UN MODEL URBANÍSTIC GOVERNAMENTAL MOLT CRITICABLE

Agraeixo les amables respostes que ha rebut el meu escrit sobre el model urbanístic d’aquest govern. Més quan estava intencionadament escrit amb ànim provocatiu. Que, per qui no em coneix, pot confondre amb nerviosisme.

Al bon amic Albert Lázaro, dir-li que no sento la més petita engruna de menyspreu pel treball de la Comissió, de la qual forma part, que respecto profundament. Abans la seva constitució sempre vaig ser un defensor de la seva necessitat. Altra cosa és que, respectant la seva decisió, discrepi del seu resultat. També com va fer en Carles Griñó, soc més partidari, en aquest cas, de reconèixer el treball dels nostres ciutadans que hagin deixat empremta social. La proposta d’una persona veïna que aconseguí una millora en el tractament del càncer infantil em mereix més respecte que el manteniment d’una tradició.

Respecte les alzines, en concret, les esmentava com a genèric d’arbres enfront d’una plaça dura.

Pel que fa a Maria Reina, rellegint el meu escrit no veig que es pugui despendre que afavoreixo els cotxes vers les persones. També recordar-li que va ser l’anterior govern qui va engegar un Projecte de Ciutat, antecedent del Cerdanyola 21, que ha donat peu a fer un Pla Director de Participació Ciutadana. Per què el Cerdanyola 21 continua desat en algun calaix.

Procuro passejar el que puc per tota Cerdanyola. També per Fontetes, i el que diu té raó. Quan plou hi ha carrers, pocs, que semblen piscines. També l’hi dono la raó en que hi ha molt microurbanisme a fer, que governs anteriors (malgrat el molt que es va fer) varen atendre, ni tampoc aquest en més de 3 anys.

Amic Bellido, agrair el to del teu escrit com la consideració que dius et mereixo, que es compartida. Malgrat mantingui fortes discrepàncies amb la manera de fer urbanisme a ciutat. La plaça de Fontetes em sembla una bona il·lustració per oferir les crítiques sobre el model que desenvolupeu.

Recordar, un cop més, que els ciutadans amb la seva participació en les darreres eleccions municipals ja ens van jutjar, atorgant-nos el reconeixement de ser la primera força més votada, però insuficient per a governar sols. La resta de partits municipals amb representació política també ens van negar la capacitat de governar al no voler ser socis nostres en cap formula de govern. Per tant, no cal tornar sempre, com una cantarella, al que es feia abans. Avui, després de mes de 3 anys de govern, respondre amb aquest tipus d’arguments a les crítiques es fugir d’estudi. O encara pitjor, fer d’oposició de la oposició.

Una recomanació: abandoneu ja aquest tipus de recurs dialèctic. Us desacredita i fa pensar que no es tenen prous arguments per a defensar la vostra tasca realitzada.

La crítica a l’obra de la Plaça de Fontetes, que mantinc, va en una doble vessant. Al seu resultat, la plaça existent, com a la metodologia emprada per a fer-la.

De la metodologia critico que no s’hagi fet de manera participativa.

En la creació d’un nou espai públic es tenia tota l’oportunitat de fer un urbanisme diferent, participatiu.

Hi havia l’oportunitat de fer d’aquest espai públic una zona d’excel·lència urbana només escoltant els diversos actors social abans que els tècnics es posessin a dibuixar. Escoltar les demandes de tothom. No donar només informació definida i demanar esmenes. Com sempre s’ha fet.

El resultat segurament hauria donat que calia un aparcament soterrani (i no a l’altra costat del riu, mes amunt). Que el paviment no fos de quitrà, que a l’estiu veurem qui l’aguanta, ni tant plaça dura i feta amb millors materials. Que la zona infantil no resultés model Srta. Pepis, i fos una zona atractiva per la canalla. Que la separació entre cotxes i vianants, a l’entrada de la plaça, estigués millor senyalitzada, que algun dia qualsevol persona prendrà mal allà...

En resum, la política urbanística es contesta amb una senzilla pregunta: per a qui es aquest espai? I, insisteixo, no està pensat ni per als interessos dels veïns ni dels comerciants.

Suggereixo que facis una enquesta de satisfacció ciutadana entre els veïns i comerciants del barri i potser s’assabentarà aquest govern del que no vol saber.

Article sencer

ÀNIMA I PASSIÓ

Ahir vespre, a l’Ateneu, va tenir lloc un altre acte de campanya socialista cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La sala, muntada segons una escenografia llunyana dels actes tradicionals, consistia en dos tamborets folrats de vermell en un cantó, i totes les cadires dels assistents en rotllana, al voltant seu, donant un aire de calidesa inusual en aquests events.

Comença l’acte amb una introducció del Primer Secretari de l’Agrupació de Cerdanyola, José Miguel Moreno. Amb les seves paraules sempre mesurades, tintades d’humor, i amb aquesta característica sanchopancesca tant seva, basada en el seny, la prudència i la realitat, ens recordà la importància del que ens juguem en aquestes eleccions.

Continuà el candidat socialista a l’Alcaldia davant les properes eleccions municipals, Antonio Cárdenas, qui va fer d’introductor de la ponent central, la Consellera Marina Geli. La va presentar recordant l’assistència a un parlament anterior seu on quedà emocionat, i especialment trasbalsat per un contingut del seu discurs: quan afirmava que els socialistes posem i hem de posar ànima i passió en la nostra feina, en la nostra activitat política. Ànima i passió. Passió i ànima. També recordà, en aquesta introducció, que la seva Conselleria ha fet per la salut i la sanitat d’aquesta ciutat en tres anys més que en la resta dels 23 anys anteriors: un hospital de dia, lleuger, pels 4 pobles de Montcada, Ripollet, Barberà i en terrenys de Cerdanyola; l’ampliació d’un Cap i el projecte de 2 més, en la zona Uralita i en el nou barri de la Plana del Castell.

Intervingué llavors la Consellera. Marina Geli no és persona robusta o corpulenta, té cara rodona i uns ulls molt expressius rera unes ulleres grans que els deixa veure. Vestida de forma elegant però discreta, quan comença a parlar, de forma intensa però no massa alta, sembla que estableixi una conversa personal amb cadascú. A mesura que avança el seu discurs, trufat de dades i exemples que deixa caure com si res, es va transformant: la cara cada cop se l’il·lumina més i sembla com si vagi creixent d’alçada. Utilitza un to captivador i seductor, sense calgué del recurs de l’acudit o del riure, com la Manuela, per exemple. Per què sap que les seves paraules estan plenes de raons i coneix prou bé del que està parlant. Té el magisteri que dona l’autoritat de saber molt bé del que tracta. I l’utilitza per arribar al cap i el cor de la gent. Senzillament.

Començà fent una molt resumida gestió del govern i de la seva Conselleria durant aquests tres anys. I els comparà amb els 23 anteriors. No hi havia color.

Per què el govern anterior, demostrà, no treballava per a tothom. No treballava suficient per unes poblacions de l’Àrea metropolitana que no controlava políticament, i no els esperonava per a fer sentir seu el govern de la Generalitat.

Així, insistia la Consellera, el nostre principal adversari és l’abstenció. Creure’ns de debò, que aquest govern també es per a nosaltres. Un govern que decideix el conjunt de coses que tenen a veure amb la nostra vida quotidiana: la salut, l’escola, el treball, la vivenda...

Tant important es el que es fa com el que es deixa de fer. I el governs de CiU varen deixar de fer masses coses... sobretot en poblacions com la nostra. En canvi, ella preferia equivocar-se, però tirar endavant. I si se equivoca, ja rectificarà.

Per què la gestió que ha fet aquest govern ha estat brillant. I més tenint que eixugar un dèficit exorbitant que van deixar. Encara i així, s’han millorat les finances i s’han fet més coses que mai.

Però només s’ha encetat el camí i cal continuar. Ara es quan s’està en les millors condicions de desplegar el potencial que un nou govern socialista amb els aliats adients es capaç d’assolir. També amb el que permetrà la posta en marxa del nou Estatut.

Recordava, també, que les polítiques sanitàries anteriors només pensaven fonamentalment en curar. Ara es treballa fonamentalment en desenvolupar la salut, atendre la malaltia, i especialment els malalts cronificats.

Feu una emocionada i radical reflexió al voltant d’aquest darrer punt. Recordava per a qui es molt important que no es doni un pas enrera en la formació del nou govern. Per a les dones.

Per què moltes de les situacions familiars de malalties i de situacions cròniques, cauen sota la responsabilitat i el treball de les dones. Això fa de matalàs per a que no es produeixin situacions explosives. A costa de les dones; no en oposició dels homes, sinó per responsabilitat i per aquesta mirada de dona que hi donen a l’entorn familiar. Cal de la nova Llei d’Atenció a Persones dependents i de la nova Llei de Serveis Socials. Així tota la família hi sortirà beneficiada, però especialment les dones.

Tot sense alçar la veu, cercant la mirada de cadascú dels assistents, sense discurs groller ni desqualificar personalment els altres partits. Només dades i arguments. Però també amb molta passió i molta ànima. De forma propera, de forma amable.

Com si t’ho digués una germana gran.

El proper diumenge 29, en el tancament d’actes de campanya que farà el PSC de Cerdanyola, al Bosc Tancat de 10 a 14 hores, tornarem a comptar amb el privilegi de la seva presència i el magisteri de la seva paraula.

Article sencer

QUINES OPCIONS DE GOVERN TENIM PER A CATALUNYA?

Aquest dia 1 de novembre tenim a les nostres mans la capacitat de decidir quin govern volem per a Catalunya.

Les opcions no són gaires: un nou govern conservador, similar als de 23 anys anteriors que la majoria ja vàrem dir d’una vegada prou, un front nacionalista que s’inflarà de tensions internes, la confrontació amb Espanya i fer el victimisme (dues cares de la mateixa moneda), o un govern d’esquerres que cerqui solucions per a tots els catalans.

Un govern nacionalista, presidit per un home que necessita portar la seva paraula davant de notari per a ser creguda, fomentant indirectament el descrèdit de la classe política, com gent incapaç de fer el que diu. Afortunadament, tenim altre fusta de polítics, com el socialista Zapatero, que davant les immenses pressions que va patir (de dins i fora del país) va complir tot seguit el que va dir quan va entrar a governar, treure les tropes d’Iraq, per exemple, fent valer la paraula donada. I el temps que passa no fa més que donar-li la raó. Gent de paraula.

Per què aquest candidat, davant notari ha dit que no governarà amb el PP, però no pas que rebutgi els seus vots per a ser President en la votació d’investidura. O de governar amb el recolzament des de fora amb aquest partit. El que, per altra banda, es normal doncs son forces conservadores totes dues i es legitima en democràcia aquesta voluntat de govern. El que cal recordar es que els catalans ja hem patit aquest tipus de govern durant dos mandats.

Un front nacionalista, és altra opció. Amb un tipus de relació que, durant la tramitació de l’Estatut com a exemple, ja ens varen fer patir prou provocant excessos maximalistes, per veure qui la deia més grossa, que allargaren de forma innecessària la redacció i tramitació del nou Estatut. Per acabar cedint en totes les seves condicions innegociables, deien, per part de CiU, al fer-se la foto amb Zapatero. O per acabar renegant de l’Estatut, per parts dels republicans, protagonistes de moltes i bones pàgines d’aquest text, per un aspecte tant absolutament cabdal i fonamental com... la forma de gestionar l’aeroport del Prat.

Un govern que ERC, per no acabar diluïts davant l’hegemonia convergent i quasi desapareixent com a partit, situació que va passar durant els primers governs de CiU, estaran tensionant per veure qui representa millor aquest espai nacionalista. Els efectes previsibles seran fractures internes de país, doncs la majoria de catalans no estem en aquestes tesis, i fractures externes per què de la confrontació amb els altres, els espanyols, es nodreix el nacionalisme català. I l’ERC d’avui, més forta i consolidada, no és la de quan Barrera o Hortalà; plantarien cara.

L’altra alternativa es un govern que pensi en tota Catalunya; es a dir, que pensi en tots els catalans. Para que quede mas claro, también lo diré en castellano, la otra lengua oficial: un gobierno para todas las personas que viven y trabajan en Catalunya.

Un govern per a les persones, per tant amb polítiques socials que abastin i millorin les condicions de vida de tothom, sense distincions. Un govern que desplegui totes les potencialitats del nou estatut, de forma decidida i incansable, sense perdre un minut en pensar en el següent o com pidolar més. Un govern amb ambició i amb innovació. Un govern que faci créixer Catalunya en tots els sentits, cercant la cooperació i l’establiment de fites comunes amb tothom. Un govern que situi Catalunya al capdavant de les societats més pròsperes i igualitàries del mon.

Un govern pel poble només pot ser un govern del poble, de tots. Un govern d’esquerres. Un govern que cerqui la col·laboració política de les forces d’esquerra i catalanista d’aquest país.

Això només serà possible si els treballadors, els emprenedors i el poble en general així ho volem. Si anem a votar i no ens quedem a casa. Per que les dretes, per a mantenir el seus interessos, el seu poder polític i econòmic, si ho farà. Com sempre. Mas, de lo mismo.

Montilla garanteix, amb el seu projecte polític i amb una llista que conté una pluralitat de persones honestes i amb experiència sobrada, un govern que enfronti els reptes de la Catalunya del segle XXI.

Ens hi juguem molt. Sempre cal anar a votar, però aquest cop especialment. Vota progrés. Vota futur. VOTA MONTILLA.

Article sencer

HI HAN NITS QUE SURT EL SOL

Ahir, dijous 3 d’octubre, ha estat un dels sopars més gratificants dels que recordo. Ben segur que ajuda el no haver aconseguit desempallegar-me de les meves tendències mitomenes. I es que, amics i amigues, ahir sopavem amb en Paco González Ledesma.

Els que teniu la paciència de seguir aquest bloc, recordeu el meu article de Silver Kane per a identificar aquest excel·lent escriptor. Però es que ahir, a més, vaig descobrir la persona. Creieu-me, no tant sols no vaig quedar decebut en qualsevol aspecte, sinó que millorà les meves més optimistes expectatives.

En honor a la veritat, el primer que cal dir es que va venir complert. Entendreu força bé el que dic quan expliciti que va venir acompanyat de la seva muller, Rosa Mª, persona discreta, amabilissima, amb un sentit agut de la vida i molt pendent del seu marit. Imagino que una facilitadora exigent i vocacional que ha permès que en Paco, com li diuen col·loquialment, hagi pogut fer tota la feina que ha fet.

Per fer una petita semblança humana seva, te el port i la presència com d’un clàssic patrici romà senatorial, amb un cabell blanc i abundant que corona un rostre sanguini, vermellós, que traspua vida i sensualitat, i el seu cap està presidit per un ample nas, com d’aquell que s’ho ha hagut d’ensumar tot en la vida.

Però això només és quan escolta. Al parlar, amb un verb fluid, ample i ric, precís, sense aixecar gaire la veu però omplint-la d’una certa musicalitat, jo diria que plenament mediterrània, et va embolicant amb els seus arguments i descripcions. Es un conversador impressionant, tant per la riquesa del verb, com per l’aprofundiment del que expressa, o com pel bagul immens d’anècdotes que te instal·lat en el seu cap.

Invitat de luxe dins, com dirien els cibernètics, un context intel·ligent. La qual cosa generava prou estímul com per remenar bé dins els seus records o exposar aguts comentaris. Però, tot, d’una modèstia a l’hora de presentar-ho i fer-ho, d’una forma tant càlida i propera, que si nos fos per la estoica decisió de tancar el sopar a les 12 del vespre (be, vàrem continuar encara mitja hora més) haguessin anat caient quarts d’hora en quarts d’hora com fulles d’un arbre savi de fulla caduca en la tardor.

Acompanyat de gent que normalment escriu (Isidre Grau, Josep Maria Riera, Negreira, Adelantado, Juan Antonio, Lucas Arquer...) o d’altres que ens agradaria fer-ho però almenys sabem gaudir de qui fa aquest esforç creatiu i solitari (Boli, Rosa Maria, Carme, Jordi, Enric...) vàrem anar filant temes com l’aventura d’escriure i les seves diferents modalitats: l’escriptor de debò, el periodista, l’afeccionat... O fent desfilar per la taula personatges sinistres que vàren viure per Barcelona i també pels seus diaris, com gent extraordinària que ell va tenir el privilegi de conèixer i donar-nos unes breus pinzellades.

Desprès d’un brindis molt amable i generós per part d’en Lucas, vàrem cloure l’acte amb un altre brindis en honor a Paco González Ledesma per l’esforç continuat de descriure, donar vida i veu, als autèntics herois de la nostra història recent, els treballadors i treballadores de la Barcelona que va viure, des de la barriada popular del Poble Sec en els llunyans anys 30 i següents. En conjunt, les classes populars, que els hi va tocar viure condicions molt dures, però que foren les que realment generaren la riquesa i el progrés del que s’ha gaudit aquesta ciutat, encara que se n’hagin aprofitat molts pocs de tot aquest esforç.

Un darrer consell, no deixeu de llegir la seva autobiografia “Las calles de mi ciudad”. No us empanadireu.

Article sencer