24.9.06

EL MODEL URBANÍSTIC GOVERNAMENTAL

El passat dissabte 16 de setembre es va inaugurar la plaça davant el mercat de Fontetes. Tot un model per a entendre com, més enllà de les seves paraules, es gestiona l’urbanisme d’aquest ciutat. Apliquem, per tant, el facta, non verba del nostre escut municipal.

La realitat de la plaça, irònicament anomenada el Pla de les Alzines (on son? on anat a parar? quantes viuen encara?), es de les anomenades places dures. Una plaça on els seients que utilitzen els “senadors”, nom que van donar el Regidor d’Urbanisme i l’Alcalde a la gent gran, son pocs, incòmodes i que no faciliten en absolut la relació i la conversa. Realment, aquell dia, aquests polítics del govern estaven sembrats dient ximpleries.

L’espaiet dedicat als infants simplement sembla una broma de mal gust. Facilitador, a més, de bronques entre mares i pares al esperar i fer cua per pujar a l’únic gronxador existent. Si almenys haguessin posat un tobogan, que fa més via davant les cues..

Els usuaris del mercat que no venen a peu s’han trobat amb dos elements clarament dissuasoris: hi ha menys lloc i aparcar costa diners. Si en compte de fer l’aparcament a la vora del riu, hipotecant actuacions urbanístiques posteriors, haguessin fet un aparcament sota la plaça, haguessin augmentat les places de rotació i inclús es podia haver fet la primera hora gratuïta pels usuaris del mercat.

Els botiguers hagueren de fer esmenes d’última hora per no veure com s’establia una mena de barrera física davant les seves botigues.

I els paradistes del mercat, si be han guanyat en les obres anteriors accessos de mercaderies, no ballen de contents al preveure que baixarà la presència de clients.

Per no parlar de la seguretat, sobretot al vespre, de caminar per la plaça on carrer de cotxes i vorera estan tan poc diferenciats. Per no parlar dels embussos de trànsit que es produeixen els divendres i dies de circulació punta.

Tenien a ou fer un model d’urbanisme participatiu, parlant amb els diversos actors socials i econòmics, usuaris d’aquest entorn, abans del seu disseny, i recollint totes les seves aportacions. En canvi, han fet el de sempre: dibuixos en un despatx, que han donar a conèixer de forma burocràtica, recollint algunes esmenes.

Des d’un punt de vista de política urbanística, qui han estat els beneficiaris d’aquest disseny? Doncs, a la llum dels resultats no han estat els veïns, ni els comerciants, ni el mercat ni els seus usuaris. Qui ha estat clarament beneficiat ha estat el mercadal.

Això era el que calia? Això era el que es necessitava? Aquests son els interessos que ha de defensar prioritariament un equip de govern municipal?

En la inauguració de l’acte, això si fet a l’engroç (que no falte de ‘na, que ens sobren els diners), l’Alcalde continua dient les mentides de sempre: en el barri no s’ha fet res fins ara, ara si que va de debò, etc.

Només recordar a aquest Alcalde que abans de vostès hi havia vida arreu. I també en les actuacions municipals a Fontetes, encara que falta molt per fer i es un barri que es va envellint i necessita actuacions permanents. Recordo que la misèria de passera que van fer, ja estava prevista abans i de forma més ambiciosa, com també estaven previstes les actuacions del mercat i del seu entorn. Per tant, no xuleji gaire. que aquestes actuacions estaven previstes sense necessitat de que vostè arribés al govern.

Es clar que si aquest es el seu model d’actuació urbanística i de participació ciutadana, que Deu ens agafi confessats, com deuen dir vostès.

Afortunadament ja falta ben poc per a que acabin de fer bestieses com aquestes. Ja només li queden vuit mesos.


Article sencer

12.9.06

QUINA SETMANA MUSICAL!


De vegades hi ha setmanes tocades amb mà d’àngel pel que fa a esdeveniments específics. Si més no, en la vida de cadascú, que no hi pot ser arreu.

Aquesta setmana del 5 al 8 de setembre han confluït dos concerts diversos i variats tant en la seva concepció com en el seu format però, ambdós, excel·lents.

El primer va ser el dilluns 5, a l’Auditori, amb el concert “Diòptria v.2.1 35 anys de celebratge a Pau Riba”. Dins l’escola El Musical, de Bellaterra i com inici de la festa major d’aquest barri cerdanyolenc, va haver-hi “Una nit de musicals” amb Arianna Savall, Petter Udland Johansen i Pep Surinyach.

L’espectacle de celebració a Pau Riba i l’edició de “Diòptria”, potser un dels millors dics de la seva època, donant-se la ma de “La Catedral” de Jaume Sisa, va reunir un ventall d’artistes i públic de dues generacions diferents però de referents comuns.

Dins el públic trobaves cares conegudes amb qui t’havies trobat frec a frec demanant beguda en algunes de les barres de l’antic Zeleste. O fent cua per entrar o comprar algun bocata en alguna de les diferents edicions del Canet Rock. Millor vestits, més formals però encara amb aquell no se què de punt bohemi. Segurament que érem molts els que ja no ens fotiem habitualment els canutos mentre escoltàvem aquella música que ens posava, amb volguts absents com el Gato Pérez i molts d’altres menys coneguts.

Fusionats, com amb la música, hi havia jovent i músics del rock català d’avui.

Abans de començar el concert arribà en Pau, somrient, panxut, provocador i més calb. Amb pantalons pirates estripats i tant sols una jaqueta que qui el conegueu ja us podeu imaginar. Va seure entre mig el públic a fruir de l’espectacle. I vot a deu que el va disfrutar! Com tots nosaltres...

Amb la direcció musical de David Soler i, sobretot, d’aquest músic cada cop més extraordinari com es en Llibert Fortuny.

Començà en Jordi Sabatés al piano, tot sol bàsicament, que en mitja hora va fer un recorregut per les diverses peces de l’antic LP, senzillament memorable. Només amb això ja hagués estat justificada l’anada a l’Auditori, però només va ser el principi. Després del grup Sidonie, amb la seva força habitual, arribà Roger Mas. Reconec que no el coneixia pas, però es convertí des d’aquell moment en un cantant que penso seguir de bon a prop. Una veu de les que trobaves a faltar dins el panorama musica català. Desprès de l’homenatge de autors com Eduard Canimas, Gerard Quintana, Marc Parrot, arribà la musica primitivista de Pascal Comelade amb un caramel de cançó com és “Noia de porcellana”.

Després arriba el mestre Sisa amb un Oriol Tramvia desconegut, grassonet i ben vestit, que li donà un toc d’elegància al concert, recordant els diversos registres que la música catalana d’aquest àmbit ha tingut i té. Desprès vindrien Guillamino i altre cop Marc Parrot i Titot, mostrant i demostrant l’excel·lent músic que es en Pau Riba i notable poeta, com quedà demostrat amb les lletres de les seves cançons, permetent notables interpretacions diverses.

Albert Pla es va fer present en versió gravada i un àudio a l’alçada de la seva iconoclàstia, fent un recull de les seves millors ganyotes. Altre cop Roger Mas amb altre cançó rodona: Rosa d’abril. I llavors va ser l’inici de la traca final amb un Santiago Auserón realment en estat de gràcia. Una de les ànimes de l’antiga Radio Futura, potser un dels millors grups de pop espanyol de tots els temps, va fe ser un Taxista, que com diu la peça, ens va portar a tots el cel. Desprès Pastora, grup format amb els dos fills d’en Pau va tancar el concert amb Ars Eròtica, amb una recreació de la seva cantant que encara esmunyia més aquesta cançó emblemàtica. Finalment els fills van cridar son pare, fent-se el ronso pel seu desacord amb la productora Enderrock, que finalment va pujar a l’escenari. Llavors l’artista, rockero pioner, va fer la mostra darrera de la seva provocació, escatològica inclusiva, que mostrà el merescut homenatge a un home que es punt de referència obligada a qualsevol músic d’avui.

Canvi de registre. De la rauxa i la follia a la delicadesa i la finura d’unes veus que, com instruments més, feren unes composicions d’una exquisidessa que t’envoltava i feia flotar.

Arianna Savall, filla de Jordi Savall, va donar un autèntic recital amb la seva veu de soprano i el domini d’aquest instrument prodigiós, sensual i delicat com és l’arpa. Acompanyat del seu company, el tenor Petter Udlan, tenor noruec que té un domini de registres de veu senzillament extraordinari, i que interpreta tant música tradicional i oratoris com operes rock. Tots dos interpretes joves i molt bonics, acompanyats pel mestre amb el piano Pep Surinyac, van fer un concert que va ser un prodigi.

Un recital per a unes seixantena de persones que constituí un autèntic privilegi. Amb delicadesa i domini total de veu, visqueren una complicitat que transmetien al públic, varen tenir una nit amb swing, amb allò que els flamencolegs en diuen amb duende.

Feren un repertori, cants del sud i del nord en deien, on alternaven operes rock que ja han esdevingut clàsiques com West Side Story, Jesus Christ Superstar, Les Miserables, El fantasma de la Òpera o Moulin Rouge, amb cançons populars catalanes o peces de l’Arianna amb lletres de Martí i Pol.

A l’acabat del concert tot esdevenia més lleuger.

Arianna Savall, tota una artista jove a seguir i tenir en compte. Una completa i exquisida delícia.

Per acabar de fer més rodona aquesta setmana musical, mentre acabo d’escriure aquestes lletres, a TV3, en aquesta tarda de Diada de Catalunya, emet el concert de Joan Manuel Serrat ”.

No hi han paraules....


Article sencer

5.9.06

L’EFECTE MONTILLA


Des que Montilla ha estat candidat a liderar la llista socialista al Parlament de Catalunya i, per tant, a ser nou president de la Generalitat, les crítiques, desqualificacions i fins i tot menyspreus a la seva persona han estat constants.

Els arguments centrals que s’utilitzen en son dos: el seu origen no català per un costat i/o el de liderar una política més supeditada als interessos del PSOE en detriment dels lideratges fins ara existents, fonamentats en concepcions més clarament catalanistes.

No entraré a desmuntar aquestes argumentacions ideològiques, algunes ratllant clarament visions xenofòbiques, i que curiosament donen per sabudes avui afirmacions que fins ahir eres negades, com es el projecte autònom i catalanista del PSC, purament per interessos electorals. Llegint els escrits que, des de Miquel Iceta fins a Ernest Maragall, estan publicats recentment desmunten amb prou contundència aquestes visions.

Hi han altres sectors que mantenen una visió més “preocupada” o paternalista d’aquesta aposta política de l’actual PSC.

Parteixen de la tesis que amb la designació de Montilla es vol mobilitzar l’electorat que vota a les generals i municipals i els abandona a les del Parlament de Catalunya, la qual cosa es certa. Per a aquests sectors això ve motivat pels caps de cartell (Raventós, Obiols, Nadal i Maragall) que eren massa catalanistes ( es a dir, més nacionalistes que socialistes) i que eren fills de la burgesia o petita burgesia catalana i això portava a una poca identificació de l’ampli electorat socialista.

Creuen constatar que l’electorat del PSC abstencionista es major que en d’altres partits i que no hi han motius suficients amb aquest canvi de candidat de que hi hagi un increment significatiu de vots. En canvi, es tem que l’electorat socialista de convicció i sentiment catalanista pugui ser menystingut. Per què el canvi de candidat, diuen, representa un canvi en les hegemonies internes i no tant sols un relleu generacional, a més de canvis d’estils, de conductes, de discursos i de referents.

Sense dir-ho pel seu nom, el que manifesten es que hi ha hagut un canvi realment de política on la vessant catalanista del PSC ha perdut força pes polític. Aquí es on, sense dir-ho explícitament, participen en el fons de les dues crítiques generals que enunciava en el principi.

Finalment es fa, però, una advertència seria. Que volent guanyar el que no es té assegurat no es perdi una part del que fins ara s’ha tingut. Per què segurament el que es perdi no anirà a l’abstenció sinó a un altre partit.

El que no es diu clar i s’amaga es el per què hi ha aquesta abstenció de vot socialista en les eleccions al Parlament de Catalunya.

Malgrat l’anàlisi del fenomen abstencionista es complexa, hi han dues apostes polítiques que han estat en el moll de l’os de la generació d’aquesta situació. Ambdues generades pel conservadorisme català per garantir l’hegemonia política durant tots aquests anys passats fins arribar al canvi del nou govern actual.

Un ha estat el dèficit democràtic actual, on aquí encara no es veritat la situació d’una persona, un vot. Es a dir, els vots no valen el mateix. Això es producte de no desenvolupar valentament la Llei Electoral, pendent des de l’inici d’aquest període democràtic. Els votants socialistes, majoritaris en les àrees metropolitanes, especialment barcelonina, tenen devaluada la seva representació política. Efectivament, això provoca poca identificació.

L’altre es que en aquests territoris, l’hegemonia socialista en els governs municipals es aclaparadora. Fins el punt que es va prohibir un govern de l’Àrea metropolitana de Barcelona, per què es veia amb por des de la Generalitat convergent. Temien un contrapoder socialista.

Per aquesta raó, els governs convergents de la Generalitat tenien clar que als governs socialistes “ni aigua”. Exemples n’hi han a centenars. En canvi, la presència i les inversions en els governs locals convergents, els territoris de Catalunya endins, han estat constants.

Quantes infrastructures de tot ordre (culturals, esportives, educatives, urbanes, etc.) hi han hagut en tots aquests anys de governs convergent en la ciutat de Cerdanyola, per exemple? On les que hi han hagut s’han tret pràcticament amb llevataps. I no es que el diagnòstic de les deficiències no estigués clar.

Com es vol que la població metropolitana es senti identificada amb unes institucions que, fins fa pràcticament dos anys, els ha oblidat, ignorat i fet el buit? Al catalanisme conservador ja li ha anat bé que no es generés un sentiment d’identitat d’aquests ciutadans i ciutadanes vers el Parlament català i el Govern de la Generalitat.

En canvi, aquesta població sap molt be qui, des dels Ajuntaments, els ha defensat i millorat les seves condicions de vida, lluitant contra totes les dificultats polítiques i d’inversions públiques. Com també sap que qui ha sabut defensar-los eficaçment i eficientment des del mon local, igual ho farà des del Govern català.

Aquest dèficit històric, només contrarestat per la durada del govern actual, que ha fet més per tots els ciutadans que anys i anys de governs conservadors, segur que no es tanca en dos o tres anys. Però el repte de treballar-hi es important. Per això la responsabilitat de que fer amb el vot de cadascú, avui serà cabdal. Voldrem governs convergents com els d’abans o un govern que atengui a les necessitats de tothom, visqui on visqui?

Per què no hi ha que oblidar que l’alternança democràtica a Catalunya es entre PSC i CiU. ERC ha malbaratat l’oportunitat històrica d’ocupar aquest espai, restant com a grup polític minoritari, i el PP tampoc ha estat a l’alçada de ser l’alternativa conservadora del país.

Alternança, que es el motor de la democràcia, per oferir governs basats en programes polítics diferents (conservadors i progressistes) com en tots els països democràtics. La qual cosa no vol dir que en moments històrics determinats no es puguin donar governs de concentració per assolir algunes fites superiors. Per què en termes democràtics, i amb alguna lamentable excepció, els partits son adversaris, no enemics.

Per això el PSC ha estat, és i serà un partit catalanista i de progrés. L’únic que garanteix i garantirà un govern de Catalunya per a totes les seves ciutadanes i ciutadans.


Article sencer