LA CIUTADANIA DE CATALUNYA HEM GUANYAT

El dia 18 de juny de 2006 la ciutadania de Catalunya hem tornat a escriure una pàgina històrica, al dotar-nos d’un nou Estatut d’Autonomia.

Els resultats han estat contundents: 73,90 pel sí i 20,76 pel no. Aquestes son les dades rellevants. Que entre 7 i 8 persones de cada 10 que han volgut decidir sobre el text l’hi han donat suport, i només 2 de cada 10 han volgut fer explícit el seu rebuig.

Es veritat que també existeix el vot en blanc i l’abstenció. Però respecte això no deixem que els arbres ens facin perdre de vista el bosc. La ciutadania catalana es manté amb un índex d’abstenció estructural que té una forquilla entre el 30 i el 40%.

Això tampoc no es pot desvincular del context en que s’ha donat la tramitació d’aquest Estatut. Qüestions d’ordre polític, com també d’altres de caràcter sociològic, poden ajudar a fer un primera valoració d’urgència abans no es tingui una visió més acurada de les dades.

Valorem l’impacte d’algunes d’aquestes qüestions directament polítiques, com una altra de parapolítica, que han influït en la tramitació del nou Estatut i en les campanyes institucionals de divulgació.

Una qüestió es la política que ha dut a terme la dreta espanyola, rabiosa per haver perdut el poder en el govern d’Espanya, i que ha utilitzat permanentment a Catalunya com a eina de confrontació i deslegitimació de Zapatero i el seu govern, provocant un to d’enfrontament i crispació que desagrada profundament als ciutadans i els allunya del que pensen son picabaralles entre polítics. En això també hi ha dit no la ciutadania catalana amb aquest resultat rotund del sí.

Altre qüestió és la política que ha fet la dreta catalana de CiU, rabiosa també per haver perdut el govern de Catalunya, establint una negociació maximalista on tot era prioritari: la definició de nació en el títol I, el blindatge del finançament, l’Agència Tributària pròpia i un llarg etcètera que tot plegat va desaparèixer amb la foto amb en Zapatero. Negociació que ha tingut sempre com a punt de mira prioritari l’interès partidista de preparar la següent escomesa electoral i recuperar el govern de la Generalitat.

Una qüestió més ha estat la picabaralla nacionalista entre CiU i ERC per a veure qui podia representar millor políticament aquest espai electoral. A l’inacabable debat de veure qui la tenia més gran, arrossegaven el procés negociador i el debat del redactat de l’Estatut, avorrint tediosament i malhumorant a la resta d’electorat no nacionalista.

La darrera qüestió que ha influït, de forma no directament política, ha estat la decisió de la Junta Electoral Central de no permetre les campanyes institucionals per animar a anar a votar. Qüestió que, personalment, la trobo ratllant en posicions antidemocràtiques.

Insisteixo, el resultat ha estat contundent “a pesar de lo que ha caido”.

Ara ja estem al dia desprès.

Només hi han uns núvols negres que poden retardar la claredat del nou dia estatutari en forma d’amenaça del partit popular de no acceptar els resultats i portar el text al Tribunal Constitucional. On anirà a parar aquest Partit Popular amb tots aquests comportaments? Han decidit marginar-se definitivament de la política catalana? Potser volen que Ciutadans per Catalunya sigui la Unión del Pueblo Navarro, a la catalana?

Aquí val a dir que l’impericia política de la direcció d’ERC els ha desqualificat per assolir el repte històric de continuar i mantenir una ampla representació política de la ciutadania de Catalunya com tenia abans de la guerra civil, enviant a CDC com a conglomerat sociològic al voltant d’un lideratge, el d’en Jordi Pujol, a la marginalitat. I el resultat ha estat ben a l’inrevés. ERC s’ha jugat en tres anys un capital polític, pèssimament gestionat per totes les seves famílies, que pot trigar molts i molts anys no en tornar a assolir sinó tant sols a aspirar a tenir. La coincidència en el vot del no amb els populars ha estat un dels darrers papers més patètics i que difícilment es trauran de sobre. Es clar que, llavors, tampoc existia un partit del socialistes de Catalunya, catalanista i de progrés, i amb una implantació política tant important per a no dir decisiva, com existeix des de la recuperació de la democràcia fins ara.

El resultat del vot a Cerdanyola s’ha mantingut pràcticament en la mitja catalana, si bé lleugerament per sota a excepció dels nos, que també han augmentat molt lleugerament. Amb índexs de participació molt similars a la veïna Sabadell.

Temps hi haurà per a fer una anàlisi més detallada dels comportaments electorals de la ciutat.

Ara el que cal assenyalar es que s’ha acabat una etapa política molt important per Catalunya. Començada a l’octubre del 98 per Pasqual Maragall, aspirant socialista a la presidència de la Generalitat, moment on es declarà partidari de la reformulació de l’antic Estatut. Al febrer del 2004, un cop guanyades les eleccions catalanes, comencen les sessions del treball de la ponència parlamentaria. Al mes següent guanyarien el socialistes a Espanya i li donarien recolzament. És l’avenç de la Espanya plural.

Desprès del resultat d’aquest referèndum, res serà igual. Hem obert una porta, i d’altres seguiran aquest camí. Inclús per molts d’aquells que ens han posat més pals a les rodes.

Tampoc els governs locals seran els mateixos. Ja no serà governar més del mateix del que s’estava fent des de fa anys. Ara hi hauran noves competències, un nou reconeixement del poder local i la possibilitat de nous recursos. Nous reptes per a noves il·lusions.

Abans hi haurà que fer el desplegament de les possibilitats que conté l’Estatut. El President del Govern d’Espanya en la seva primera declaració es va mostrar disposat a treballar per al desplegament de les seves potencialitats.

Ara entrarem en el debat de qui estan més autoritzats, tenen mes autoritat, ambició política de fer les coses bé, capacitat de gestió i administració pública. Aquest es el debat que ara s’obre i ha de culminar en una nova escomesa electoral.

Article sencer

RECONEIXEMENTS OFICIALS PER A UN ASSASSÍ ?

El passat 27 de maig l’ambaixador d’Espanya al Marroc i una delegació espanyola de quatre membres més, entre ells dos generals, assistiren en Nador, a 12 km. de Melilla, a un museu privat dedicat al tinent general Mohamed Mizzian.

Però qui era aquest personatge?.

Per explicar la fama d’aquest personatge, permeteu que primer faci públic un episodi familiar.

Ma mare va néixer al 1918, i als 16 anys ja era cantant de zarzuela. Com gairebé tots els que treballaven en el món de l’espectacle, estava afiliada a la CNT. A més, a casa de la família de ma mare sempre han estat d’Esquerra Republicana, seguidors de l’avi Macià i d’en Companys. Durant la guerra va participar en tasques amb el Socors Roig, i inclús va anar al front uns mesos per ajudar sanitàriament.

Als inicis del 39 tot es veia ja prou perdut. Ma mare, amb un marit desaparegut, un fill de 4 anys i una mare analfabeta i sense parlar castellà, va tenir que decidir el que fer. Lògicament, sense haver tingut cap càrrec destacat i canviant-se a una zona on fos poc coneguda, com era l’Empordà dels seus cosins que feien de masovers, podia passar desapercebuda els primers anys fins arribar a una certa normalitat.

Però havia una obsessió que no la deixava viure en pau. No volia topar-se amb l’avantguarda de les tropes franquistes, que acostumaven a enviar per davant els Tabors de Regulars; es a dir, les tropes mores.

Ma mare sabia d’informacions de primera ma com les gastaven. Reprodueixo una descripció que feien recentment Alfonso Martinez Foronda i Eduardo Saborido de la “Fundación de Estudios Sindicales” d’Andalucia.

Se distinguieron especialmente porque, al ir ocupando los pueblos, fusilaban en masa a los prisioneros, los castraban y paseaban sus despojos pinchados en sus bayonetas como símbolo de su victoria, violaban a las mujeres hasta matarlas, saqueaban las viviendas, vendiendo después en improvisados zocos los bienes así obtenidos. Eran el terror de la población civil, ancianos, mujeres y niños. La fortuna económica que se les atribuye a sus descendientes mucho tendrá que ver con esas sangrientas prácticas estraperlistas.

Quan arribaren a Barcelona ja no anaven en primera línia. Però la meu mare no es va esperar a comprovar-ho. Va ser dels milers de persones que varen caminar gairebé 200 km fins la frontera francesa, per acabar en el camp de refugiats d’Argelès, custodiat pels senegalesos. La fama d’aquell horror la va empènyer cap a l’exili.

Doncs bé, Mohamed Mizzian va ser el cap d’aquests tabors de regulars, mercenaris marroquins utilitzats per Franco com a força de xoc durant la guerra, figurant en els principals combats com també en les razzies repressives que es feien. Aquest militar acompanyà a Franco des del primer moment de la insurrecció contra el govern legal republicà.

Des del mateix 18 de juliol de 1936 fou el responsable de generar el terror per mitja espanya per ordre directe del general Franco. L’horror guanyat a pols per les seves tropes eren un instrument de guerra més. Son innumerables els testimonis de la conducta bàrbara de les tropes de Mizzian durant la guerra espanyola, com també ho serien les matances que va fer en la repressió del Rif com a general marroquí.

Arribà a Capità General de l’exercit de Franco. Primer Comandant general de Ceuta al 1939 i en 1953 Capità general de Galícia. En 1955 era Capità general de Canàries quan un any desprès Mohamed V li demanà que s’incorporés al Marroc que acabava d’accedir a la independència. Als anys 1957-1958, amb el futur rei Hassan II, reprimí l’aixecament del Rif bombardejant-los amb napalm, on els morts varen ser innumerables. Finalment va ser ambaixador de Marroc en Espanya des del 66 al 1975.

Ara s’inaugurava en Beni Ensar, suburbi de Nador, en una casa que li regalà el mateix Franco en el lloc on va néixer, un museu privat dedicat a la seva memòria. Museu organitzat per Leila Mizzian, filla del general i casada amb Othman Benjelloun, propietari del banc marroquí BMCE i un dels homes més rics del país. En els seus 3.5oo metres quadrats i amb variades fotos del dictador espanyol amb ell, queda recollida una història militar, ben vessada de sang.

Calia una representació oficial del Govern d’espanya que hi fos present?.

Les relacions de cortesia entre Espanya i el Marroc no ens obliga a que les víctimes i els seus familiars es sentin insultats i decebuts per aquesta, com a mínim, ficada de pota.

Tothom agrairíem una rectificació oficial i pública.

Article sencer

QUÈ VOTEM DIUMENGE ?

Diumenge, com cada any, vaig anar amb el meu fill al VIè arròs solidari que organitzen els amics de l’Associació per al Desenvolupament de la Infància d’Àfrica (ADIA) a la UAB. Com sempre, èxit de participació i un arròs, cal dir-ho, majestuós, gràcies a l’amic Joan i resta de cuiners..

Un bon moment per trobar vells amics i petar la xerrada; o fer-ne de nous, com va passar ahir.

Un dels temes que més va sortir a la taula i en les converses va ser sobre el referèndum de l’Estatut d’aquest diumenge. Vaig quedar-me amb neguit per què tinc la impressió que encara hi han persones amb consideracions ben diverses sobre el que es vota.

Fruit d’alguns arguments emprats vaig fer-me algunes reflexions que potser també val la pena compartir.

En primer lloc, el que no votem:

Ø No votem a partits polítics, malgrat aquests ens donen arguments per a votar a favor o en contra. Ja tindrem ocasió en les properes escomeses electorals a donar recolzament o treure suport a qui ens convingui.

Ø No votem els procediments o les negociacions que s’han dut a terme. Estarem més contents o més esgotats o tips de com s’han fet les coses, però el resultat n’és un de ben concret. No votem sobre la pertinença o no de l’Estatut de setembre del parlament català, respecte l’actual.

Ø No votem sobre el grau d’integració a Espanya o sobre vies confederals o independentistes. Tothom sabia, des del principi, que l’Estatut és un text legislatiu bàsic dins un ordre constitucional determinat. On es fa una proposta des del Parlament català per a negociar i consensuar amb el Parlament espanyol i que, posteriorment, la ciutadania de Catalunya a de donar el seu vist-i-plau, que és el que farem diumenge.

Què és el què si votem:

Ø Votem un nou Estatut de Catalunya, amb la pregunta de : Aproveu el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya? Davant d’això, a part de votar nul o en blanc, només cal manifestar-se si es vol el nou Estatut, amb el que implica, o volem quedar-nos com estàvem amb l’Estatut del 79.

Ø En resum: millorar o quedar-nos com estem. Això és el que votem diumenge, i la resta son pures especulacions.

Si guanya el SI aconseguirem que moltes competències que tenen a veure amb el nostre dia a dia es decideixin aquí: des de la creació de les escoles bressol i on es posen fins als número d’inspectors de treball que calen per a reduir la sinistralitat laboral, per posar només dos exemples. Amb un finançament més adequat, amb un reconeixement de Catalunya més important.

Si guanya el NO veurem com aquest esforç molt feixuc de negociació que hem fet, i que a tingut un resultat prou satisfactori (mai del tot, això es cert), es agafat com a model per altres autonomies, incloses les governades pel Partit Popular, es clar. I aquí, on alguns ens neguen el pa i la sal, allà en trauran els beneficis, quedant-nos aquí com a babaus veient com tothom, independentment de qui governi, aprofita aquest nostre esforç, passant-nos per davant.

Decididament, jo i els meus ho tenim clar que votem i que hem de votar.

Article sencer

SILVER KANE

Una de les avantatges que té ser hospitalitzat sense estar massa malalt, es que et deixa alguns temps lliures.

Val a dir que propiciat l’anterior per la dedicació del personal sanitari que a cada estona ve a fer-te alguna cosa o bé per l’espantosa programació televisiva (molt democràtica, això sí, gairebé totes eren iguals de dolentes) que comportà que encara em tornessin cèntims de la tarja que vaig comprar i això que hi vaig ser més d’una setmana.

Aquest temps el vaig dedicar bàsicament a llegir. Ho tenia fàcil, vaig entrar tot just abans de Sant Jordi, i els llibres em van arribar gairebé sols... via familiar.

Llegí L’ombra del vent, de Ruíz Zafón, doncs ja estava empatxat de sentir-hi comentaris. Què voleu que us digui? Malgrat no coneixia res del seu contingut, no vaig aconseguir sostreure’m d’un cert tuf de dejà vú. Està ben escrit i té ritme, inclús recrea amb certa gràcia l’ambientació de la ciutat de Barcelona de l’època. Però hi han texts similars, de Pedrolo per exemple, que m’han fet més patxoca, potser per ser més originals.

La gran descoberta, que ja pressentia que ho seria, va estar Historia de mis calles, del mestre Francisco González Ledesma.

És un llibre autobiogràfic, però molt sui genèris. L’autor va néixer a l’any 1927, al Poble Sec de Barcelona. Fa un recorregut des d’aquells inicis fins a època molt recent, tenint el privilegi d’haver estat espectador o actor de fets singulars que han condicionat o modelat el decurs, sobretot, d’aquesta ciutat.

Està escrit amb una barreja d’estil oriental, per més descriptiu que conceptual, però al temps amb una concisió com esculpida a navalla, que li dona un nervi i ritme que ens obliga a llegir i llegir, assaborint el seu decurs, però sense deixar-nos parar, obligant-nos a fer-ho, quan ho fem, a contracor. No penseu que l’ambient descriptiu es pura floridura o escriptures d’aquestes postmodernes. Ans al contrari, tot és trufat de reflexions personals, originals, sinceres, que volen explicar-se més que no pas explicar-nos. Lluny, doncs, de memòries autocomplaents o memòries moralistes.

El més sorprenent es aquesta voluntat interior, aquest impuls educat en no perdre els arrels, fa donar un to molt determinat al conjunt del relat. Diguem-m’ho clar, un to clarament popular. Un sentit popular lluny de les giravoltes ridícules o perverses en que s’ha anat contaminant aquest mot en molts cops, darrerament. Té una flaire, com ho diria?, com el que es desprén al llibre Soldados de Salamina, per posar alguna referència recent; malgrat les històries no tenen res a veure.

Un sentit popular lluny de mitificacions o desqualificacions, descrivint la realitat dura tal com era. Per què la primera part penso que potser és la més esplèndida. Aconsegueix fer-nos veure i viure, olorar i sentir, aquella Barcelona, de barris obrers, dels anys 30 i 40. Si no fos per què són termes que han quedat tant devaluats, diria que està impregnat el relat de sentit de classe, de ràbia i orgull de classe.

El relat posterior, lògicament no té malbaratament. Encara que, la veritat, m’hi trobo tant identificat en la recreació d’aquells ambients i carrers, on jo, un nen de l’Avinguda Gaudí, llavors un barri obrer de la Sagrada Família que, no sé si per l’emoció en la identificació i record dels meus temps d’infantesa o per la pròpia potencia de la força del relat, m’arrabassà l’esperit i la voluntat. Rient tot sol d’estones, d’altres amb les llàgrimes a punt de sortir.

Per què es ell, encara que ja ho sabia d’abans, un dels meus ídols d’adolescència. Ell, Silver Kane, el millor escriptor al meu gust, de les novel·letes, especialment policíaques però també westerns, de la Bruguera. Aquelles novel·letes que, potser, les vaig llegir totes (d’ell, Silver Kane, així com dels següents millors en el meu personal ranking, Keith Luger i Clark Carrados, segur), que omplien temps on només la ràdio i el carrer els hi feien competència. Novel·les que per qui, com jo, teníem molts pocs diners anàvem a les botigues a agafar-les de lloguer, com qui fa avui amb els vídeos.

La meva sorpresa, molts anys desprès, va ser descomunal al veure que no era un americà qui havia escrit. Què això tenia les seves raons. Curiosament, no em va desinflar la notícia. Al revés, em vaig trobar encara més identificat; em semblava que era com ell, quan amb dotze anys em vaig fer un carnet de cartró, amb fotografia enganxada i tot, anomenant-me Dan Costa, agent del F.B.I., que encara conservo.

La realitat terrible i vergonyosa del franquisme com l’oportunisme explotador de la majoria d’empresaris ens va portar a uns i altres, per motius diferents però amb les mateixes raons de fons, a escapolir-nos d’ella.

El llibre contínua, circulant pels meandres del riu de l’escriptura, descrivint móns editorials, periodístics o professionals del mon de les paraules. Assenyalant les diverses connexions amb la nit, la dignitat, el poder o les impostures entre d’altres recorreguts.

Això sí, amb amabilitat. Sí, amabilitat, com formes plenes de tendror i elegància. Sense mirar cap un altre costat, si no està justificat per a no malfiar-nos de les persones.

En definitiva, un llibre imprescindible per entendre i apassionar-se amb un temps, un país i una ciutat.

Article sencer

ANTONI CÁRDENAS, CANDIDAT SOCIALISTA

El dijous 1 de juny, a les 9 del vespre, Antoni Cárdenas Jiménez va ser proclamar candidat socialista a l’Alcaldia de Cerdanyola del Vallès per a les properes eleccions municipals de maig del 2007.

Proclamació que es va produir en una molt nodrida assemblea de 124 militants, on va ser l’única candidatura presentada, i fou elegit de forma unànime desprès d’una votació democràtica i secreta.

Cerdanyola ja té decidit els caps de llista de la majoria de les forces polítiques. Els tenen la coalició CiU, el partit ERC i ara el PSC. Resten el PP i saber si el PAS es tornarà a presentar o qualsevol altre organització o agrupació d’electors. També una altra força política, en la qual algun dels seus militants més públics es demanava mig humorísticament quan sortiria el candidat socialista, falta que decideixi el seu candidat. Recordeu allò dels ulls, la palla i la biga?.

Candidatura que per alguns sembla la més òbvia, però que a d’altres i jo entre ells, no acabem de veure-ho clar, fins que no facin pública la seva voluntat.

Per què? Doncs per què hi ha dos aspectes que marquen força la nova realitat política. Una que, per posar-ho fàcil, podria dir que resulta bastant inimaginable que els socialistes es mantinguin o baixin en número de regidors. Amb la qual cosa la reedició de l’actual govern es molt difícil. Altra, que si abans de l’actual govern ningú volia pactar amb els socialistes; ara, en canvi, amb l’experiència passada dins l’actual tripartit, no totes les forces polítiques de l’actual pacte de govern tenen ganes de reeditar-ho de la mateixa manera. Ho així es podria interpretar de manifestacions fetes pels actuals candidats de CiU i ERC.

En aquest context, el candidat d’IC-V (deixem l’anàlisi més fi, de com quedaran les relacions amb EuiA per altre moment) té molts números de no repetir Alcaldia. Qui es presenti ha de tenir en compte, si més no, aquest escenari. Aquí es presenta un bon dilema. Té aquesta organització un altre candidat, amb possibilitats, per a presentar-se?, acceptarà l’actual Alcalde, si es dona el cas, ser cap de l’oposició del seu grup (i a lo millor ni podent ser líder de l’oposició)?, hi haurà garanties de no defraudar als ciutadans que el votin, marxant a inici de mandat a altre ocupació si no aconsegueix ser Alcalde?.

De mica en mica, es van concretant els escenaris que es plantejaran en la propera escomesa electoral. Encara falta un any, i hem de veure i han de passar moltes coses.

En qualsevol cas, els socialistes ja hem fet la nostra tria amb un veí d’aquí, cerdanyolenc, molt vinculat a la ciutat tant ell com la seva família. Una persona que arribà a Cerdanyola als 12 anys amb els seus pares, que varen ser masovers de Can Codina. Un treballador que amb el seu esforç aconseguí ser llicenciat en dret. Que la seva capacitat li ha permès fer una carrera professional plena d’èxits i digna d’elogis. Vinculat al mon associatiu i esportiu de Cerdanyola de molt jove, soci número 2 del Club de Bàsquet Cerdanyola, per exemple.

Una persona que es confessa il·lusionada, motivada, capaç i prou coneixedora de les administracions públiques com per a dur a bon port el govern d’aquesta ciutat. Que vol fer de les persones el centre de la seva política, i de la participació ciutadana una metodologia de treball.

Si més no, no es negarà que la realitat política de Cerdanyola s’ha tornat força interessant.

Article sencer

INTERVENCIÓ EN L’ASSEMBLEA D’ESCOLLIR CANDIDAT SOCIALISTA A L’ALCALDIA DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Hoy es un día importante. Hemos de escoger al cabeza de lista que nos llevará a volver a gobernar Cerdanyola y recuperar la Alcaldía. A quien ha de liderar este proceso. A quien ha de hacerlo no para gobernar por gobernar, sino desplegando un programa que genere ilusión y entusiasmo entre nuestros conciudadanos.

Pero, ¿qué situación vive hoy la ciudad?.

Con un gobierno entre tres fuerzas políticas, que funcionan como una mayonesa cortada. Que se presentarán con una obra de gobierno hecha con:

- Parkings

- obras del centro

- una escuela y proyectos de guarderías

- la planificación de la Plana del Castell

- y el día a día de la ciudad.

Pero, ¿cómo lo han hecho?

- Todo lo que han hecho ha sido siguiendo las pautas que ya iniciamos nosotros en el último gobierno socialista.

- Empeorando el Ayuntamiento, por el gasto escandaloso que hacen, que tiene 6 millones de deuda de momento. Por gastarlos en propaganda y en mantener los 3 ayuntamientos que tienen dentro.

- Peleándose entre ellos. Sólo hay que oírles hablar los unos de los otros.

- Ninguneando a los socialistas y a la obra de gobierno socialista realizada.

Enfrente, ¿qué han tenido?

- El PP bronco de siempre, porque saben que en Cerdanyola nunca van a gobernar.

- Un concejal no adscrito que ha salvado a este gobierno en minoría cuando lo han necesitado.

- Un PAS coherente con sus postulados y que va a la suya.

- Un grupo municipal socialista duro y flexible, consciente de que volveremos a gobernar, y que no podemos comportarnos en la oposición como el PP, como algunas críticas que hemos recibido por no hacerlo. Tampoco José Luis Rodríguez Zapatero tenía ese talante bronco cuando estaba en la oposición y le llamaban Bambi, por flojo. Hoy reconocen que no era flojera sino convicción política democrática. Ahora le llaman el Bambi de acero. Y recordar que estar en la oposición es duro.

- Un PSC que no ha dado señales de divisiones ni de peleas, un PSC unido.

L’any que ens queda es molt important.

- Per un costat, aquest govern municipal no ha fet cap disbarat tant gran com per a ser repudiat massivament per l’electorat.

- Però també els aires des de Madrid i Barcelona poden bufar a favor.

- Aquest possible empat l’hem de trencar amb un treball de presència molt propera als ciutadans.

Com?

A. Amb un bon candidat.

B. Amb una proposta electoral que satisfaci i motivi als ciutadans.

C. Amb un bon equip on els ciutadans s’hi trobin representats i que generi confiança.

D. Amb un PSC que recolzi unànimement al candidat i el seu equip.

Antonio Cárdenas es un bon candidat i té tota la confiança d’aquesta executiva. Creiem que té la seguretat, força i optimisme per enfrontar la dura tasca que se’ns presenta. Ha de saber parlar molt i escoltar molt, representar a tothom en el partit i tenir mans lliures, no quedar segrestat per res ni ningú.

Ha de possibilitar un programa electoral que signifiqui un contracte amb els ciutadans que reculli preocupacions i anhels concrets. Però també ha de contenir una o dues propostes d’impacte que ens diferenciï de la resta de partits.

No ens podem quedar en 8.000 vots, hem de tenir la voluntat d’arribar a 12.000, un 50% més. I això s’aconseguirà amb un equip potent, arrelat als nostres votants que de per sí ja són heterogenis, i amb capacitat de representar nous sectors de la ciutat fins arribar a aquests 4.000 més.

I tota l’Agrupació i el partit hem de donar-hi suport. Ara tots som necessaris per aquesta victòria. Ara es el temps de l’acció, i qualsevol que critiqui o faci maledicència, a partir de la votació secreta d’aquesta tarda, l’únic que farà es destorbar i endarrerir el projecte socialista per Cerdanyola. No tenim massa temps ni per entretenir-nos ni per a perdre. Tots per la feina.

Visca Cerdanyola!
Visca el socialisme!

Article sencer