27.3.06

UNA PRIMAVERA DIFERENT, MÉS LLIURE


Aquest cap de setmana ha fet una temperatura més càlida, un ambient més alegre, un aire més net que esvaïa boires, i tot plegat distenia les faccions fent-les menys greus i més despreocupades... especialment a Euskadi. Un primer cap de setmana sense escortes.

Per què aquest divendres passat a les 0 hores començava l’alt al foc permanent d’ETA. Van desaparèixer també les actuacions de kale borroka en els carrers de les ciutats i pobles bascs. Companyes i companys amb qui he parlat per telèfon, amb diverses posicions ideològiques, coincidien en constatar la dolça estranyesa que van viure els vespres de divendres i dissabte, en els bars i amb les gents. Com si una llosa gegant, quotidiana, compacte, invisible, mostrés grans esquerdes per on es colava aire net i pur. Lliure. Que empeltava de prudent optimisme, com si s’anés estenent la convicció de que la vida perdria sentit si no es tingués el valor d’intentar coses noves. Amb por només per tenir una nova frustració. Flaires d’una nova primavera que porta temps nous.

Per més que hagués estat insinuat, més que declarat, aquest alt el foc, no deixava de sorprendre. En el fons, la gent agraïa que les improvisacions son millors quan estan preparades.

Encara que tothom sap que el camí que resta no serà fàcil. Que son possibles encara algunes manifestacions incontrolades, per més que sense cap futur. Que fora d’això, si bé el camí serà llarg i els temes complexes, hi ha l’esperança de que les eines per a desllorigar-les només podran ser que les paraules.

Aquí ha d’haver un fort i sincer esforç de generositat. Per part del primer artífex i responsable d’aquesta situació, el president José Luis Rodríguez Zapatero i el govern d’España, i desprès especialment pel primer partit de la oposició, el Partit Popular. Ambdós han de saber que les seves expressions i fets immediats passaran als llibres d’història. Cal tenir, per tant, visió d’Estat.

Com la resta de forces polítiques, especialment les basques.

Immediatament desprès totes les organitzacions socials nascudes arrel d’aquest conflicte, especialment les de les víctimes, que tant important paper han jugat. Mai més cap mort com les de Miguel Àngel Blanco, Ernest Lluch, Yoyes...

Si al final es declara el que la majoria esperem, la dissolució d’aquesta organització i el lliurament de l’armament, molts pensarem que finalment s’ha acabat la guerra civil.

Guanyarà la ciutadania, tota, la democràcia, el país basc... i la política.


Article sencer

23.3.06

ELOGI DE LA JOVENTUT II

Seguint la meva reflexió anterior, alguns breus apunts sobre la situació airada dels joves barcelonins amb el “botellón”, que després continuaré amb la dels joves francesos.

El que primer val a dir, es que Barcelona i els seus joves han estat una referència internacional de comportament radical però també democràtic. Per posar tant sols dos exemples, les manifestacions per la pau i contra la guerra de l’Iraq, o les jornades antoglobalització quan es van fer la cimera a Barcelona, desprès dels aldarulls de la realitzada a Marsella.

Aquests comportaments cívics i radicals no tenen continuïtat amb la convocatòria a la Rambla del Raval per a fer un macrobotelló.

Es cert que part dels assistents ho feien per a protestar per una normativa municipal que, consideren, inclou mesures més restrictives al tradicional ambient més liberal de Barcelona. També per a protestar que si bé a la hora de sortir al vespre gairebé tothom pren alcohol, no esta gens mal vist quan es fa en locals on els preus de les consumicions no estan a l’alçada de totes les butxaques. Un pot beure tant com vulgui si s’ho pot pagar i està en locals per a fer-ho ( que ja en molts d’ells es fa una selecció a la entrada amb els seguratas corresponents). Es a dir, el model es el mateix per a tots, sense espais alternatius d’oci, i a qui no s’ho pot pagar se’ls assenyala amb el dit.

Aquí hi han dos debats, em sembla. Un, el que l’oci no només pot estar vinculat amb l’alcohol i tot el que l’acompanya. I quan dic oci, em refereixo a oci per a joves i per a tothom. Especialment preocupant em sembla l’associació que s’hi fa darrerament amb la violència, ja sigui de caire més individual o de grup petit (això que desprès es grava en mòbil) o mes grupal com les batalles campals de desprès de la festa com las de les festes de Gràcia d’enguany o les del passat cap de setmana.

Beure es car, el cinema es car, el teatre es car... per quant es tenen pocs diners. I les biblioteques, Centres Cívics, casals, etc. tanquen les nits i els caps de setmana. Aquest es un debat, que han de protagonitzar els representants juvenils i les institucions.

Altre es entendre que els propis drets i reivindicacions, per una major llibertat, sempre han de tenir el límit de la llibertat dels demés. Que els drets de la majoria han d’estar defensats amb autoritat, el que confereix la societat democràtica. I que un no pot fer el que vol, ni per què sí.

Els sorolls, la brutícia als carrers, els mal olors, es quelcom que no té per que aguantar gent normal, que molt d’ells es lleven aviat per anar a treballar, o que tenen la seva botiga per a cobrir alguna necessitat de consum.

Aquest es un debat que també han de fer seu els joves. No per què sigui un element d’ordre, de stableshment, si no perquè els joves també han de fer seus els interessos de la majoria per a que siguin tingudes en compte les seves propostes.

Propostes, aquest es el tema. No poden mantenir-se convocatòries anònimes en xarxa, per a passar l’estona bevent fins acabar embriagats, com alternatives de passar el temps lleure.

Cal divertir-se, passar-s’ho be, fins i tot transgredir el que raonablement han fet tots els joves de totes les èpoques, però el que no serveix es fer d’això un moviment urbà, en contra de la resta de veïns i comerciants, per què només generarà rebuig. I la obligació de contenció i resposta de qui te l’autoritat democràtica per impedir els comportaments vandàlics, que molts cops hi van associats.

Sense alternatives, i això implica fer un procés de generació de propostes i de selecció de representants, es faci com es faci i s’esculli el mètode o els organismes més pertinents, només pot acabar com la protesta de qui vol i dol, de qui voldrien comportar-se com les capes mitges mes aburgesades però no tenen la capacitat econòmica de fer-ho. En resum, una protesta que esdevé clarament conservadora.

La tradició, fins ara, de Barcelona i el seu jovent no ha estat aquesta.


Article sencer

19.3.06

ELOGI DE LA JOVENTUT


Sempre he considerat que el que entenem com a joventut té tres naturaleses diferents: la cronològica, la fisiològica i la temperamental. La cronològica, òbviament, es mesura a partir de la data del teu naixement i és la més convencional. La fisiològica depèn de l’estat del teu cos, del teu hard, que fa que gent gran tingui una salut esplèndida els hi permet fer multitud de coses o que gent jove tingui unes limitacions que l’impedeixin tenir un comportament juvenil. La temperamental es quan la joventut és un estat d’ànim; personalment he conegut dos casos ben explícits al respecte: un sopar que organitzà el XISC amb Víctor Alba, recentment difunt, quan era octogenari i amb una trajectòria personal de novel·la (va ser membre molt actiu del POUM), demostrà com una persona d’edat avançada pot tenir els plantejaments més joves. Altra va ser una conferència que vaig assistir amb José Luis L.Aranguren, també ja difunt, on els seus plantejaments amb els 80 anys ja ben fets eren d’un rabiós avantguardisme.

Així, el que convencionalment anomenen joventut és la combinació de la joia de viure junt amb la capacitat d’indignació, la curiositat i l’inconformisme.

En contrapunt al meu comentari anterior d’en Alba o Aranguren, també hi ha persones de 20, 25 o 30 anys que mai han estat ni seran joves. Però ambdós exemples són les excepcions. El normal es trobar la confluència dels tres àmbits.

Aquests dies assistim a dos fenòmens socials ben diferents, que tenen com a protagonistes el jovent. Un fa referència a l’àmbit laboral i del treball, l’altra a l’àmbit del lleure i del consum. Un es manifesta a França, l’altra a diversos llocs d’Espanya, i aquest cap de setmana en concret, a Barcelona. Un es manifesta en contra del Contracte de Primera Ocupació (CPE) que impulsa el govern de dretes de Dominique de Villepin. L’altra, en Barcelona, agafa aquesta forma de lluita del botellón per a protestar contra una normativa municipal, entre d’altres aspectes, fet per un govern d’esquerres.

A França aconsegueixen l’aliança dels treballadors i els sindicats, a Barcelona la companyia d’una minoria violenta que volia quelcom més que beure.

Això partint d’una situació que conté dos fets estructurals i un de cojuntural. Els estructurals son una estructura laboral rígida, que no compren a tots els treballadors i treballadores ni a tots de forma igual, com també (com ja he comentat altres vegades) un mon on els joves ho tindran molt cru per millorar les condicions de vida dels seus pares: L’aspecte cojuntural el marca el fet d’una situació de bonança econòmica, que permet certes alegries.

En qualsevol cas, no deixem que els símptomes ens amaguin el que realment esta passant. El jovent està començant a dir prou, en primera línia, a un model social que exclou a qui no té diners i que posa traves a poder aconseguir-los treballant.

De tot això, per problemes d’espai, en seguiré parlant.


Article sencer

16.3.06

CIUTADANS DE CATALUNYA? TOTS... I SENSE ELLES?

Recentment ha aparegut un nou projecte i partit polític: Ciutadans de Catalunya. Això, en principi, hauria de ser una bona notícia. Qualsevol fet que ajudi a consolidar la democràcia i a fer avançar i aprofundir l’interès de tothom per als afers públics hauria de ser-ho. En aquest cas, però, lamento que aquest projecte en lloc de ser proactiu, que es faci en positiu, que defensi un nou projecte social i polític, trobo que és reactiu, que neix nomès per a anar en contra de, que es genera al rebuf de la discussió del nou projecte d’Estatut d’Autonomia.

Es cert que aquest procés de proposta de nou Estatut ha estat complexa, i que els interessos estrictament partidaris de tots els intervinents, especialment dels partits més nacionalistes, ha contaminat excessivament la seva discussió, arribant a avorrir i esgotar al personal. Però aquestes són les regles del nostre sistema democràtic.

Pel seu interès vull reproduir l’editorial de la revista on-line NOU CICLE, intitulat No en el nostre nom, que entenc fa un primer abordatge interessant i necessari sobre aquesta qüestió:

“Ens hem oposat sempre, frontalment, als polítics i partits nacionalistes que cometen l'abús indecent de parlar "en nom de Catalunya", intentant apropiar-se de quelcom que és de tots. Ho hem denunciat, i seguim fent-ho, com allò que és: un intent d'apropiació indeguda. Catalunya és de tots els ciutadans i ciutadanes del país. No pot ser d'un partit.
Sembla que ara ens toca fer-ho pel que fa als qui intenten fer un partit amb la denominació de "Ciutadans de Catalunya". Als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, aquest grup no els hi ha demanat permís per apropiar-se d'aquest nom. Resulta paradoxal que això es faci precisament per combatre el nacionalisme.
El senyor Francesc de Carreras va dir, en el recent acte del Tívoli, que el seu "no ha de ser un partit a la dreta, a l'esquerra, o equidistant dels actuals partits, que en realitat són el mateix, el PUC, el Partit Unificat de Catalunya". Al món hi ha populismes de moltes menes. Tenen en comú una estratègia de divisió dicotòmica entre els partits, d'una banda, i de l'altra el poble, els ciutadans, per tal de constituir el moviment o el partit "del poble". Un segon tret molt habitual dels populismes és l'ambigüitat ideològica i programàtica: ni de dretes ni d'esquerres. Dit d'una manera vulgar: es tracta d'excitar al límit un enfrontament maniqueu mitjançant la tècnica de la "canya al mono". És difícil no veure en els plantejaments del grup del Tívoli la voluntat o el risc del populisme, malgrat que ho rebutgin expressament (com de fet fan molts populismes) i vulguin situar-se en l'estela "dels grans valors de la il·lustració i de les revolucions liberals i democràtiques".
Però no és aquesta la única qüestió que ens preocupa. N'hi ha dues més.
Molts de nosaltres ens sentim, d'una manera o d'un altra, "tarradellistes". També Tarradellas és de tots. En l'acte del Tívoli hi hagué missatges, no per el·líptics menys evidents, d'un intent d'apropiació indeguda del legat del vell President, començant per l'utilització repetida i d'escassa dignitat de la frase "Ciutadans de Catalunya, ja som aquí!". En les frases dels polítics no hi ha copyright, però és decent mantenir uns certs límits.
Tarradellas era un home prudent, a causa de fets ben coneguts: la història tràgica dels anys trenta, i alguns milers de nits d'hivern a Saint Martin-le-Beau. No li hauria agradat veure l'alegre i interessada instrumentalització dels mots que pronuncià al balcó de la Generalitat el dia lluminós del seu retorn.
La prudència de Tarradellas, que inspirà aquelles paraules que formen part de la nostra memòria col·lectiva, anava adreçada fonamentalment a garantir la unitat civil del poble de Catalunya i a evitar un enfrontament sense sortida entre Catalunya i Espanya. La prudència no és feblesa: sovint cal més coratge per la concòrdia civil que per la confrontació retòrica.
I aquest risc d'exacerbació de les retòriques confrontades és el nostre tercer motiu de preocupació. En un recent article a l'"Avui", algú (certament a les antípodes del grup del Tívoli) afirmava que allò que calia avui a Catalunya no era política sinó "valor i hormones". Hi ha ací el risc d'una escalada de plantejaments antagònics i més o menys simètrics, que a Catalunya podria fer un mal considerable. Molts i moltes hem lluitat durant molts anys, en la clandestinitat i la democràcia, en la societat i en la política, en els partits i els sindicats, entre altres coses, perquè això no es produís mai.
Als autoproclamats "Ciutadans de Catalunya" se'ls hi ha de demanar que modifiquin la seva denominació. Es poden dir, si volen, "2000 (o els que siguin) ciutadans de Catalunya", però no poden usar la nostra denominació, la de prop de 7 milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Els hi demanem també una certa dignitat a l'hora d'evocar el President Tarradellas. I se'ls hi ha de demanar que continguin la temptació de la retòrica hormonal. Més enllà d'això, un nou partit que es mesuri a les urnes ha de ser sempre benvingut. “


Article sencer

6.3.06

GOVERNAR DES DE L'ESQUERRA


Aquest cap de setmana he assistit a la XX Escola d’Hivern del PSC. Sempre és un luxe poder sentir de primera oïda a polítics i pensadors molt rellevants i influents en la política catalana i espanyola.

Aquesta edició, a més dels discursos inaugurals i de cloenda, per part de José Montilla i en Pasqual Maragall, respectivament, s’han abordat tres temes en profunditat: les reformes institucionals, la societat d’avui i de demà i sobre els governs socialistes.

El primer debat va comptar amb en Pere Jover, membre del Consell Consultiu de la Generalitat, Miquel Iceta, sempre brillant, ocurrent i divertit i en Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista al Congrés, i la moderació de Carme Chacón, vice-presidenta primera de la Mesa del Congrés. El va iniciar, de forma provocativa en Pere Jover, centrant-lo amb la reforma constitucional del Senat i amb la necessitat d’un bon encaix de les realitats territorials intermèdies en la governació de l’Estat, que superi la situació actual. El dilema sobre com han d’estar escollits els senadors, si en llistes de partits o pels territoris directament, contemplant aspectes també mixtes com també complementaris, com el Consell de Presidents autonòmics, centrà el debat. Pérez Rubalcaba, brillant orador com brillant negociador i polemista, també situa el tema de la situació actual de l’Estatut. Això, ens recordava, estava dins el bloc de les reformes institucionals que el PSOE va presentar com a programa electoral; per tant, ningú calia recordar als socialistes de la seva importància. I si bé l’Estatut és i ha de ser de tots, el paper i la responsabilitat en l’impuls i la seva aprovació dels socialistes, es innegable. Altre aspecte que tothom va constatar i subratllar va ser que aquests darrers 30 anys han estat els millors, en segles, per a Espanya i per a Catalunya.

El segon debat va comptar amb quatre pensadors i sociòlegs de primera línia. Manuel Pérez Iruela, director d’IESA, Salvador Giner, President de l’Institut d’estudis Catalans, Enrique Gil Calvo, periodista i Josep Ramoneda, director del Centre de Cultura Contemporània. Moderava Carles Martí, secretari de cultura i audiovisuals del PSC i regidor de Barcelona. El debat va ser tan intens, profund, complexa i apassionat com podeu imaginar amb partícips d’aquesta alçada i que resultaria ridícul per part meva intentar resumir o sintetitzar.

El darrer debat va ser sobre Els governs socialistes: orientació de fons de les nostres polítiques. Per què governem?. Els membres d’aquesta taula varen ser, per ordre d’intervenció, Joan Clos, Alcalde de Barcelona, Manuel Valls, nascut a Barcelona de pares catalans i traslladat a França molt jove on va ser Cap de Gabinet del govern de Lionel Jospin i actualment alcalde d’Eivry, població amb una població immigrada molt important, Quim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i Joan Rangel (en substitució d’en Jesús Caldera, que es va excusar) delegat del govern d’Espanya a Catalunya. Moderà Carme Figueras, diputada del Parlament de Catalunya. Les intervencions varen ser força interessants. Clos va començar parlant de la estratègia neocon de la dreta espanyola del PP, preocupada per mantenir la tensió davant el seu electorat i absolutament despreocupada per la veritat dels seus arguments; si la veritat serveix per tensar i mantenir la confrontació, s’utilitza, sinó inventen altres arguments: L’estatut trenca Espanya, la caixa única de la seguretat social, etc, etc. Manuel Valls va seduir absolutament a tots els participants (de fet, va obtenir l’aplaudiment més llarg atorgat a qualsevol participant) amb l’anàlisi de la crisi dels socialistes com també de la república a França, amb un diagnòstic general i algunes propostes de superar aquesta situació. Hem de recuperar sobretot, deia, per a qui governem, i conceptualitzava els migrants com el nou proletariat a qui hem de donar respostes. Quim Nadal ens recordava i remarcava algunes coses ja dites, al temps que feia una relació del que ha aconseguit aquest govern d’esquerres de la Generalitat en el poc temps que porta governant. Però el més important expressat sobre la governabilitat, es que polítiques socials ho es tot. Hi ha un urbanisme de dretes, que no genera habitatge social o que quan ho fa l’envia a ghettos, i un urbanisme d’esquerres amb la generació de molt habitatge públic però disseminat pel territori, i així amb la mobilitat, el transport, etc. La redistribució en les polítiques socials no són només temes d’educació, salut o serveis socials. Joan Rangel va fer pedagogia política al precisar aspectes conceptuals respecte les concepcions institucionals, que no son gaire clars de forma general, entre d’altres aspectes.

En aquest apartat vaig trobar a faltar una referència, que tampoc va sortir directament en el debat. Governar des de l’esquerra és, sobretot en aquesta societat emergent del coneixement i en aquest segle XXI, governar des dels ciutadans. No només defineix els governs de dretes o esquerres les polítiques concretes que es desenvolupen, que també, com la metodologia en que això es fa. I la metodologia només pot ser l’aprofundiment de la democràcia, incorporant a la governabilitat la complicitat i participació dels ciutadans i de la societat. Així com avui ja es impensable un desenvolupament de l’Estat del Benestar sense la participació del Tercer Sector, també es impensable una governació d’esquerres sense formules adequades de democràcia participativa, ja es digui planificacions estratègiques, consultes ciutadanes, consells o comissions diverses, o com es vulguin dir. Governar des de l'esquerra no és, només, governar per als ciutadans sinó, i sobretot, governar des dels ciutadans.

Formules de participació que transcendeix la publicitat o la propaganda, i que van més enllà que la pura informació. Com fa, per exemple, el govern local de Cerdanyola, que des d’aquesta perspectiva d’esquerra no en té res.


Article sencer