TRASCENDENT SETMANA INTERNACIONAL

Aquesta darrera setmana ha estat marcada per dues qüestions força importants: la bestiesa de la guerra d’Osetia del Sud i la proclamació de nou president del Paraguai d’en Fernando Lugo, tractada de manera més discreta en els media generals.

La guerra en Osetia del Sud, a l’estat de Geòrgia, antic membre de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, té uns components endògens interns de caràcter nacionalista, però que amaguen dues qüestions de fons molt més importants, com son, una, les de les relacions internacionals pos-sovietiques, dins una geoestratègia mundial, amb la voluntària presència d’una Rússia nacionalista que vol deixar constància del seu paper en la esfera internacional.

Però l’aspecte més transcendent és el paper del control i circulació de les fonts i productes energètics. L’oleoducte BTC és una alternativa al subministrament d’energia rus, passant per Azerbaijan, Geòrgia i Turquia (per cert, llarg recorregut per estalviar passar per Armènia, que és el lògic, per qüestions geoestratègiques de zones d’influència).

Aquest disbarat de guerra va començar per la desgraciada decisió del president georgià Saakashvili d’anar contra les minories russes d’Osetia del Sud, el que li va servir en safata de plata el pretext a Rússia per a envair el país, demostrant la seva prepotent primacia militar. I a rebre, els de sempre, la població civil.

En aquest fet, tots hem quedat retratats. Rússia, defensora de les minories oseties i abjazanies, quan ha massacrat sense misericòrdia el seu territori txetxè. La hipocresia del doble llenguatge, segons els propis interessos.

Estats Units defensant tèbiament l’integritat territorial i democràtica de Geòrgia, mentre juga a fer un cerc a Rússia d’interessos propis. I l’OTAN i la UE, embrancada en conflictes interns (amb pressions des de Polònia als països bàltics) que recorden lamentablement en el Caucas el paper trist que jugaren en els Balcans.

Jugades d’escacs de caire estratègic de les quals només assistim només a uns primers moviments, dels quals esperem la resta siguin menys dramàtics. Cal destacar que el nacionalisme és la gran excusa ideològica que permet camuflar aquestes jugades.

En altre continent, Amèrica del sud, continua amb força un corriment polític cap a les esquerres. Aquest cop en Paraguai.

Desprès de 61 anys d’hegemonia del Partido Colorado, representant de l’oligarquia, amb uns índexs de corrupció i pobresa aclaparadors i amb una història marcada per dictadures, com la darrera de Stroessner, Fernando Lugo, ex bisbe, arrasà democràticament en les darreres eleccions.

Amb una pressa de possessió marcada per forts aspectes simbòlics (portava la camisa de tota la vida enlloc de vestit i corbata, parlant castellà i guaraní alhora, renunciant al seu sou, rebutjant l’habitatge oficial...), va marcar el seu govern en la lluita contra la corrupció i les desigualtats socials. Va proposar un pacte social a l’oposició, demanant-los acabar amb el secretisme oficial i el malbaratament.

Acompanyat de la majoria de governants d’aquesta part del continent (només no hi assistiren Uribe, de Colòmbia, i Alan García, de Perú), va fer un discurs on insinuaba el model amb que es troba més proper: el Brasil, de Lula, i el Xile de Bachelet. En el seu discurs realitzà un record emocionat cap en Salvador Allende. Com també un reconeixement als seus ex-companys cristians de la Teologia de la Liberación.

Un cas realment interessant de seguir, pels importantíssims reptes que haurà d’enfrontar.

Per acabar, vull fer un reconeixement cap en Rémy Salvat, francès de 23 anys amb malaltia degenerativa, que es suïcidà per cridar l’atenció respecte la importància del reconeixement de la eutanàsia. Aquest tema s’ha d’incloure indefectiblement dins els drets humans. Tan important es saber viure amb dignitat com també saber cloure dignament el nostre projecte vital.

Referent a la crisi econòmica no vull deixar de recomanar-vos un article, que em va fer arribar l’amic Enric Gené, anomenat “La crisi Ninja”. Escrit per en Leopoldo Abadia Sr., i que fa un anàlisi força interessant del l’actual fenomen de la crisi i, sobretot, d’una forma molt planera i entenedora, amb exemples molt clars i concrets. Espero vos pugui interessar, si més no, per animar un debat actual tant important com necessari.
http://leopoldoabadia.blogspot.com/search/label/+%20ANEXO%201%20Crisis%20NINJA.

Article sencer

TORNO, SUAUMENT, A LA NORMALITAT

Desprès d’un primer semestre del 2008 ple de turbulències emocionals i afectives, amb danys col•laterals com han estat canvis domiciliaris i enutjosos desgavells econòmics que han comportat adaptacions inesperades, moltes d’elles agradables, varen arribar les vacances.

Abans de res, noblesse obligue, un agraïment sense fi als amics i amigues que m’han donat un cop de ma en aquest canvi, especialment en José Luis. Sempre he mantingut que és la única riquesa que tinc i de la qual em trobo francament orgullós, les meves amistats (la riquesa monetària, que m’he treballat a fons i amb esforç durant tota ma vida, només m’ha servit per a poder dur l’estil de vida que m’agrada; per estalviar soc un desastre, i dedicar-me només a fer diners m’avorreix extraordinàriament).

Un producte d’aquesta situació ha estat l’aparent abandó d’aquest blog, al qual vull tornar amb ganes, i no només escriure quan toca.

Relaxat, desprès d’una setmana fantàstica a Pals, amb el meu fill i unes amigues, tancava les vacances amb un llarg cap de setmana a la Expo de Saragossa, de la qual m’agradaria explicar-vos la meva experiència i impressions, doncs son d’aquells macroaconteixements que, independentment de la valoració general que se’n faci, sempre contenen aspectes interessants. Anava amb la meva filla Mar.

Val a dir, per contextualitzar millor la meva visita, que conec relativament bé Saragossa, i a més vaig estar amb indígenes d’allà (la mare de les meves filles era d’allà, i per tant tota la seva parentela que hi viu).

Com tota celebració de gran impacte, com és aquest cas, un primer aspecte que justifica aquest esdeveniment es la gran remodelació urbanística que s’ha fer d’aquest costat de la riba de l’Ebre, i els fantàstics ponts que s’han generat. Així com edificis d’arquitectura avantguardista força colpidors: la Torre de l’Aigua, des d’on es contempla una visió òptima de tot l’entorn, i els Pavellons d’Espanya i d’Aragó que també destaquen per la seva singularitat.

Com a Expo, està ben plantejada la distribució temàtica en dos plans, planta i pis, d’una concatenació d’edificis, lligats per voladissos comuns i amplies passarel•les, on s’apleguen les Muntanyes, la Pluja, el Vent, les Ciutats d’Aigua, el Sol, el Balcó Mediterrani, els Rius i el Pavelló d’Espanya, entre d’altres.

Al seu sí, hi ha de tot. Països que només aprofiten l’ocasió per a fer publicitat turística, i alguns que es curren molt millor la pàgina. Els grans protagonistes son els audiovisuals: esplèndid el de Carlos Saura, del Pavelló d’Aragó, interessants els dels països petrolers (es nota que hi ha pasta) com Dubai, Emirats Àrabs i d’altres; curiosos, com el de Croàcia. Hi ha països com Japó o Marroc, que son curiosos i exuberants. D’Amèrica Llatina ressaltar els boníssims mojitos de l’estand cubà o el poder comprar l’insuperable rom de Nicaragua.

D’ espectacles artístics n’hi ha de molts i de força qualitat, en general. A destacar l’Hombre vertiente, en inspiracions aquàtiques. O la cavalcada inicial, a les 12 del migdia, del despertar de la Serp. O la simfonia poètic visual de la crescuda de l’Iceberg, cloenda de la jornada, donant pas a les actuacions més potents, que es fan a l’Amfiteatre.

Vaig tenir el privilegi de sentir i ballar amb Rubén Blades, en la seva gira europea, agafant una mini excedència com a Ministre de Turisme, de Panamà. O la gran dama del jazz, Dianne Krall. A l’endemà, quan ja ens veníem, actuaves Dulce Pontes amb Estrella Morente. En fi, cada dia van d’aquest pal.

Un dels aspectes que més em va impactar, va ser la gran quantitat de voluntaris que hi participaven, prova de com la ciutat ha fet seu aquest esdeveniment. Malgrat les crítiques que aixequen aquests macromuntatges, i que n’hi ha de tots colors.

Un aspecte a tenir en compte son els preus, no tant sols de l’entrada. Malgrat es pot treure una entrada més econòmica (10 €) només a partir de les 20 hores, per gaudir principalment de l’espectacle musical corresponent.

El menjar està entre car i molt car. Dues bones alternatives son anar als estands gastronòmics de les autonomies, on pots anar picant aquí i allà a uns preus relativament raonables. Però lo millor es anar a l’estand de l’Ajuntament, on donen un sortit de tapes a molt bon preu.

Atenció a la calor, que en fa molta en aquells espais oberts, malgrat les continues parets de ruixats suaus que es troben.

Pocs guiris i molt peninsular. Bon rotllo i bones cues, segons on.

Una bona manera de cloure unes vacances.

Retorn, en fi, a la normalitat amb l’intenció, amic bloc, de no deixar-te tan abandonat com t’he tingut.

Article sencer