MALES NOTÍCIES

El divendres 19 de juliol, el dirigent català del Partit Popular, Josep Piqué, presentava la seva dimisió irrevocable com a màxim dirigent del partit a Catalunya, en forma de carta adreçada a n’en Mariano Rajoy, formalment el màxim líder del PP. El seu número dos Francesc Vendrell, també va dimitir de tots els seus càrrecs.

L’impacte d’aquest fet en la vida política espanyola i catalana em sembla força trascendent. Parlar del seu impacte en la vida política local, que hi serà, sería motiu d’un altre bitllet exclussiu sobre el tema, però que el govern de la ciutat no menystingui aquesta realitat i la seva evolució.

El desencadenant va venir donat pel nomenament de Daniel Sirera com a coordinador de la campanya electoral per a les generals, acompanyat per en Xavier Garcia Albiol, el del famós video gairebé racista gravat a Badalona i que li va donar redits electorals. Els va anomenar Angel Acebes, secretari general del PP, vingut expressament a Barcelona, i un dels representants de l’ala més radicalment dretana del partit. Piqué i Vendrell ho van viure com el que era, una desautorització cap a ells i la seva política en tota la regla.

Josep Piqué ha estat un polític força inteligent, dialogant i treballador, independentment de la seva trajectòria política. Sempre he sentit parlar d’ell amb respecte per persones dels diversos partits i organitzacions socials i econòmiques. Es més, personalment quan ell participava en algun debat polític era un estímul afegit escoltar-lo en televisió.

Com es natural, Piqué no necessita de cap defensa meva ni tampoc es la meva intenció. Però el que vull destacar es que s’identifica amb un sector més moderat dins els lliberalconservadors espanyols, que s’enfronta o simplement fa ombra als sectors més neocon de la dreta espanyola.

Abans de seguir avançant en aquest anàlisi, vull deixar clar que per a mí la seva importància ve donada per a que aborda un dels dos dèficits democràtics que patim avui. Per un costat el de una dreta política conservadora però irreprochablement democratica, com hi ha a Europa, com es CiU, com és el PNB. L’altra es aconseguir la fi del nazionalsocialisme terrorista d’ETA, amb l’unió de totes les forces democràtiques, amb la bona noticia de l’esforç pactiste d’Imaz davant el radicalisme d’Egibar i Ibarretxe.

Piqué va arribar a la direcció del PP de la mà d’Aznar, en el seu primer govern, quan no tenia majoria absoluta i tenia que pactar amb els nacionalistes. Li calia gent d’aroma i perfum centrista (oblidem les seves actuacions ministerials davant l’afer Iraq), i el varen fer substituir les tesis mes vidalquadristes dins el PP català. Voluntat: una possible operació de pivotar el lideratge del centredreta català al voltant seu, desprès que CiU va perdre el poder de la Generalitat i la seva xarxa de relacions i influències. Resultat: una baixada electoral però una disposició molt més favorable de relacionar-se amb la societat civil catalana i una millor possibilitat d’entesa amb el nacionalisme català.

Però la direcció del PP espanyol, instal•lat amb les estratègies neocon del Partit Republicà nord-americà, que defensa idees molt bàsiques i vol bons resultats al preu que sigui, especialment utilitzant la demagogia i si cal la mentida permanent per a tensar el seu electorat i confrontar la societat, cercant la desmobilització, l’apatia i l’absentisme fora del seu electorat.

Aquesta es la estratègia que utilitza permanentment Acebes i Zaplana, consenteix Rajoy i tutela Aznar. Per aquesta política els hi molesta els sectors que, sense deixar de ser profundament conservadors, estan en posicions més moderades i democràtiques com Ruiz Gallardón, Arenas i Nuñez Feijóo avui, o Piqué, Matas, Galobarde, Pimentel o Herrero Rodriguez de Miñón ahir.

La maror de la crispació pot estar molt a la vora.

O potser de la necesitat faran virtut aviat, encara que es digui Rato.

Article sencer

CONVENCIÓ PEL FUTUR

El Dijous 12 de juliol vaig assistir a l’acte d’obertura de treballs de la CONVENCIÓ PEL FUTUR.

En la seva invitació expressaven el següent: Ens adrecem als homes i les dones actius que aspiren a una política de sentit, a una lectura intel•ligent de la realitat, a un projecte i a unes idees de futur, a unes noves modalitats de fer política. Volem parlar, debatre, pensar junts, imaginar el millor futur possible d’acord amb uns valors i objectius comuns. Us demanenm que participeu amb nosaltres a la Convenció pel Futur. www.convenciopelfutur.org
Amb l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra més que ple, hagué una presentació a càrrec de diversos oradors, d’entre ells Pia Bosch i Dani Font.

Entre els assistents hi havia en Miquel Iceta i en Joan Ferran, de la direcció del PSC. Aquest projecte neix de sectors catalanistes del partit amb en Toni Castells i Raimon Obiols al front. A més hi participen membres de Ciutadans pel Canvi, de la Plataforma Montilla President, de la Fundació Campalans i d’altres col•lectius d’inspiració bé socialista, bé catalanista o bé de progrès.

Joan Ferrán, en un escrit seu, expressa que “ahir ciutadans de tot tipus, professions i orígens, propers a les esquerres i al socialisme català, van iniciar un procés de reflexió per tal d’esbrinar les causes d´ algunes de les nostres preocupacions com a ciutadans. El nom d’aquesta proposta?: “Convenció per al Futur”. Temes?: tots els que vostès puguin imaginar al voltant de les constants vitals de la democràcia, del pensament, de l’educació, de la cultura, de les transformacions socials o econòmiques...
Els entorns del socialisme català fa temps que es mouen buscant respostes i solucions als nous reptes socials. La proposta de debat ahir iniciada no és puntual ni acotada en el temps. Avui, a la vista de indicadors preocupants, urgeix enfortir els mecanismes de la democràcia si no volem caure en el desencís generalitzat. Convencions com ara aquesta són punts de partida. Bona feina.”

Antoni Castells defensava dues idees centrals, que cal afegir contingut a l’acció política, no podem quedar-nos només en la bona gestió, i l’altra que si el PSC no es el partit central del catalanisme no serem el moviment social majoritari a Catalunya.

Desprès de la presentació, els assistents ens varem dividis en tres ámbits:

• Catalunya: economia i societat.
• Els partits del segle XXI.
• El futur dels catalanismes.

En la documentació repartida hi hagué textes de Manuel Gomez Acosta, Antoni Castells, Raimon Obiols, Martí Grau (fill d’en Isidre), José Luis López Bulla i Ferran Mascarell.

Vaig participar en l’àmbit dels partits polítics del segle XXI. Amb una taula d’una desena de ponents, destacaren (al meu parer) Jordi Borja, Toni Comín i Raimon Obiols, que continua essent un dels teòrics i ideolegs més interessants i innovadors del pensament socialista ortodoxe que continua havent avui a Catalunya i Espanya.

Vaig fer una intervenció que, per la quantitat d’intervencions que hagueren i el poc temps disponible, vaig fer de forma molt sintètica i avui vull fer de manera més ampliada.

Volia expressar tres idees bàsiques:

1. Cal repensar les lleis electorals. Un dels aspectes que provoquen desafecció ciutadana vers la política es el grau d’excessiva delegació. Que vull dir amb això? Posaré dos exemples ben gràfics. Un es el sentit del vot que varen utilitzar els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya en les darreres eleccions al Parlament, que de ben segur deixaren insatisfet algun sector (si haguessin pres altra decissió, altres haguessin estat els insatisfets). Un de proper: una població amb 25 regidors, 19 d’esquerres i 6 de dreta i centredreta. Resultat: el govern més lògic possible, l’esquerra minoritaria amb el centredreta català, en minoria, i el suport de la dreta espanyolista, restant en l’oposició l’esquerra majoritaria. Conclussió: a les properes eleccions força gent s’abstindrà o votarà nul o en blanc per desacord amb l’ús que han fet del seu vot.

2. Cal redefinir la missió dels partits polítics. Aquests son estris imprescindibles pel manteniment del sistema democràtic però també mitjans, instruments, per quelcom més que governar, que gestionar el poder polític. Al llarg de la història, des d’una perspectiva de progrés, hi ha hagut tres grans estadis que els partits progressistes han hagut de liderar, mantenir i gestionar: primer les llibertats civils, amb les fites de les revolucions francesa i nordamericana i les seves respectives constitucions, després les llibertats polítiques, on els partits varen esdevenir de masses i garantir una funció de màquines electorals, desprès les llibertats socials, amb les polítiques de benestar que els partits d’esquerra i progressites han hagut de desplegar i fer efectives, sempre amb el punt de referència de la Declaració Universal de Drets Humans. Avui estem en un quart estadi, ampliació de llibertats als que els partits han de donar resposta i garantir: la democracia participativa o la participació ciutadana. Avui no n’hi ha prou amb la participació política de la ciutadania amb el vot cada quatre anys, segons de les eleccions de que es tracti.

3. Cal repensar la forma organitzativa del “germà partit”. L’estructuració organitzativa de la major part dels partits polítics, aquí es pot extendre a tot el ventall polític, encara es molt deutor de les formes organitzatives de la societat industrial: organitzacions grans, jerarquiques, autoritaries, com si del funcionament d’una gran fábrica es tractés. Però avui assistim a una altra formació social, el que venim anomenant la societat del coneixement (o postindustrial, o de tercera onada, o...). Aquest tipus de societat es basa en la diversitat, en el treball en xarxa, en l’afinitat per objectius... Cal pensar en partits de masses, si, també en partits que garateixin la competició electoral, però, sobretot, que siguin reflexe de la societat a la que representen. Avui la forma de militancia tradicional no es atractiva per l’enquadrament ideològic de la gent, quen els mitjans de comunicació porten el discurs directe dels liders d’opinió fins el sofa de casa, a través de la televisió. O de les planes dels diaris i revistes. Cal repensar aquest partit en xarxa, que respongui a la misió d’avui i que doni satisfacció especialment al mon del treball, en la seva diversitat, que encara avui es el motor de la història.

Article sencer

ARA ÉS L’HORA

Ja tenim nou govern. Un govern de conciliació entre una esquerra i els conservadors catalans, que són minoria, i amb la necessitat de suport permanent dels liberal-conservadors espanyolistes. En resum, un tripartit de majoria de dretes amb un resultat electoral de 19 regidors d’esquerres sobre 25. Increible i inexplicable... o no.

Un cop s’esvaeixi la consigna de demonitzar els actes poc “pacífics” del dissabte 16, per a no entrar en el fons de la qüestió del que va passar, assistirem a la divulgació de l’anacrònisme que resulta avui parlar de dretes i esquerres. Difonent ideologia que ja va plantejar, de forma intel•ligent, Francis Fukuyama en el text La fi de la história i el darrer home, a l’any 92, que impulsà la fí de les ideologies i la instauració del pensament únic. Si de cas, les diferencies avui s’admeten per raça, ètnia o identitat. Es salven, doncs, els nacionalismes diversos amb la seva càrrega implícita de xenofòbia de baixa intensitat (nosaltres ho som perque existeixen ells, que són pitjors o ens amenacen).

O l’altre visió, de caràcter liberal: enfront les ideologies i les forces socials només cal tenir en compte les persones (l’individu), aquestes són les que compten.

Sobre aquests aspectes recomano molt l’article de l’economista Ignacio Muro Benayas, aparegut al diari El País, de data 23.5.07 sota el títol: “Zapatero y la izquierda: orden, discurso y método”.

En fi, el de sempre, la voluntat d’hegemonia d’un pensament conservador, i que a Cerdanyola, fruit d’aquest pacte de govern, una organització d’esquerres alimentarà, com ja es nota en alguns dels múltiples escrits que van apareixen.

El resultat d’aquest pacte ja el comencem a notar. Una CiU, que sortí molt debilitada de les eleccions, està sobredimensionada amb 2 tinències d’Alcaldia i 3 àrees pròpies sobre 7. Ara encara seràn més 2 ajuntaments i 2 Alcaldes; o es pensen que CiU tornarà a permetre que els seus vots fugin cap a ICV? No pensen el que faran per a impedir-ho? Encara faran bona la tasca d’Eva Torralba.

Qui estigui en contra aquest tipus de govern, qui li molesti i angoixi que el PP, que segueix mentint com ja acostumen i va alliçonar a fer Aznar sobre les armas a Iraq o el se rompe España amb l’Estatut, tingui sempre l’última paraula en aquest mandat; qui vulgui canviar aquest estat de coses, que sàpiga que té un lloc en el projecte socialista.

El projecte socialista s’està renovant i modernitzant. Ho ferem amb el candidat, repetírem amb la llista socialista, continuarem amb una nova executiva al setembre. Ens cal la gent de la ciutat progresista, amb vocació de canvi, innovadora, que defensi l’interés de la majoria, la força del treball i l’innovació, la capacitat de la ciència i la cultura, l’ímpetu de les dones i la joventut. Ens cal acumular força per a que, de forma modesta i humil, i en col•laboració amb d’altres formacions polítiques de la ciutat, retornem el seny i la normalitat a Cerdanyola. Això si, persones que vinguin a veure que poden aportar per un projecte catalanista i de progrès, no dels que vinguin a veure que hi poden treure.

Apropa’t al PSC. Coneixe’l. Demana informació.

Ara és l’hora, amigues i amics. No hi sobra ningú. Només hi faltes tu.

Article sencer