LA CONSTITUCIÓ I D’ALTRES COMMEMORACIONS DEL 2008

Amb l’inici de cada any s’aprofita per celebrar un seguit de commemoracions. Unes son d’afirmació i reivindicació, altres de reconeixement històric.

Dins el primer apartat destaquen tres aconteixements: ser l’Any Internacional de les Llengües, per les Nacions Unides, ser l’Any del Diàleg Intercultural, per part de l’Unió Europea, i la celebració dels Jocs Olímpics a Pekín.

Dels segons, el 150 aniversari del neixament del músic Giacomo Puccini (com molt bé ens recordava n’Agustí Jiménez), com el centenari del neixament de la cèlebre feminista Simón de Beauvoir. Personatge que al pas del temps alguns comencen a reconèixer més important que la seva coneguda i complicadissima parella, Jean Paul Sartre. En l’àmbit espanyol i hispànic, el segon centenari del neixament del més destacat poeta romàntic José de Espronceda, el centenari del neixament de l’heroicament desaparegut President Salvador Allende, com del 200 aniversari de l’aixecament del 2 de Maig, qüestió que prevec que el govern de la Comunitat de Madrid, d’Esperanza Aguirre, aprofitara per a llençar-nos dutxes fredes de ranci nacionalisme espanyol.

Però jo vull destacar dues commeracions centrals per a entendre com s’ha configurat l’aqui i el ara, d’avui mateix: el 40 aniversari del famós Maig del 68. I, sobretot, el 30 aniversari de l’actual Constitució espanyola.

Respecte el maig del 68, només fer notar que la seva significació i actualitat podria venir explicada, encara que fos anecdoticament, per l’importància que li donen les forces conservadores actuals, aqui i arreu. El fill representatiu d’aquella època, el “progre”, es darrerament peça d’escarni i ridiculització per part de totes les forces de dreta. Una dreta que està configurant un “relat”, molt en síntonia amb les concepcions “neocons”, en les quals gairebé tots els mals que assenyalen com a actuals, son fruit d’aquell temps i d’aquells personatges: una dolenta educació, un fracàs de la família, una visió lúdica del treball que porta la maledicció de les 35 hores de treball setmanals, la pèrdua dels valors religiosos i l’augment de la laicicitat, una visió científista que contraría visions tradicionals i ens aboca a l’abort i el suicidi, etcetera, etcetera. Inclús alguns dels seus protagonistes, sobretot el que s’anomenaren els “nou filosòfs” francesos i alguns d’alemanys, s’han passat amb armes i equipatges a la construcció de la nova dreta francesa i europea. A Espanya i Catalunya també en tenim de cassos.

Però el que ningú podrà negar es que el maig del 68 (a París, Nanterre, Berkeley, Praga, Berlín, Mèxic DF, Tokyo, Barcelona i molts d’altres llocs) va significar un revulsiu especialment ideològic i cultural sobre l’establert, tant en la seva posició oficial com d’oposició (recordo que els partits comunistes, sotmessos a les concepcions i interessos nacionalistes de la URSS, hi eren en contra). A partir de llavors, res ja va ser igual. Donant lloc a coses tan decissivament importants com l’incorporació de la dona a la vida econòmica, social i política.

Va significar el trencament amb una superestructura ideològica, filla de la revolució industrial, i que permetia aflorar nous significats i noves concepcions, al posar en crisi el model imperant (deixava de ser intocable i indiscutit) i permetre el sorgiment d’una nova societat del coneixement i la informació.

Si això fa referència als nostres motllos mentals, als imaginaris i mentatlitats existents, la commeració de l’aniversari de la Constitució fa referència a l’experiència viscuda directament.

30 anys, tota una generació.

Una generació que, per primera vegada en centenars d’anys d’història catalana, espanyola o ibèrica, han viscut sense cap remor de guerra, violència o pèrdua de llibertats, més enllà de l’existència molt minoritària de concepcions nazionalsocialistes, que algunes prenen forma de terrorisme i violència.

Una generació incorporada al primer mon, amb unes polítiques de benestar públic i d’oportunitats creixents (on encara falta molt a fer, es cert), més educats en el consum que en el treball, amb problemàtiques específiques (el mileurisme, la dificultat de sortir del niu d’orígen...) però que el matalás del suport familiar fa que es visqui amb dramatisme però no encara en tragèdia.

Una generació que la seva visió cosmopolita, en la majoria dels cassos, no passa més que pel viatge de turisme de masses o les indústries culturals com la televisió privada o la música.

Una generació que, segons els sociòlegs, per primera vegada en generacions, viuran pitjor que els seus pares.

Una generació que, com molt bé assenyalà Vicente Verdú en un article d’El País, titulat “Contra la tristeza del trabajo”, fa crèixer un esperit crític i subversiu.

Però, insisteixo, una generació que s’ha fet, ha crescut i s’ha educat en pau, dintre la bombolla protectora europea, es cert, malgrat l’ensurt (es a dir, que això que ens por semblar natural no ho es sino construcció social i politica) de la recent guerra dels balcans.

Aquest temps d’aquesta generació no té preu, es un valor maravellos que a mesura que el temps passi, i vinguin nous esdeveniments, es valorara més.

Doncs aquest temps ha estat possible per l’existència d’aquesta Constitució.

Constitució millorable, Constitució que pot no entuasiasmar a tothom per igual en tots els diversos apartats, però Constitució que ha significat l’existència d’un Estat social de dret, democràtic, que ha permés la convivència en pau i el màxim de respecte per a tothom.

Benvingut l’avorriment que per a molts pot resultar pensar en Felipe, Aznar o ZP, Pujol, Maragall o Montilla, Celestino, Cristina o Morral. Però tots plegats, en major o menor dimensió, han permés que aquest possible avorriment no hagi estat substituït per sensacions més dramatiques. Aquest és l’heroisme anònim que genera la democràcia. Que el millor que passa es que no passa res tràgic.

Aquesta commemoració no ens ha de complaure. Queda molta feina a fer, i amb un entorn ple de perills i oportunitats. Però hem de valorar el que tenim per què es una base sòlida per a fer peu i empenyer i tirar més endavant.

Valorem el que tenim per que masses vegades tendim a menystenir, per pròxim i quotidià, aquells aspectes que ens permeten ser crítics o directament displicents. I de vegades tendim a tirar l’aigua bruta de la banyera, però amb el nens dins.

Per mi, per tu, pel meu fill, per la teva filla, ojalà podem celebrar dintre 30 anys el 60 anniversari d’aquesta Constitució.

Article sencer

LA CONDICIÓ HUMANA AL SEGLE XX

Tot just acabo de llegir Vida y destino, de Vasili Grossman (1905-1964), i encara estic sobrecollit de les emocions de tot color que traspuen les seves pàgines. Un llibre absolutament imprescindible per entendre el segle passat.

La mateixa història de l’edició del llibre és una mostra concreta i clarevident de l’atzarosa vida del segle XX. Segle presidit per l’inici, auge, culminació i decadència de les ideologies totalitàries basades en la supremàcia de l’Estat per sobre les persones. Estats feixistes o sovietics, tant se val.

Grossman, pensant que l’obertura de l’era Jruschov significaria una certa relaxació de la censura vers el període estalinista anterior, entregà les còpies de la seva novel•la al KGB, que les van destruir, comunicant-li Mijhail Suslov que “prohibien la seva lectura durant els propers 200 anys”. Però quedaren dues còpies, sense ell recordar-ho, i una d’elles va sortir microfilmada. Es publicà per primera vegada en 1985, però no va traspassar l’interés d’un petit cercle. Aquest any passat es quan es convertí en un boom editorial, siguent una de les novel•les més valorades, venudes i llegides.

Nascut en una familia jueva de classes mitjes, amb el seu pare menxevic, ell es va adherir als defensors de la revolució d’Octubre desprès de pasar la seva infantesa amb sa mare,a Suissa. Deixa el seu treball com a enginyer i es dedicà a l’escriptura. Al 37 fou acceptat a la privilegiada Unió d’Escriptors. Durant la Guerra Mondial fou corresponsal de guerra d’Estrella Roja, orgà oficial del Partit, i va viure en directe el setge d’Estalingrad, lloc on segurament es va decidir el final de la guerra i la derrota dels alemanys, fins la contraofensiva sovietica que arribà a Berlín.

El llibre és un mosaic inmens, una obra coral, on retrata tant el comportament quotidià dels personatges com l’explicació de l’evolució de les mentalitats de l’època, tot a peu pla, amb una descripció d’una minuciositat i veritat increïble. Hi han passatges concrets del text senzillament inolvidables: els soldats convisquent amb la fam i els sentiments a flor de pell sota una furiosa pluja permanent de ferro i foc durant el setge, la visita dels enginyers nazis en seguiment d’obres al primer crematori construït, les converses de l’interrogatori en la Lubianka del militant històric boltxevic...

Amb aquest tex va complir el seu lema: El deure de l'escriptor és informar sobre l'horrible veritat, el deure únic del lector es conèixer-la.

Article sencer