19.9.07

S’ACABA L’IMPERI DEL TOTXO


Acabades vacances, amb L’Onze de Setembre, en el camp simbòlic, i l’inici de les classes, amb el seu impacte familiar, es quan es pot dir que queda inaugurat aquest nou curs polític. Curs començat amb l’absència de l’amic Josep Rosell, a qui molts trobarem a faltar. Descansi en pau, com predicava en vida.

Aquest inici de curs està marcat per un factor estructural de primer ordre que marcarà molt significativament el decurs dels propers anys: la crisi financera encetada a USA per les hipoteques escombraria, amb inevitable impacte mundial, i la constatació de que el sector de la construcció deixarà de ser una de les locomotores del creixement econòmic, sobretot en l’àmbit de l’Unió Europea.

La punxada de la bombolla immobiliària, inflada excessivament de forma artificial i continuada en els darrers anys, ja s’ha produït.

Alguns arguments per a entendre millor aquest fenomen.

Pel costat de l’oferta, és una evidència que la seva base productiva, el sol urbanitzable, ha esdevingut un bé tant escàs que en masses llocs ja està fins i tot esgotat. Fa temps, en la conurbació barcelonina, ja s’està a la recerca de les petites finques.

El creixement inflat i desmesurat del preu dels habitatges també provocà i ha fet florir tota una crosta d’intermediaris, que sense afegir valor final a l’habitatge, només han fet que encarir-lo, generant tota una casuística de picaresques, gairebé amb el comú denominador de manca gran de professionalitat. Ja comencem a veure com comencen a tancar oficines d’aquestes. Don piso està fotut.

Aquest sector també veu augmentar els seus costos fixes. L’exemple més clar, els sous. Passejant davant d’obres veiem, de forma clarament majoritària, que els treballadors son immigrants. No és cap secret que molta legalitat de la seva contractació es més que discutible. Això s’acabarà molt aviat. Pensem, a més, que fins i tot la policia autonòmica, els Mossos, estan reben formació i capacitat per a intervenir i conèixer la legalitat d’aquestes situacions. S’acaba, afortunadament per als treballadors, la ma d’obra barata que només enriqueix butxaques especulatives.

També es dona la circumstància de que no es que falti habitatge, que ja n’hi ha i molt, sinó que molt d’ell es habitatge flotant, especulatiu, que substitueix l’estalvi en caixes i bancs d’altres temps.

Finalment, i ja era hora, els poders públics estan intervenint en el sector amb preus més raonables, el que obliga per pròpia lògica de la competència, a moderar-los, en general. Les propostes de llei de la Generalitat o del Govern d’Andalucia hi donaran un cop definitiu.

Des de la perspectiva de la demanda, es obvi que els preus dels habitatges son massa cars. Per la immensa majoria només es pot adquirir amb recolze financer. Però això cada cop serà més difícil: es demanaran més garanties i no es donarà el 100%. A més, pels qui ja hi son embarcats, saben prou be el que ja pujat l’euribor (el valor del diner interbancari), i que segurament no s’aturarà. Finalment, les hipoteques s’allargaran més i més, com s’ha vingut fent fins ara, el que comporta que avui ja comença a ser mes econòmic llogar que comprar.

Altra cosa es que encara falta bona legislació, amb garanties per a tothom, arrendadors i llogaters, per instaurar contractes indefinits. En el fons no es gaire diferent del que es demana per un altre mercat com es el laboral. En definitiva, que qui vulgui fer projectes de futur pugui pensar en termes estables d'ingressos i de sostre.

El resultat es que ja no es ven gaire. Com a conseqüència, el sector de la construcció, com deia deixarà de ser una de les locomotores del creixement econòmic, convertint-se en un sector més i on quedaran només els empresaris i les empreses que siguin autènticament professionals, racionalitzant-se aquest sector (en aquest si que hi ha inflació d’especuladors).

Davant d’aquest canvi de tendència econòmica, li continuarà un altra de canvi cultural. Fins ara, i es un fenomen propi dels darrers 50 anys, ens havíem instal•lat en el miratge d’un capitalisme popular: tots podem ser propietaris, tenir patrimoni, i nomes depèn dels nostre esforç. Cada cop més quedarà palesa el ridicul d’aquesta pretensió on, com sempre, les condicions materials de vida modelaran les nostres concepcions sobre la mateixa.


Article sencer

12.9.07

ACABALLES DE VACANCES

Dia següent de la Diada. Vacances acabades i una quinzena treballada slowly.

Aquest m’ha estat un estiu curiós. Pràcticament no he sortit de casa, més enllà de la necessària recerca d’avituallaments: botigues i magatzems, videoclub, biblioteca i cinema.

Ha estat un dels més silenciosos i sedentaris de ma vida. Escasses trobades amb amics i, malgrat estar força ocupada la casa per cunyats, nebots i uns amics permanents, el silenci ha monopolitzat força la meva companyia.

Cert que aprofità per a fer moltes tasques endarrerides (sobretot al voltant del meu major vici, ja sabeu, la informació), ordenació de documentació (Deu, com m’ha ocupat d’espai l‘activitat municipal) i molt de consum cultural. Malgrat que acostumo a establir-me objectius per a combatre la meva tendència natural a l’embadaliment no caure en l’horterada i lloc comú de confessar que sempre realitzem menys de la meitat del que ens proposem. Ja pesen els anys per aquestes ingenuïtats.

Alguns trets si han caracteritzat aquest temps.

El més important, la meva preocupació per a estar més a prop d’en Mario, i intentar enfortir la seva curiositat com incentivar l’interés per la lectura (íntimament penso que ha estat amb escàs èxit); les meves capacitats pedagògiques amb ell crec que cada cop estan més enterbolides, que potser ja he fet una mica tard. La meva relació amb Lourdes es podria dir que està en reajust de contracte, que dirien els psicòlegs.

Influeix, també, que per primera vegada la meva intensitat en activitats ha baixat força. A modus d’exemple, i seguint un indicador de força consideració social en la cultura actual en que visquem, per primer cop només tinc una fons d’ingressos estable (més enllà d’actuacions formatives esporàdiques que ja tinc compromeses, bàsicament al voltant de temes com la qualitat total o d’indicadors de gestió), la de la meva feina a l’Ajuntament de Santa Coloma.

Potser si que he viscut aquest estiu, sense adonar-me’n, com un procés d’una certa descompressió.

L’activitat política, la praxi política, ocuparà molt menys de temps, i confesso que sento una certa tristor per no jugar un paper més actiu. Com cal fer de la necessitat, virtut, podré reflexionar amb una major distància, sense diletantisme però sense la pressió del tacticisme obligat, i podent posar més noms a les coses. La dubte es sobre quin format cal fer-ho. Per això encara calen més esdeveniments i un parell o tres de bulls més.

Dins aquest context, el resultat de les darreres analítiques i els savis consells autoritzats dels meus amics doctors si que m’han induït a prendre algunes mesures que he posat en pràctica aquest darrer mes: llargues passejades, mínim tabac, control dietètic... de moment he deixat enrere alguns quilets. Ja he baixat dels 90!

Aquestes passejades, curiosament, si que m’ajuden a pensar en que fer en aquest curs que comença. Si més no, posar un cert ordre i anar destriant les prioritats.

Però no he desaprofitat el temps.

He escoltat molta música, i de tot tipus (de Madeleine Peiroux a Bola de Nieve, de Pepe de Lucia al darrer J.J.Cale, de Pascal Comelade a Kate Bush o Tres Chicas...). De cinema m’he posat força al dia, gràcies a la selecció de pelis que tenen els amics del videoclub Omega com de la creixent selecció de que disposa la biblioteca (fenomenal torna a veure la sèrie Yo, Claudio).

De lectures, dues fonamentals i una revisitació.

Les noves: A más cómo, menos por qué, de Jorge Wagensberg, aquesta eminència saberuda que tenim en el país, dirigint el CosmoCaixa entre moltes d’altres coses. Un llibre d’aforismes, sense preu. S’ha de prendre com la bona poesia, a glops petits i deixant-ho reposar. A modus d’exemple: Lema para la próxima revolución social (sociedad del conocimiento): conocimiento, independencia y justicia.

L’altra, La ciudad sin tiempo, de Enrique Moriel (pseudònim de Paco González Ledesma). Imaginin, la història d’un vampir a través del temps. On? Com era d’esperar en aquest autor, a Barcelona. Té moments màgics, una narració que t’atrapa, mil i una anècdota sobre la ciutat (saben per què el barri de la Barceloneta té aquest nom, per exemple), i unes reflexions finals sobre la religió, el poder i el totalitarisme de treure's el barret. Tot amb un llenguatge planer i a tocar de pell.

La revisitació, es a dir, la relectura amb més profunditat ha estat La cultura. Todo lo que hay que saber, de Dietrich Schwanitz, que de forma força divertida es passeja per les fites fonamentals de la nostra civilització. Potser massa escorada per una visió primerament més germanòfila i desprès anglosaxona, però que dona una mirada força intel•ligent i irònica sobre el pas dels humans a través dels segles. Atenció, no perdre’s la segona part, que parla sobre el poder i l’ús que se’n dona i es fa de la cultura. Hi ha estones per a pixar-se de riure.

Entre tant, han passat forces coses interessants i altres de dolgudes.

En aquestes darreres, l’acte final voluntari d’en Xirinachs. Amb una certa coherència interior. Sense compartir la seva ideologia final, si que el vaig conèixer força, per una qüestió indirecta. La meva mare va ser de les seves fidels companyes cada matí davant la presó, durant tot el temps que hi va ser. Això em va permetre tenir un cert coneixement seu, i no puc per més de reconèixer-l’hi una gran talla moral. La seva radicalització progressiva i cada cop més acusada, acompanyada d’un cert aïllament mundà no en va fer estrany un final que, ell mateix, decidí. Tot el meu respecte.

L’altre és la pèrdua de l’amic Josep Rossell, però això ja es motiu d’altra escrit.


Article sencer