30.3.08

UN PREMI MOLT MERESCUT

Abans d’ahir, divendres, es concedia el premi de CATALÀ DE L’ANY, pels lectors de El Periodico de Catalunya i els espectadors de TV-3. Altres edicions havien estat guardonats Ernest Lluch, a títol pòstum, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Joan Massagué i Neus Català.

Aquest cop, amb més del 50% dels vots, s’escollí a PASQUAL MARAGALL.

Conec a n’en Pasqual de fa molts anys, més de 40. Quan jo era un marrec de 16 anys i estava en els voltants (Joventuts li deien alhora) del Front Obrer de Catalunya –FOC- i ell ja n’era un dirigent. A alguna trobada de cinema que es feia en el centre professional del Clot, si no recordo malament.

Desprès, a principis dels 70, quan organitzàvem les Comissions de Barri clandestines, per la dictadura i per opció ideològica, venia a explicar-nos Historia del Moviment Obrer Català i Crítica d’Economia Política als locals de l’església del barri de Roquetes. Amb en Luis Cabrera, el Poto, els gordos, la Pili, el Sr. Manuel i alguns més.

En aquella època ell formava part del que en dèiem els “intel•lectuals del FOC” i jo estava en moviments mes obreristes i llibertaris. Encara no estava constituit el Partit dels Socialistes de Catalunya, amb l'unió de les seves tres branques: PSC-Congrès, Federació Catalana del PSOE i PSC-Reagrupament.

Desprès de la meva estada americana, vaig descobrir el treball professional municipal en el qual em vaig incorporar l’any 1982, a l’Ajuntament de Barcelona. Ell ja era un dirigent qualificat del PSC, amb el seu amic i company Narcís.

Mai vaig voler utilitzar les antigues complicitats per a fer carrera, professional o política, i vaig seguir a mitja distància el seu lideratge municipal. Es cert que l’idea de fer les Olimpíades a Barcelona va estar d’en Narcís Serra, però l’organització i l’èxit d’aquest esdeveniment es purament seu. Va tenir la capacitat de generar il•lusió i entusiasme entre la ciutat. Penso que ha estat l’Alcalde més estimat que ha tingut mai Barcelona.

Sempre ha estat un polític de pedra picada, de visió estratègica i no només un gestor o un home d’aparell polític. Aconseguir acabar amb la política nefasta, durant tant d'anys, del conservador “peix al cove”, amb el desprestigi de Catalunya arreu i l’endarreriment sociocultural que ens va provocar i encara patim, només va ser possible amb el llançament d’una proposta política que anava més enllà del propi PSC. Un projecte federalista i de progrés a l’engroç, amb el PSC com a casa comuna del catalanisme, com s’ha demostrat en les darreres eleccions generals, no com diuen i volen vendre d’altres. I ho aconseguí. Dues vegades.

Es un personatge heterodoxe, amb intuicions i conviccions molt profundes, algunes d’elles dites abans d’hora, com la coalició PSC-IC o el Partit Català d’Europa.

Ha estat una persona valenta, que sempre ha anat de cara, dient les coses pel seu nom. Una persona molt més preocupada per la política que pel poder.

D’aquí venen moltes situacions conegudes com a “maragallades”. Com les que van quedar paleses en la mateixa emissió del programa. Per exemple, la relació estreta que ha d’haver entre polítics i ciutadania.

Va ser emotiu veure la dona d’en Vital, de Torre Baró, explicant com vivien plegats. O la Lluna, filla de la Maria i el Tati, de Verdúm, explicant les estades a casa d’ells, i com la va tenir que acompanyar al cole amb el cotxe oficial, per a que se la creessin. Tots veïns, coneguts però normals, dels Districtes per a conèixer de primera ma les vivències dels barris.

O la convicció en existir les condicions per a ser el primer President de la Generalitat d’esquerres, de la democràcia.

Ara assumeix un nou repte. Que Catalunya lideri l’alliberament d’aquesta plaga anomenada Alzheimer.

Caram! No ens dona ni ens deixa temps per a la seva nostàlgia. Es que no para , el tio.


Article sencer

11.3.08

DIES PLENS D’EMOCIONS

Ha estat una setmana plena d’emocions, de tots colors. El més important, la gent ha tornat a fer una festa democràtica amb la seva voluntat de participar a les eleccions generals de forma massiva. Seguim essent, en termes generals, un país envejable.

El passat dijous vaig vibrar de nou, al Palau Sant Jordi. Feia goig veure aquella mar de banderes del PSC i Catalunya omplint tot, tot l’estadi. Ple de gom a gom, destacava la diferència sociològica vers altres actes anteriors. Aquest cop estava ple de jovent, així com de persones de mitjana edat. El conjunt de la ciutadania retrobà el gust per la política. També destacava la presència de col•lectius de treballadors immigrants (pakis, magrebins, latinoamericans, de l’est d’Europa...), donant-li un sabor diferent, recordant que el PSC continua sent una referència per al mon del treball i per als treballadors. Al veure aquell Sant Jordi, vaig tenir clar que no podríem perdre aquestes eleccions; si més no, a Catalunya. Es respirava optimisme i ganes barrar el pas a la derechona.

El pal va arribar a l’endemà, amb l’assassinat polític d’en Isaias Carrasco, militant del Partit Socialista d’Euskadi i de la Unió General de Treballadors. No em dol gens confessar que quan em vaig assabentar em va envair una tristor insuportable; desprès al saber com havia anat l’atemptat les llàgrimes em corrien impotents pel meu rostre, incapaç d’entendre l’incomprensible.

Havien matat un home senzill, un treballador, una persona sense por que deuria pensar que ningú el triaria com objectiu mortal només per haver estat representat polític del socialisme a la seva ciutat, per preocupar-se dels temes quotidians dels seus conciutadans. Una ciutat, això si, del rovell de l’ou abertzale.

Van triar la víctima més fàcil, per socialista i per no ser un pota negra euskaldun.

Covards. I fills de puta, com deia la seva filla.

Amargues reflexions pel dia de reflexió electoral.

Finalment el dia electoral. Amb una alta participació que trencava l’inèrcia de les darreres escomeses electorals d’absentisme.

Victòria indiscutible del socialisme. En general, i especialment en Catalunya. Com també té un alt valor simbòlic aconseguir ser la primera força més votada a Euskadi.

Algunes reflexions d’urgència.

1. La victòria socialista és indiscutible.
2. El PP va treure també bons resultats, el que implica d’un cert respecte pels 10 milions de votants seus. Ara bé, ja ha escurat a fons l’electorat de dretes d’aquest país, arribant al seu sostre. Només te una oportunitat per a seguir creixent, que es anar cap el centre. Seran capaços?
3. El cost ha estat el de reduir la presència de forces polítiques democràtiques fora dels dos grans partits. Perdre diversitat, tant en la natura com en la política, mai es gaire bo. Però l’electorat es sobirà i ell tria.
4. El PSC es surt. El resultat es magnífic, inclús en aquells llocs, com a Cerdanyola (també El Prat i Sant Feliu del Llobregat) on governa IC-V. Desprès de la victòria electoral del PSOE, en temps de Felipe González, el reconeixement del PSC es traduïa amb l’anada de Narcís Serra a Madrid (entre molts altres), que acabaria de Vicepresident del Govern d’Espanya.
5. CiU manté els seus resultats electorals, amb una lleugera baixada de votants. Malgrat les seves dissensions internes (picabaralles internes Mas/Duran) mantenen una certa fidelitat del seu electorat.
6. PNB baixa, i deixa de ser la força més votada al País Basc, relleu que pren el Partit Socialista d’Euskadi. Això implica, també, un cert donar l’esquena dels electors a l'anomenat Projecte Ibarretxe.
7. BNG manté be la seva posició, demostrant que la proximitat a les forces socialistes no tenen per què desgastar els discursos propis.
8. ERC es qui s’ha endut l’ensopegada més forta. Però tampoc es tant si pensem que en les darreres eleccions varen estar lleugerament sobrevalorats, per ser en Carod el nino de fira que PP va triar per atacar el tripartit durant les anteriors eleccions. Estan per sobre de l’aconseguit el 2000.
9. IU / IC-V també han patit una davallada important. El cas de IU segur que ve influït pel fet de les seves confrontacions internes, que l’electorat acostuma a rebutjar, com també és fruit de l’actual Llei electoral. Pel que fa a IC-V, un factor important es que molts electors pensaven que tenien que triar entre l’aposta major: o tancar el pas al PP o seguir fent d’acompanyant crític del PSC, sense tenir garanties de si guanyarien els socialistes en el seu conjunt. Els articles darrers d’en Jordi Borja feien unes bones reflexions al respecte. La gent va triar.
10. A Cerdanyola, el PSC ha tret més del 50% del total de vots computats, demostrant un cop més, i amb més força, la petjada i el pes polític del socialisme en la població. El treball de l’agrupació socialista i del seu Primer Secretari, Antonio Cardenas, durant aquest mandat municipal segur que no ha estat aliè en aquests resultats. Fora bo que tothom en prengués nota i treies una lectura objectiva i no interessada d’aquestes dades.


Article sencer

5.3.08

¿CULTURA, DICES, MIENTRAS CLAVAS EN MI PUPILA TU PUPILA AZUL? II

En primer lloc, disculpar-me d’obrir un nou escrit, en Cerdanyola Digital, enlloc de continuar el d’en Josep Maria Riera, titulat On és la cultura? però ja no puc llegir gaire bé l’escrit d’en Albert, Tot és cultura si ens és útil, amb la qual cosa penso que si penjo aquesta llarga reflexió, serà difícil seguir el fil. Per tant, suggereixo que fem com un text amb capítols, que aquest seria el segon per a facilitar-ne la lectura.

Seguim el joc dels surrealistes, com demanava en Josep Maria Riera.

Com em varen ensenyar fa molts anys a matemàtiques, una de les quatre ciències segons els clàssics, es més encertat un bon plantejament encara que la solució sigui errada que no pas una bona solució amb un mal plantejament (encara que es cert, que si no fos pel segon, quants descobriments ens hauríem perdut).

Per tant, de que estem parlant, quan estem parlant de cultura?

Repassant documents, em trobo un llibret que vaig escriure l’any 1987 “La animación, un nuevo estilo en Servicios Sociales”, editat a la col•lecció Surcos, de l’INTRESS, Institut de Treball Social i Serveis Socials, dels quals vull reproduir l’apartat 5 i 6, titulats “La cultura, cemento de todo edificio” i “De la cantidad a la calidad y de la calidad a la autogestión”, que encara em serveix per establir una referència.

“La expresión y objetivización cultural es esencial en los procesos de transformación social.

Partimos de la definición de cultura establecida en la “Declaración de México”, de 1982 (Conferencia Mundial sobre Políticas Culturales): en su sentido más amplio, la cultura puede ser considerada como el conjunto de rasgos distintivos, espirituales y materiales, intelectuales y afectivos, que caracterizan una sociedad, o un grupo social. Engloba, más allá de las artes y las letras, los modos de vida, los derechos fundamentales del ser humano, los sistemas de valores, las tradiciones y las creencias.

Como comentaba Raymon Weber, participante en la Conferencia, el hecho de que se acepte la dimensión cultural del desarrollo es algo extraordinariamente importante en nuestras sociedades.

La cultura así definida se desencorseta de una concepción artística de élite, para pasar a una dimensión más antropológica y sociocultural: todo aquello que es aprendido. Cultura es sociedad.

Pero, además, la cultura es el resultado de un entramado de conjuntos subculturales complementarios y contradictorios. No hay una sola cultura, sino culturas en plural. La cultura no es algo artificioso u ornamental, algo que se posee o de lo que uno puede alardear, sino que va unido a nuestra forma de vivir, al modo de tomarse uno mismo, de sentirse a uno mismo y de sentirse en una colectividad bien diferenciada.

La cultura es una actitud, un proceso. .../...

.../... Las culturas se encuentran en las bases de los procesos materiales y morales. Si bien hay una economía cultural, la forma de inversión y circulación económica para cultura, más importante es reconocer las distintas culturas económicas .../...

.../... Durante el siglo XX, el derecho a la educación y a la salud se han convertido en conquistas claras de la sociedad urbana. Asimismo, asistimos en los últimos años a la conquista de espacios culturales en la planificación urbana como derechos irreversibles de las sociedades modernas: en el diseño de nuevos barrios o pueblos, no tan sólo se contempla la escuela y el centro de salud, sino la plaza y el centro social y cultural. .../...

.../... Ha quedado suficientemente manifiesto que las soluciones puramente cuantitativas llevan siempre al fracaso, y las cualitativas a la burocratización.

Paradójicamente la democratización cultural, en el sentido amplio utilizado, ha acabado en una transferencia a los más favorecidos, a las personas que en realidad ya han participado en la vida cultural.

Democracia cultural, en cambio, quiere decir una serie de cosas: expresión de subculturas particulares, participación, comunicación, creatividad, dar prioridad a la vida cotidiana, la calidad de vida en las relaciones sociales, el desarrollo global endógeno.

No superar los aspectos cuantitativos y cualitativos en la vida cotidiana, no tan sólo nos arrastra al autoritarismo y la sumisión, la burocracia y la pasividad, al productivismo y la frustración, sino que consolidan y amplían las bolsas de marginación.

Es deseable y necesario el consumo cultural; más aún, el consumo cultural de calidad. Pero si ello no va parejo a la participación en la actividad cultural, siempre estaremos intentando sentarnos en un taburete de dos patas. Afirmar y defender los procesos de identidad cultural implica una cultura viva y una concepción democrática, participativa, de la cultura; de los procesos de producción y expresión cultural, íntimamente ligados a los deseos y necesidades de cada grupo”.

Aquesta llarga introducció penso que centra el meu punt de partida.

Com a contrapunt, us regalo una referència per a riure una estona. Una visió àcida, intel•ligent, sarcàstica i crítica, molt divertida i desmitificadora, en el sentit de que és i qui és culte, com introduïa en Josep Maria, i la trobareu en Dietrich Schwanitz, en el capítol Introducción sobre las reglas que rigen la comunicación entre los intelectuales, del seu llibre La Cultura, todo lo que hay que saber.

Existeix un problema, però; tot plegat es massa dens i complex per a posar-se a parlar si no establim de què volem parlar.

Entenc que aquests tres primers comentaris van al voltant de consideracions generals, que tenen com nexe comú el cercar els marcs conceptuals, sense masses pretensions, de cadascú.

Per aterrar crec que fora bo distingir alguns aspectes. Fonamentalment dos.

Una contextualització espacial i temporal, per exemple Cerdanyola en els darrers 30 anys.

Altre es diferenciar els aspectes de creació i producció, els de circulació i difusió, els de consum i, finalment, els de participació col•lectiva.

Si com deia n’Albert, al final, cultura es tot allò que pot ser transmès, això també ve molt condicionat pel llenguatge que s’utilitzi i pels formats en que es produeixi. Per exemple, el primer element d’anàlisi crítica per la seva densitat, importància, influència i massa crítica es, sens dubte, el sistema educatiu. L’altra gran influència són, avui, els mass media. La qüestió es que són, fins i tot malgrat ells mateixos en molts casos, poc interactius i participants.

La experiència d’aquesta publicació digital, per exemple, es mou en una direcció ben contaria; cercant l’intercomunicació com a forma de creació d’estat d’opinió, de coneixement, per més que sigui d’un abast summament modest.

Fidel a la proposta de surrealisme creador suggerida per en Josep Maria Riera, seguim?


Article sencer