DELS VOTS A LES BOTES

Es va retirar finalment l’estàtua de Franco de la Escola Militar de Saragossa, i pocs dies desprès es maltractat un bust públic de Largo Caballero, que va ser ministre de la República espanyola dels anys 30.

He viscut amb cert desconcert i desconsol per la falta de memòria històrica en dir les coses pel seu nom del que va passar en aquest país des dels anys 30 als 80 del darrer segle. Últimament ja ho visc amb una clara indignació.

Aquest any, quan es commemoren els 75 anys de la II República espanyola com també es recorda el 70 aniversari del cop militar contra un govern legítim i democràtic, he hagut de llegir i empassar-me coses força gruixudes i mentideres amb d’altres més ben intencionades.

De les darreres, la proposta legislativa de la recuperació de la memòria històrica de les víctimes del franquisme (massa descafeïnada, pel meu gust), que ja tocava i que pel procés que vàrem viure durant la transició espanyola va ser un dels aspectes a marginar per tirar endavant: una certa renúncia a la reivindicació de la memòria històrica.

Ara ja tocava, per no dir que era una assignatura ja fa masses anys pendent.

Però durant aquest temps ha succeït una cosa important en el terreny ideològic, ja que em nego a reconèixer-ho en termes científics o historiogràfics. Es això que ara en diuen el revisionisme històric.

Això ve a dir que el cop militar estava justificat per un govern de la república que va fer unes polítiques nefastes enfrontant tant els espanyols entre sí com també entre el conjunt de territoris. Que també es van fer coses bones i dolentes en ambdós camps. Que van haver excessos en ambdós cantons i que víctimes també en va haver-hi en la zona republicana.

Aquests arguments, insisteixo, emprats per escriptors i articulistes a qui els professionals de la ciència històrica els hi neguen credibilitat, es cert que son defensats políticament pels sectors de les dretes per a donar continuïtat i cobertura al franquisme sociològic existent en aquests partits. Tant com en combatre subtilment les aportacions de progrés que va significar aquell moment històric republicà, ressaltant aspectes de desordre, desgovern i manca de llibertat.

Lamentablement haig de constatar que aquests tipus d’idees han calat també en sectors que no son clarament conservadors o directament reaccionaris. Vaig viure, no fa pas gaire, un debat obert i mantingut amb una certa fogositat, amb sectors catòlics influents de la minoria progressista de l’església, sobre el retornament dels papers de Salamanca o el canvi d’usos d’un espai tan magnífic com es l’entorn del Valle de los Caidos i repensar que es fan amb aquell edifici. Reconeixien que la jerarquia catòlica s’havia equivocat en aquell temps, però que les ferides de la guerra civil eren massa grans com per a retornar-les a obrir. Que era millor oblidar i no tocar pas res de tot això.

I aquest es el gran perill de no enfrontar obertament aquests temes, amb tota la sensatesa que calgui, però sense pors. Confondre-ho tot.

Per que no és el mateix i no pot ser comparable una societat i un període social, molt convuls sí, com en tota Europa, però democràtic. On la gent escollia la seva forma d’autogovernar-se amb els resultats dels vots emesos en les urnes. Que un aixecament faccios i militar, en contra d’un ordre legítim i democràtic, i que va instaurar una dictadura que va durar masses anys.

Un cop militar d’un sector de l’exercit (no tots estaven d’acord amb el cop d’Estat i el militar professional Casado va ser un valuós exemple dins la República) que venia de la ma de les forces de la reacció de la època: grans terratinents i latifundistes, sectors monàrquics, capital financer, el nacionalcatolicisme, la jerarquia catòlica... Un cop militar que anava dirigit contra l’immensa majoria del poble treballador i les seves organitzacions sindicals i polítiques, per tant no va ser una guerra civil entre dos parts d’un poble. Per això va comportar una dictadura que va abolir les llibertats i va significar una repressió duríssima contra tots aquells que hi van perdre part de forma activa. Un historiador m’explicava recentment que, quan documentava el seu llibre d’història anà al Arxiu de Salamanca i allà veié les fitxes on estava apuntat tothom que havia participat en qualsevol cosa que olorés a progressisme. I els anys quaranta varen ser de repressió brutal, a part de la misèria organitzada al costat d’una floreixent burgesia estraperlista o no. Que enviava a milers d'homes a la presó, en general, i a moltes dones amb cames obertes a llits on poder treure el menjar per la família del dia següent. I els afusellaments al camp de la Bota o d’altres indrets eren fruit de cada dia. O el segrest de nadons cap a famílies benestants, o tants d’altres disbarats que es varen viure i que varen cloure amb l’amnistia general del 30 de juliol de 1976 i la restitució de les llibertats, poc temps després de decretar la pena de mort a Salvador Puig Antich amb la seva torna.

No, no senyores i senyors, no es el mateix.

A Europa desprès dels governs feixistes i nazis no es veu cap monument públic en record d’aquella època, ni creus a les esglésies “por los caidos por Dios i por... Itàlia, Àustria, Alemanya”. Ni estàtues dels dictadors, ni banderes d’aquells règims en edificis públics. I es coneixen els noms dels més destacats dirigents i torturadors de la època, acompanyant el seu nom de la ignomínia pública.

També estic d’acord en no donar-hi masses voltes a tot això. Només caldria restituir la dignitat i la memòria històrica de les víctimes del franquisme i acabar amb els símbols d’aquells anys d’ombres i pors.

Però que no diguin que són el mateix o hi ha que tractar-ho igual. No és el mateix qui volia viure amb la força del vot de qui imposava la bota com a forma de viure.

Article sencer

SÓN CIUTADANS ELS IMMIGRANTS ?

El PSOE i IU-ICV presenten una iniciativa parlamentària, com a proposició no de llei, al Congrés dels Diputats, per a que els estrangers puguin votar en les properes eleccions municipals.

La Constitució actual ja permet, segons l’article 13.2 de la Constitució, aquesta situació. Es diu textualment: “Només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts en l’article 23, a menys que, atenent criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o llei respecte el dret de sufragi actiu i passiu, en les eleccions municipals”.

El Govern de Zapatero té la voluntat de ratificar acords amb, per exemple, Argentina, Veneçuela, Xile, Uruguai o Colòmbia. També cercar altres acords que ho permetin, respectant la llei, tal i com es fa actualment amb Islàndia o Nova Zelanda, per exemple. Actualment hi ha, aproximadament, dos milions d’estrangers amb tarja o autorització de residència vigent d’origen no comunitari.

Motius es poden adduir de molta i diversa índole. Només vull referir-me a dos que em semblen prou importants pel que fa a la vida local. Un d’econòmic i l’altra polític.

L’econòmic fa referència al pagament dels diversos tipus d’impostos, inclosos òbviament els que fan referència a la normativa municipal, com qualsevol altre veí. Es a dir, els seus diners son bons per als Ajuntaments.

L’altra és de naturalesa més política, referent a la pròpia institució municipal i el seu funcionament. Tots sabem que el nombre de regidors es decideixen segons la xifra oficial d’empadronats en el municipi. No son pocs els municipis que amb la presència dels immigrants han augmentat el número poblacional i, conseqüentment, el nombre de regidors corresponents. La seva presència no influeix la representació política legal?.

Però la qüestió principal, el moll de l’os, es una altre. Son o no son ciutadans?.

Més encara, que vol dir ser ciutadà avui?

Ciutadania és un concepte recent, lligat al desenvolupament precisament de les ciutats, al fet urbà, que garanteix determinats drets front l’Estat. A més, té un procés i desenvolupament històric determinat.

Apareix en primer lloc la concepció de la ciutadania civil a partir de les revolucions franceses i nord-americanes. Es garanteix la possessió dels drets individuals: llibertat d’expressió, llibertat religiosa, lliure pensament. Això dona origen als drets humans bàsics això com la restricció al poder absolut de l’Estat. És l’aparició dels valors republicans.

Posteriorment apareix la ciutadania política amb el reconeixement de nous drets, com és la participació en les institucions de l’Estat. El sufragi universal esdevé la principal conquista històrica.

Apareix la possibilitat i la capacitat de configurar la voluntat política amb el concurs de tothom. Ja no són només uns quants, els poderosos de les capes i classes socials dominants, els que defineixen com hem de viure tots plegats, en societat. És l’aparició de la democràcia i de la vida democràtica, amb la separació de poders i el funcionament dels partits polítics amb afiliació oberta i no elitista.

Les lluites obreres de fins a mitjans del segle passat evidencien els límits d’aquestos avenços.

Es constata que no poden garantir-se drets civils i polítics sense una garantia de drets socials bàsics. Tots naixem, però no amb les mateixes condicions i entorns econòmics, socials i culturals. No pot haver llibertat sense igualtat.

La realitat socioeconòmica genera desigualtats que restringeixen llibertats i és l’Estat qui ha de garantir l’accés a bens bàsics: educatius, sanitaris, de seguretat...

És la ciutadania social, que apareix amb la creació de l’Estat del Benestar i amb l’emergència de les polítiques socials. Fruit d’un pacte social que cerca garantir seguretats al treballadors front els riscos del mercat.

Actualment estem donant un pas més davant el concepte de ciutadania, la ciutadania participativa. Els ciutadans no volem ser considerats objectes passius de les polítiques, especialment les socials. Avui comencem a entendre la ciutadania com el conjunt de processos que promouen la capacitat personal per a convertir-nos en subjectes actius amb capacitat de transformació social. D’aquí la importància cada cop més creixent que tenen els processos de participació ciutadana.

Podem concloure, doncs, que els immigrants fan ciutat, fan vida ciutadana, però no disposen del conjunt d’elements que configuren la ciutadania: civil, política, social i participativa. No, fins a que disposin de drets polítics, i això es el que es vol esmenar ara, almenys per a una part important d’ells atenent el marc legal vigent.

Ha de ser l’esquerra, com sempre, qui facilita aquest avenç.

Que hi diu la dreta a això?

Un cop més utilitzen un doble llenguatge. La espanyola de moment diu que si amb la boca petita, mentre fa temps ja es preocupen d’anar a pescar vots en els caladors dels nous membres de la Unió Europea, especialment els romanesos. A casa nostre passa el mateix.

La catalana, per boca de moment d’en Duran Lleida, seguint el pensament del propi Pujol, fa el joc tant perillós d’associar drets polítics amb polítiques d’integració. Son coses diferents amb tractaments diferents. El resultat es no moure la situació actual fins a tenir ben lligat nous vots que permetin que no es capgiri l’ordre actual.

Però, com sempre, res hi ha més tossut que la mateixa realitat.

Article sencer

DONEM-NOS LA PAU

Avui, a partir de les 7 hores del matí, es fa efectiu l’alto al foc que demana la resolució 1701 de NN.UU., votada per unanimitat el divendres passat pel Consell de Seguretat d’aquest organisme internacional.

Aquesta era una mesura necessària que demanaven tots els Estats amb voluntat pacificadora desprès de 32 dies de conflicte armat i de la invasió del Líban per part de l’exercit israelià.

Aquí cal reconèixer la ràpida i decidida reacció del Govern d’Espanya, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per totes les gestions realitzades al sí del Consell de la Unió Europea.

El conflicte del pròxim orient, que té un punt d’inflexió amb la creació de l’Estat d’Israel a Palestina l’any 1948, no pot tenir altre solució que la convivència amb la creació d’un Estat palestinià, amb totes els drets i deures, i que només s’hi oposen els radicals islamistes que es neguen a diferenciar política i religió. No vull repetir comentaris que ja he deixat establerts per escrit en d’altres articles on deixo palès que els objectius fonamentals d’aquestes ideologies no es tant l’abolició de l’estat d’Israel, que aquesta es la gran excusa, com la pressa del poder d’aquestes forces extremistes als governs àrabs moderats.

Aquest és un dels grans contrasentits de la invasió del Líban.

Provocats per les forces chiites de Hezbollah, incorporades al govern actual del Líban, i que dominaven militarment el sud del Líban, al segrestar dos soldats israelians, el govern israelià, composat bàsicament per forces dretanes que son reflex d’un estat d’opinió general en el país, varen llançar una ofensiva a totes llums desmesurada.

Emparats en la teoria de la guerra preventiva que van generar els neo.con nord-americans i que tant nefastos resultats han donat en Iraq, el Ministeri de Defensa israelí i el seu Estat Major, van decidir que, com es diu vulgarment, per collons crearien una zona neta entre la frontera sud del Líban i el riu Litani, impedint l’acció de llançament de coets mortífers que afectessin el seu territori.

En aquests 32 dies de conflictes el resultat més punyent és que qui ha sortit greument lesionat han estat les poblacions civils d’ambdós països. És clar que de forma ben desigual. Mentre al Líban, entre militars i civils, morien 1.145 persones i 3.600 eren ferides, els militars morts jueus eren 110 i 300 ferits, i els civils 41 morts i 600 ferits. A més els militars d’Israel feien servir tot tipus d’armament –fins i tot algun de dubtosa legalitat-, atacaven llocs ben identificats com de les NN.UU., feien la matança de Qana o provocaven el desastre mediambiental del lliurament d’ingents tones de petroli al mar amb l’atac a refineries.

El més important es que desfeien estructuralment un país com el Líban, amb un govern que havia aconseguit deslliurar-se de manera important de l’abraçada de l’os sirià i era un país modern, raonablement estable i democràtic. És cert que Hezbollah i te una presència important, amb una via d’influència iraniana, però no només per la presència dels seus combatents sinó per què havia desenvolupat una xarxa molt important de serveis socials de primer ordre per a una població molt empobrida. Com també que el sud del país no era controlat per l’exercit libanès, per altra banda influït per les mateixes concepcions que existien en la seva societat. Però el resultat es que ha augmentat l’odi cap els agressors i invasors israelians, proporcionalment a l’augment de les simpaties d’aquestes organitzacions més radicals.

Aquest efecte és el mes volgut pels provocadors. Insisteixo, negant la tesi de la guerra de civilitzacions, el que s’ha aconseguit és que en bona part del mon islàmic, especialment on hi han governs moderats i/o laics, inclús en el cor d’Occident com sembla demostrar-se en els plans frustrats en el Regne Unit, augmenti la simpatia per aquestes ideologies que qüestionen el progrés i la modernitat.

Com prova de que tampoc és una guerra de religions, sinó de fanatisme polític, és les matances que hi han entre chiies i sunnís en el mateix Iraq. Altrament un país sens dubte dictatorial, també alimentat per Occident com es va veure en el conflicte Iràn-Iraq, però de caràcter laic. Avui és un ferment de mohaidins, com ho era Afganistan.

Per això hem de condemnar fermament les accions bèl·liques de Hezbollah, Hamàs i Israel, rebutjant la violència i el terrorisme i condemnant la violència com a forma d’aconseguir objectius polítics.

Que ningú interpreti aquesta crítica a la ingenuïtat política i militar d’Israel en caure en aquestes provocacions com mantenir una posició antisionista. Però també soc partidari que el conjunt de països, inclosos els àrabs, especialment els de caràcter pacífic i moderat davant els conflictes, tinguin el dret d’autogovernar-se sense ingerències externes més enllà de les lògiques en un mon interdependent com l’actual. Conec lleugerament Israel, vaig estar gairebé un més viatjant pel país i admiro molts dels seus avenços, com la seva estabilitat i fortalesa democràtica. Amb una de les ciutats més fascinants del mon com es Jerusalem, o la moderna Haifa, on també em dol profundament l’atac bèl·lic pels coets.

El primer aspecte que em va impactar durant aquesta visita es la inutilitat de les visions maniquees. Pensava trobar un territori amb jueus i àrabs, però la realitat va ser molt més complexa i enriquidora, com un calidoscopi. Jueus, sí, però no eren els mateixos els urbans, els rurals o els dels khibbutz (i d’aquests n’havien de progressistes fins a ultraortodoxes), els originaris de Polònia o Alemanya que de Argentina o Brasil, de Rússia que del Senegal, els laics que els ortodoxes, els pacifistes que els militaristes... Com tampoc eren el mateix els palestinians musulmans, que els drusos, que els ortodoxes, que els radicals... Evidentment hi havien diferències de classe i conflictes socials, i una presència policial i militar molt important (mai he trigat tant en sortir d’un aeroport com del de Tel Aviv), però també formes democràtiques de resoldre’ls... fora dels territoris ocupats, es clar. Amb un govern on hi son representats, minoritàriament es clar, fins i tot la població àrab.

Un país, en resum, que té les meves simpaties. Però que això no vol dir que pugui discrepar molt fermament en quant a algunes de les seves decisions de govern.

Especialment em va impactar Jerusalem, la ciutat de les tres religions (catòlics, ortodoxes i musulmans), una de les més belles que he conegut mai. I aquestes, les religions, no les vaig trobar pas en guerra.

Personalment, per educació i per convicció, no soc una persona religiosa. Però per moral i per formació, soc una persona extremadament respectuosa cap a les religions... a menys que estiguin en contradicció amb les meves conviccions de respecte cap els drets humans.

En general hi tinc poca relació amb les manifestacions religioses. Però, darrerament, en funció del meu càrrec institucional de Regidor, he assistit a molts actes catòlics. Val a dir que, abans de fer-ho i pensant en la gent que representava que molts voldrien que els seus delegats hi assistissin en actes oficials, vaig parlar amb Mossèn Rossell demanant-li la seva opinió si, com representat eclesiàstic, amb ell li semblava be. Hi va estar d’acord.

Es clar que era fàcil, parlant amb ell. Per que es una persona que es pot posar d’exemple de tolerància i de convivència. Persona a la qual no em dol dir que admiro i li tinc una forta estimació, i que em commou la seva coherència i pràctica personal.

Doncs dins del ritus de la litúrgia catòlica que he viscut amb els seus oficis, hi ha un moment que mai em deixa d’emocionar i trasbalsar personalment. És quan demana a tots els assistents que ens donem la pau els uns als altres. Hi hagi qui hagi al costat, davant o darrera, coneguts o no. És el moment de donar-nos la ma o fer-nos un petó. De desitjar-nos la pau. Extraordinari.

Si hi ha un moment del que podríem anomenar bones pràctiques del catolicisme, per a tothom, aquest podria ser un dels seus moments culminants (pels creients es obvi que de ben segur serà la comunió). Quin exercici més generós i més solidari.

Aquestes bones pràctiques son les que reivindico que haurien d’escampar-se més enllà de les esglésies. Donar-nos la pau entre tots.

Fins a que això arribi, estiguem amatents i actius en recolzar les activitats en rebuig de la guerra i en favor de la pau que estiguin al nostre abast. Com quan a Cerdanyola vàrem posar el símbol escultòric, davant el polisportiu, com a record de les mobilitzacions que va fer la nostra ciutadania en contra de la guerra a l’Iraq.

Article sencer

LA PÈRDUA DE DOS REFERENTS

Acabades les vacances i amb el retorn a la vida gairebé quotidiana (encara estem a l’agost... i amb aquestes calors), al reprendre l’escriptura habitual en aquest blog, que m’ajuda a preguntar-me i a explicar-me, observo que són moltes i molt importants les coses que han succeït des de finals de juny.

Per dret, respecte, reconeixement i sentiment, vull començar amb el record entranyable per la pèrdua de dos socialistes radicals, d’anar a les arrels i no quedar-se amb les formes, de tarannà i comportament ben diferents però, segurament, ambdós necessaris. Marta Mata i Joaquim Jordà ens deixaren més sols els darrers dies de juny.

Marta Mata (1926-2006) era una persona que havia esdevingut gairebé tota una institució. Parlar de Marta es parlar, inevitablement, de la renovació pedagògica que s’ha fet a Catalunya, superant els models escolars franquistes i nacionalcatolicistes, recuperant una continuïtat del noucentisme popular i de les idees de l’Institución Libre de Enseñanza.

Persona de conviccions cristianes, fou un exemple de treballadora infatigable. De tenir clar el somni que volia, segurament per haver-lo ja viscut en la seva infància, i de comprometre’s de forma ferma i decidida en aconseguir-ho.

Marta fou una dona reflexiva i d’acció alhora. Milita activament en la vida civil, on activà molta gent al calor de les seves propostes, reflexions, paraules i exemple. Aquesta llavor dispersa cristal·litzà a mitjans dels seixanta quan es formà l’escola de mestres Rosa Sensat, autèntica plataforma aglutinadora de persones i voluntats. Per les seves escoles d’estiu, des dels anys 65, hi deuen haver passat milers de persones, representats del més innovador i voluntariós de la nostra societat.

També Saifores, on exercí com a mestre un temps i on hi tenia casa, va ser escenari habitual de trobades múltiples, sempre amb un flaire progressista, de diàleg amb el present i de recerca de futurs possibles i millors.

Aquest compromís civil la portà, darrerament a presidir el Consell Escolar de l’Estat.

En la recerca de futurs possibles i millors, també fa seu el compromís polític. L’any 1975 s’incorpora al PSC, on tingué moltes responsabilitats, entre elles les de diputada i senadora. Participà en l’elaboració de la primera Llei de Normalització Lingüística, del 83, que resulta exemplar i una eina i aspecte fonamental per a garantir la cohesió social de la Catalunya actual... malgrat avui una exigua minoria comenci a dir algunes bajanades.

Com a Regidora, que fou, de l’Ajuntament de Barcelona, impulsa el moviment de Ciutats Educadores, projecte ple de vigència i que té un ampli ressò internacional avui en dia.

Finalment dir que dintre els seus diversos compromisos, en el fidel de la seva balança sempre estava amb els més desafavorits. Persona bona, molt bona persona, va ser estimada per tothom. La prova més evident és el dol que han manifestat tant els més propers com els seus adversaris.

Joaquim Jordà (1935-2006) pertany amb una altra tradició de socialistes. També amb un altre caràcter i personalitat ben diferent, en aquest cas provocador, sarcàstic i irònic, punyent. Persona que es feia respectar i a qui et tenia que respectar, pels motius que ell triés –especialment vinculats amb l’autenticitat-, per què sinó estaves perdut... o simplement ignorat.

Fill d’un notari falangista de Santa Coloma de Farners (Jefe Provincial del Movimiento), no participà mai ni des de la seva infantessa en l’ideari patriarcal, amb qui no es portava gaire bé. A la Universitat, ens els anys 50, participa en la creació de la primera cèl·lula del PSUC. Interessat de sempre pel cinema, ajudà a finançar la productora UNINCI, molt lligada al PCE, i que va produir Viridiana, de Buñuel, un dels motius del seu tancament governatiu. Als anys 60, desprès de la seva primera incursió a Madrid i realització també del seu primer curtmetratge, trenca amb les visions comunistes de l’època, i torna a Barcelona. Comença l’Escola de Barcelona, al que se li considera un dels seus principals ideòlegs, malgrat la distància que prenia amb aquest mon.

Als setanta va passar uns anys a Itàlia, on va viure el creixement i l’eclosió dels moviments a l’esquerra del PCI, el moviment conegut com de l’Autonomia Operaia. Al tornar a Barcelona participa personalment en impulsar algun moviment similar, moment en que el vaig conèixer, de forma molt directa, per la relació que va mantenir durant algun temps amb un determinat sector que vivíem en Nou Barris.

És en aquesta època que roda el film Numax presenta, on amb els diners acumulats que els treballadors d’aquesta empresa varen fer mentre era autogestionada, l’assemblea decidí que mes valia donar a conèixer el que havien fet que no pas repartir-ho entre tots, que a més no donava pas per gaire. Això va permetre molt posteriorment fer un exercici intel·lectual i cinematogràficament molt interessant, el rodatge l’any passat de 20 años no es nada. Programada pel cineclub XISCnèfils la seva projecció en aquesta tardor, esperàvem comptar amb ell i algun dels actors-participants en la seva presentació... un luxe al que ja no hi som a temps.

Si be no es gaire novedós fer el seguiment i evolució de les persones al llarg del temps, hi han molts exemples cinematogràfics al respecte (Arcand, Tanner...), si que ho és des de la perspectiva del cinema que feia Jordà, mig documentalista amb tocs de ficció, on vertebra amb molta dignitat poètica i política. Però d’aquest film tindrem temps de parlar-hi amb més deteniment dintre d’un parell de mesos.

Com a persona refinada i sensual que era, bon vivant, també participava, empenyit per la seva insaciable curiositat, d’un cert esperit il·lustrat, enciclopèdic. Conegut per la seva faceta de realitzador cinematogràfic, penso que paral·lelament (i potser abans) era un home de llibres.

Lector compulsiu, atent a tota innovació, fou un excel·lent traductor i introductor de novel·lística italiana, francesa i centre-europea menorment, treballant força per Editorial Anagrama, com també escriptor. Amb Anagrama també va dirigir la col·lecció de Quaderns, en aquest els de cinema. I aquí també lligava amb el mon fílmic per què era especialista en guions, de la qual cosa també feia docència. Guions també en pel·lícules comercials de força èxit, amb direcció de Vicente Aranda i d’altres.

Les seves realitzacions fílmiques són molt potents, tant per les imatges que encadena com per les històries que filma. De l’extraordinaria Un cos al bosc, la pel·lícula de més ficció que va realitzar però que contenia una visió crítica de qui coneix molt bé la Catalunya profonda, i amb una impagable Rossy de Palma de tinent de la Guardia Civil, fins les experiències més arriscades, sempre vinculades a experiències ben personals, com les De nens, i Mones com la Becky. No veura estrenat el seu darrer treball, De l’altra cantó del mirall, film que fa referència a una malaltia que ell mateix tenia com era l’agnosia.

Creatiu, ingenios, que cercava la realitat per a entendre-la i fer-se entendre, crític i autocrític, generós, que de l’amistat en podia fer religió, empenyat en que aquesta societat de consum, o de l’espectacle que deien els situacionistes, no ens enterboli la mirada i podem veure clarament el que hi ha. Desprès, del que en fem, ja serà responsabilitat nostre.

Article sencer