenien i han mantingut gairebé tots els governs jueus. Els esforços dels col•lectius que treballen per l’amistat i per la pau. Els kibbutzs progressistes que varem visitar, on es treballava i es vivia en solidaritat i harmonia.

Vaig admirar i meravellar com amb l’esforç, la innovació i el treball zones desèrtiques varen esdevenir horts i jardins.

També vaig conèixer l’avenç constant dels ultra ortodoxes jueus i de les posicions més conservadores que aquests i d’altres anaven guanyant, fins el dia d’avui.

És llastimós que el pensament integrista religiós, en jueus, àrabs o cristians, anteposi i imposi les seves concepcions per a tothom, generant violència de tot tipus, per a sobre del respecte que cadascú visqui la seva vida només tutelada per l’imperi de la llei consensuada per tothom i el respecte als drets humans.

M’ensenyares, en definitiva, que una cosa es el poble israelià i l’altra els seus governs, que practiquen l’annexionisme territorial i el menyspreu cap els palestins, inclús cap els seus propis ciutadans d’origen àrab.

La pràctica de l’odi, del ull per ull i dent per dent, només portarà a un mon de cecs i desdentats. Només la paraula, els acords i la ma estesa canviarà aquesta situació.

Es injustificat que per l’ imminència d’un procés electoral, la majoria dels partits polítics defensin les operacions de càstig, per què pensen que trauran així més redits electorals.

Se el que pateixes tu i gent com tu, al saber que aquestes agressions només portaran més venjança i ganes de revenja a molts palestinians. Això només comportarà més dolor i patiment també als teus compatriotes, impulsat pel vostre propi govern.

Se que et dol saber que la opinió pública internacional, majoritàriament, us rebutja i menysprea per la agressió desproporcionada i criminal que fa aquest govern.

Però també saps que en aquest cas, com en situacions anteriors, la gent de bé només podem solidaritzar-nos amb les víctimes, i aquests no sou vosaltres malgrat els atacs indiscriminats que de vegades patiu.

Però avui, un cop més, tota la gent progressista ens sentim palestins.


Article sencer

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU… MALGRAT TOT

Deia en el darrer escrit que assistim a una crisi econòmica que ens deixa veure el rei nu, o aquesta forma capitalista decrèpita que els ultraliberals en la seva fugida endavant han acabat de rematar. En aquestes darreres 4 setmanes, s’hi ha sumat l’immens frau financer de Madoff, a USA, o el descobriment dels jocs de mans de Martinsa-Fadesa, a Espanya, on es re valoritzaven terrenys fins el 19.000 %.

També hem passat de l’espectacle obscè de veure com s’intentaven inútilment mesures funcionalistes de re finançar la banca amb diners de tots els contribuents (com si no els hi paguéssim prou), fins a mesures més racionals d’ajudar a la economia real o als ciutadans.

Es clar que hi ha qui demana, com sempre, que la solució es... flexibilitzar el mercat laboral. Com la iniciativa europea, que es va tombar pels pels al Parlament europeu, on es demanava l’ampliació de la jornada laboral fins a les 65 hores setmanals i acords individuals entre empresari i treballador, carregant-se les negociacions col•lectives. Potser no es recorda suficient que encara, substancialment, els beneficis del capital surten fonamentalment de les plusvàlues del treball assalariat.

Per això m’agradaria demanar per aquest nou any: una altra visió econòmica, assajar altres estils de vida menys basats en la propietat i el consum, una millor participació ciutadana en els afers públics (més i millor democràcia) en totes les societats, més respecte per la natura i els seus recursos, pau i solucionar els conflictes sense l’ús d’armes i que finalitzin totes les guerres. I que a Cerdanyola puguem tenir finalment un govern que expressi la voluntat dels electors segones les darreres eleccions municipals i no un govern d’una esquerra minoritària amb el concurs del centredreta català i la dreta espanyolista.

Els hi vull regalar, finalment, la oportunitat de que vostès també li puguin fotre un cop de sabata al cap a aquest nefast personatge que ha estat en Bush Jr. abans que marxi, informàticament parlant, accedint a la pàgina http://www.sockandawe.com.


Article sencer

CRISI, SI. PERÒ, QUIN TIPUS DE CRISI?

Assistim a convulsions permanents degut a les notícies econòmiques. Veiem com la crisi en moltes empreses industrials i de serveis destapa la pitjor por que té la major part de la població, els treballadors i les treballadores, com es el fantasma de l’atur. El treball, propi o assalariat, es el modus que tenim la majoria per aconseguir els diners necessaris per a poder viure o, senzillament, subsistir. I el sistema democràtic ens ha de donar seguretats.

Aquests ensurts, encetats amb la crisi financera i immobiliària, sembla que puguin ser ateses amb mesures econòmiques dictades pels governs que, a l’endemà, ja semblen insuficients.

Tinc la impressió de que estem davant de símptomes i símptomes d’una malaltia que encara no sabem ben bé quina es, i que ens costa diagnosticar.

Antonio Estella, en un article titulat “La hora de la socialdemocracia”, comença dient: “Aquesta crisi mundial ja ha tingut efectes que van molt més enllà del terreny econòmic. En el fons, el que es posa de manifest es que estem davant un canvi de paradigma, un canvi de model ideològic. La crisi no només ha posat en qüestió el neoliberalisme, sinó també el seu company, el neoconservadurisme. Però l’enfonsament del paradigma neoliberal i neoconservador no l’ha succeït, encara, el sorgiment d’un nou model que serveixi de marc de referència per poder esbrinar el futur amb una mica més de seguretat

Federico Mayor Zaragoza ho resumia així: No es tant sols una estructura econòmica el que s’ensorra, sinó una concepció del poder, de les seves bases ideològiques”.

Son pertinents, doncs, les preguntes de: Qui se n’ha beneficiat fins ara? Qui està pagant les actuals solucions? Tornarem a la situació d’abans per a què més endavant torni a passar el mateix?.
Torna el temps de la política en majúscules, no només el de la gestió.


Article sencer