ES TRENCARÀ ESPAÑA?

La proposta de nou Estatut ja es aquí. Políticament la qüestió era clara de fa temps. El que ho enterbolia tot era el soroll propi de les lluites de poder. Dit d’altra forma, per les escenificacions negociadores de tots els actors polítics, que en el cap ja tenien la preocupació de com quedarien el dia després.


El resultat estava clar des del moment en que es pactaren les diverses competències i en la forma que aquestes es gestionarien, autèntica clau de volta de tota la nova arquitectura estatutària. L’apel·lació sentimental als aspectes conceptuals o les discussions percentuals dins un sistema de càlcul i gestió ja acordats, només esdevenien maniobres mes o menys tàctiques per posicionar-se davant els diversos segments electorals de Catalunya.

Més enllà dels resultats cojunturals, o de qui surti en les fotos, el que és més rellevant, el que quedarà escrit en les pàgines d’història, es que aquesta segona transició va ser voluntat política de Pascual Maragall i el PSC. I que es realitzà sota el govern socialista de Rodríguez Zapatero, com aquest va prometre. Una proposta que varen assumir i endegar la majoria dels diputats del Parlament de Catalunya. Una proposta que han negociat amb el govern espanyol totes les forces polítiques catalanes, amb el mèrit, l’admiració i l’agraïment que això ens ha de significar a tothom... llevat del Partit Popular Català.

Una proposta que només nega i combat el Partit Popular, de Rajoy i Acebes, amb l’argument de que divideix España i que es inconstitucional.

El PP, incapaç de tenir altre aliat polític, ha de recórrer a la societat civil per a tenir ressò. Començà animant la Brunete mediatica a dir disbarats, amb la COPE al front, després mobilitzà partidistament les associacions de víctimes del terrorisme afins, immediatament posicionaren els sectors més reaccionaris de l’església catòlica, més tard influïren en els militars que es deixaren i, finalment, varen fer manifestar fins i tot el Poder Judicial.

La última es que volen fer opinar a tots els ciutadans.

Sense entrar a analitzar la bestiesa jurídica que significa el primer estirabot de Rajoy, al conèixer l’acord del govern amb CiU, demanant fer un referèndum sobre una llei orgànica com es el projecte d’Estatut –aspecte que el propi govern anterior del PP va modificar per impedir el referèndum d’Ibarretxe i va amenaçar amb presó, a més d’inconstitucional-, la voluntat política dels populars es portar el tema a tots els racons ciutadans.

De debò el projecte d’Estatut amenaça la unitat d’España?

Diguem-ho alt i clar. No tant no sols no amenaça res sinó que fins i tot les autonomies governades pels populars faran seves moltes de les propostes presentades, com els seus dirigents ja han manifestat públicament.

De nou estem davant una nova MENTIDA del Partit Popular.

El que si queda amenaçat de forma clara, i ja comencem a veure algunes de les seves primeres manifestacions, es la pròpia unitat i organització del Partit Popular. El símptoma d’intent de dimissió del dirigent popular català, Josep Piqué, home assenyat, es quelcom més que un incident.

Aïllats políticament en el Congrés, impotents per a desestabilitzar a Zapatero desprès del nous acords amb CiU, marginats del debat polític a Catalunya, el PP corre el risc –de no canviar aviat de política- de fer una fugida endavant, cavalcant sobre la crispació i l’extremisme, que l’anirà allunyant cada cop més dels sectors conservadors però demòcrates que saben que només podran tornar al govern amb el recolzament de l’electorat moderat.

Mentre, Nuñez Feijóo, l’home de Rajoy a Galícia, negocia amb el BNG, els radicals amics dels terroristes segons les seves antigues expressions, un projecte de nou Estatut que no s’allunyarà excessivament del pactat per a Catalunya.

Article sencer

DE QUIN MODEL DE CIUTAT PARLEN?

A principis d’any es reunia el govern de la ciutat de Cerdanyola del Vallès per a fer una valoració del treball realitzat així com de les perspectives de futur. Arribaren a una conclusió sorprenent: tenien consolidat de forma irreversible el seu model de ciutat. A més, no se si amb ingenuïtat o cinisme, demanaven que la oposició definís el seu propi model.

Parlem clar, el govern de ICV-EUiA/CiU/ERC de quin model de ciutat parla? Si el que han fet es realitzar gairebé el 70% del programa electoral socialista!


Anem a pams i vegem-ho amb detall.

Dins les actuacions de territori i urbanístiques, centrades fonamentalment pel desenvolupament del Centre Direccional, avui anomenat de la Plana del Castell, si mirem les propostes electorals dels diferents grups municipals, a excepció de CiU, semblava que estaven més en contra que a favor. Desprès, donant la volta al seu discurs, es quan han fet de la necessitat virtut, modificant només aspectes molt parcials com són l’amplària de la zona verda i l’acolmatament de la zona residencial, i fent-se els seus principals defensors.

La resta d’actuacions urbanes, com son els pàrkings i la remodelació del centre, ja estaven planificats. Això si, sense la bestiesa de voler fer-los tots a l’hora, deixant la ciutat aixecada arreu durant mesos sense necessitat.

De l’Àrea social, gestionada per ERC, ja ens diran quines novetats de model tant diferent estant fent... Només l’impuls de les escoles bressol, que també estava previst des d’abans, es novetat. A no ser que sigui el seu model malmetre el Turonet amb la ubicació de la nova escola.

De l’Àrea cultural no crec que el seu model sigui perdre el treball de molts anys que es feia a la ciutat per a l’impuls de la lectura en els infants, o distingir-se només per portar un cantautor català a cap d’any. En la pràctica es pura continuïtat, amb la novetat d’incorporar Can Domènec com a equipament, cosa que també estava en tots els programes electorals.

En Drets Civils son tan importants les novetats que han hagut d’incorporar els projectes que l’anterior responsable socialista ja anava desenvolupant, per a tirar endavant la Regiduria.

On potser estigui el moll de l’os del seu model de ciutat es en instaurar una Regiduria de Promoció de la Ciutat, que es purament de publicitat i propaganda d’una part del govern, la relacionada amb ICV-EUiA, que es un focus permanent d’endeutament.

O potser, l’abandonament de la política de participació ciutadana. On queda aquell famós projecte de Cerdanyola 21? Projecte que avui es vol recuperar arrel de la insistència dels socialistes i de la seva falta de planificació i ordenació territorial, amb la creació de la EMD de Bellaterra.

El que si es un model de govern, més que de ciutat, es la seva prepotència sense accedir a negociar res amb la oposició (només entenen negociar quan la oposició diguem amén a les seves propostes) o el de la demagògia, presentant com actuacions noves coses que no ho son i que, al màxim, el que li han canviat es el nom.

Article sencer

L'IMMIGRACIÓ, UNA AMENAÇA O UNA OPORTUNITAT?

De cada deu persones que viuen a Catalunya, una és d’origen estranger. Aquest es el resultat de les dades del padró municipal a l’1 de gener de 2005 que feia públic l’Instituto nacional de Estadística (INE).

Sobre gairebé set milions de residents a Catalunya, un 11,4% son estrangers; es a dir, gairebé vuit-cents mil persones. Es el lloc de l’Estat on aquesta població ha crescut més, com també és el lloc on la xifra es la més alta de tota Espanya.


Caldria fer, però, algunes matisacions. En primer lloc, no confondre aquesta dada amb la imatge d’una persona emigrant extracomunitaria que cerca un treball. Hi ha una presència significativa de ciutadans de la Unió Europea, dels quals l’origen que ha crescut de forma més significativa son els italians. El segment de jubilats, que venen a cercar el sol i el bon temps, es considerable (lluny, això sí, de poblacions del llevant com Alacant, on en algun cas arriben a ser més del 70%), com també ho es el nucli d’estudiants o professionals residents, que a Cerdanyola queda ben palès com a exemple.

Altres dades significatives son que, per nacionalitats, els grups que han crescut més a Catalunya son la població xinesa, marroquina, romanesa i paquistaní. Com que les dones son més nombroses que els homes en la majoria d’immigració llatinoamericana: dominicanes, bolivianes, colombianes, equatorianes i peruanes.

Sobre aquest fet migratori ja ningú discuteix que té un caràcter estructural; es a dir, que no es flor d’un dia. Els darrers cinc anys ha estat un fenomen demogràfic similar a la generació dels baby-boom o de les migracions internes dels anys 60.

Es un problema o un benefici per a nosaltres, la població autòctona?

Aquesta pregunta, que sempre amaga un interès egoista al darrera, no es pot contestar en una sola direcció. Es evident que ha hagut dos conseqüències clarament benèfiques per a la nostra societat: el rejovenir la nostra comunitat –amb el que significa pel mon escolar-, que amb taxes de fecunditat molt baixes anava cap a un envelliment acusat, i la provisió de fons en la seguretat social, amb l’ingrés de gairebé un milió de nous cotitzants, que permetrà mantenir les nostres pensions per molts anys. O treballadors amb sous baixos per a sectors de la economia important.

També acompanya a aquest fenomen l’aparició de noves màfies –moltes d’elles ja estaven molt ben afincades en punts de la península com, per exemple, la costa marbellí o Ampuriabrava- o formes de socialització identitaria de joves tipus Latin Kings o bandes similars.

En definitiva, un debat tot plegat força hipòcrita. És cert que cal un control de fluxos migratoris en origen; es a dir, que la gent arribés ja amb precontractes de treball i situacions administrativament regulars (com varen fer els nostres emigrants cap a Europa en les dècades del 50/60/70 en la majoria dels casos). El que no deixa cap dubte es que mentre hi hagi demanda, o sigui treball per aquests col·lectius, aquests aniran arribant sigui de la forma que sigui.

Només establint polítiques de precontractació en origen, amb consolats i oficines preparades, i un bon control i inspecció d’empreses amb fortes penalitzacions si fan infraccions, al temps que una lluita clara contra els mediadors del trànsit i contractació il·legals podrà reconduir i temperar aquesta situació. Al temps que hem d’aprendre a conviure tots plegats, com ja em fet en d’altres situacions. Recordem que malgrat esperem treballadors ens arriben persones, amb tot el que significa.

Article sencer

ESCARAMUSSES DAVANT LES ESTRATÈGIES D'APROVACIÓ DEL PRESSUPOST MUNICIPAL 2006

Fa 15 dies els representants dels tres grups municipals de l’equip de govern feien un balanç molt optimista de la tasca de passat i futur del tripartit municipal.

No ha passat gairebé una setmana que els dos membres del grup municipal d’ERC fessin públic un comunicat on expressaven la incomoditat i el desacord respecte un tracte privilegiat de l’Alcalde amb el regidor Diego del Aguila, com a formula, simple, de garantir la majoria per aprovar els pressupostos municipals.


No seria cap novetat. La major part de les propostes de govern en aquest mandat han estat aprovades per una majoria peladissima de 13 sobre 12, a excepció de la planificació urbanística de la Plana del Castell a la que els socialistes els hi vàrem donar suport. Un estil de govern que parla per sí sol.

Mai hi ha hagut autèntica vocació de negociar amb la oposició per part d’aquest govern. Fins l’aprovació de la Plana del Castell i, com era inevitable, fins la pèrdua de la majoria amb la sortida de Del Àguila de CiU.

Algunes actuacions creant funcionaris interins, de dubtosa legalitat, semblen avalar algun tipus de componenda per part de l’Alcalde per garantir la mínima majoria. I això fet a espatlles de la resta dels dos grups municipals, dels quals un estava més afectat i no se’l va dir res. D’aquí aquest malestar. Malestar que tampoc farà que la sang arribi al riu, doncs alguns tipus de contrapartida segurament haurà estat negociada.

En resum, guerra de posicions per a garantir recursos econòmics al temps que unes votacions que, en el fons, seran bastant inútils, doncs la pròrroga de pressupostos ja veurem fins a quant duren.

Això sí, tots els grups municipals de govern sortiran guanyant, menys... els ciutadans. Aquests son els que veuran minvats els ja escurçats pressupostos municipals en diners finalistes, es a dir per a serveis concrets adreçats a la gent, per estar destinats a augmentar el capítol de despeses de personal amic, que se segueix inflant

Article sencer

UNA GESTIÓ MUNICIPAL ADEQUADA DAVANT LA DEFLAGRACIÓ D'UN EDIFICI A SANTA COLOMA DE GRAMENET

El passat dijous dia 12 es va produir una deflagració a la Rambla del Fondo, de Santa Coloma de Gramenet, deguda al gas. Un edifici es va esfondrar, dues persones varen morir i hagueren varis ferits.


L’accident es va produir a quarts de set del matí, i immediatament es van mobilitzar totes les forces de prevenció i seguretat del municipi, així com dels organismes corresponents de la Generalitat. Al llarg del dia també varen ser-hi presents el president de la Generalitat i diversos Consellers.

L’Ajuntament va habilitar els espais d’un centre Cívic proper per fer l’atenció als afectats i constituí un Comitè de crisi que analitzà i donà resposta a totes les situacions i preocupacions produït pel lamentable accident.

El motiu per que es va donar aquesta deflagració, encara en investigació, sembla ser que fou per una letal combinació de fuita d’aigua en la canonada de davant de l’edifici amb altre fuita de gas en el mateix lloc, que provocà un forat en els baixos de l’edifici que finalment s’ompli del gas i explotà.

Aquest cap de setmana s’ha procedit a enderrocar aquest immoble, junt amb tres més que es faran en els propers dies. Els veïns, atesos els primers dies en cases d’amics o familiars o en hotels posats a disposició per l’Ajuntament, mantindran els seus habitatges en el mateix municipi, si així ho volen. Mentrestant l’administració assumeix les despeses derivades de l’accident, entre ells el lloguer dels pisos on restaran fins el canvi definitiu.

En aquest cas s’ha evidenciat clarament que l’administració municipal està al costat dels ciutadans, i de forma eficaç. L’Alcalde ha donat evidents mostres de lideratge en situacions de crisi com de presència i sensibilitat clara respecte les necessitats i situacions dels seus veïns. També de comptar amb un equip de tècnics en els diversos àmbits que han estat sobrerament a l’alçada de la situació.

Article sencer

... I ARA ELS MILITARS !

El dia de la Pasqua Militar, un tinent general, cap de la Força Terrestre, Mena Aguado, demanava la possible intervenció de l’exercit per si el nou Estatut amenaçava la unitat d’Espanya. Immediatament, a l’endemà mateix, va ser arrestat domiciliàriament i el Govern preveu la seva destitució divendres proper.


El camí cap a a la segona transició, de caire més federalista, està comportant que totes les forces reaccionaries vagin aflorant en la seva contra. Liderat per les forces polítiques més reaccionaries del PP, i utilitzant totes les seves forces mediatiques, amb Jiménez Losantos com abanderat, se li afegí les forces catòliques més integristes, tendència majoritària avui per avui, fins que finalment sectors de l’exercit han surtit a la llum pública.

No es cap novetat que hi ha sectors molt vinculats a les tesis del PP dins l’exercit espanyol. Ni tampoc aquest ha estat el primer cas de manifestacions públiques en aquest sentit. Ja fa un mes, el comandant militar de Navarra, Sierra Tabuenca, també va fer un discurs amb contingut polític parlant d’aspectes vinculats a la unitat territorial, titllant d’indocumentats” als nacionalistes. També el coronel Conde Monge, president de la conservadora Asociación de Militares Españoles (AME) sortí públicament recolzant al general Mena Aguado i critican obertament al Rey. També el Grupo de Estudios Estratégicos denuncia que el PSOE vol desmantellar l’exercit, generant una mala maror entre els quarters.

Afortunadament avui, a diferència de dècades passades, podem sentir que només son resistències al canvi de sectors tradicionals oposats a les reformes. Però el responsable d’aquesta situació, i el més preocupant, es que des de les files del PP s’animin aquests comportaments com a forma de fer oposició política. I això es jugar amb foc.

Només un dirigent polític del PP va sortir al mateix dia condemnant aquestes declaracions, la qual cosa l’honora, que va ser en... Josep Piqué. Aquest polític català, que no te un paper fàcil, segueix estant en el punt de mira de la desqualificació dels tertulians i professionals de la COPE. A les crítiques a la seva política s’hi afegeix, lògicament, una defensa i retornada del vidalquadrisme.

Tot plegat, el que indica es que els processos de negociació del nou Estatut no es poden dilatar més en el temps, i es d’esperar que totes les forces polítiques entenguin aquest missatge. No per a sentir-se coaccionats ni xantatxejats, doncs avui només es intensitat del soroll mediambiental, si no per a no donar més peu de que creixi l’onada reaccionaria.

El vent que bufa afavorint les dretes s’afebleix cada dia que passa. A Estats Units ja li ha costat el lloc al líder republicà al Congrés, per l’escàndol Abramoff sobre la ingerència de les empreses a les polítiques i contractes públiques. O la desautorització a punxar telèfons privats, sense mandat judicial, encara que sigui per lluitar contra el terrorisme, que va decidir el seu president, considerant que la seguretat no pot asservir la llibertat o els drets humans.

La nota cultural es que avui és el dia oficial d’ Elvis Presley. La importància, més enllà de que avui hagués fet 71 anys, es que fa 50 anys que passà de ser un cantant anònim a ser el rei del Rock and Roll. Edità el seu primer single Heartbreak hotel, número 1 en poques setmanes, estrenant també la seva primera pel·lícula Love me tender.

Article sencer

INTENT DE POLITITZAR LA CAVALCADA DE REIS 2006 A CERDANYOLA

Dia de Reis es manté, a casa, encara com el lloc de trobada familiar que, més enllà de les joguines per al Mario i d’altres nens i nenes molt vinculats, és la jornada de d’oferir (ofrenar) desitjos i presents (ser-hi presents a la vida dels altres) com a forma de reproduir, mantenir i enfortir relacions socials i familiars de convivència i de bon rotllo. A l’àmbit públic, es una de les festes més emotives i celebrades de l’any, la cavalcada, encara que la proximitat de les eleccions faci que a Cerdanyola s’hagi fet el primer intent de monopolitzar la vida pública per part de l’equipo de govern.


Personalment, vull deixar constància d’un dels obsequis que he rebut amb més il·lusió: una còpia en DVD de la pel·lícula Lalia, de Silvia Munt, de l’any 99 sobre la vida dels refugiats saharians a través dels ulls d’una nena. Es obsequi de l’entitat zerosetimés. Aquesta entitat esta composta per treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet que, voluntàriament, han decidit donar part del seu salari per a contribuir a la crida de donació d’un 0,7% d’ajuda a la solidaritat i cooperació internacional, per un import que se li acosti. Els diners recollits, íntegrament, son facilitats a ONG’s catalanes que treballen en el camp de la cooperació, i que cada any s’actualitza el nom de les entitats subvencionades. Aquest any, per exemple, hi son ADIA. El grup organitzador ha decidit premiar la fidelitat dels seus participants, amb l’obsequi d’aquest DVD, finançat per CC.OO. i UGT i autoritzat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Si voleu més informació d’aquesta experiència singular duta directament per treballadors/es, cerqueu dins www.grame.net. Un exemple que fora bo s’estengués.

La cavalcada a Cerdanyola va ser exitosa com sempre. Però en la seva organització, el govern municipal va començar a mostrar els seus tics de precampanya electoral. Amb l’excusa de que l’any anterior, on tots els regidors com a representants de la ciutat que son esperaven als Mags Reis per acompanyar-los a l’estrat, un d’ells portava un infant on –diuen- va provocar crítiques populars. Per aquest motiu volien que només els esperés l’Alcalde i la Regidora de Cultura. Davant la protesta del grup socialista, finalment s’aconseguí que els rebessin l’Alcalde amb els portaveus municipals. No tenir clar protocol·làriament quin son actes de ciutat o els actes purament de govern expressa una vegada més ineptitud, si no es vol pensar que es senzillament mala fe.

Un mal presagi d’any si ja es vol polititzar fins i tot la cavalcada per part d’aquest govern.

Article sencer

UNA EXCEL·LENT TROBALLA TELEVISIVA

Ahir al vespre continuava el meu idil·li a contracor amb la febre, plegats al llit, quan toparem amb una petita joia. No era altra que la sèrie Vientos del Agua, dirigida por Juan José Campanella, i emesa per Tele 5.



Una sèrie amb una textura i profunditat que no recordava des de Los gozos y las sombras, Juncal o Twin Peaks.

Lluny de les produccions espanyoles, més aviat còmiques encara que amb algunes aportacions dramàtiques o d’acció gens menyspreables (com l’enyorada Policias), o les de caire més costumista catalanes, aquesta producció té uns fonaments i una densitat molt superior a qualsevol altra. Una excepció podria ser la sèrie Roma, de Cuatro, especialment per la seva ambientació artística i recreació de l’època.

Històries de migracions entre Espanya y Argèntina i Argèntina i Espanya. En el capítol inicial s’estableixen els fonaments que originen els forçats viatges d’anada. Fruit de contextos sociopolítics molt determinats, estan traçats per un guió força intel·ligent i que dona clara humanitat als personatges i les seves relacions, amb molta credibilitat; que enganxa, vamos. Una narració paral·lela que no tant sols cansa ni dispersa sinó que estableix relacions inspiradissimes entre ambdues èpoques.

Els aspectes de producció són molt acurats, com és la recreació del poble de la conca minera asturiana en el 34, suggerint els pròlegs de la famosa revolució d’octubre, o la filmació de l’Argentina del corralito, que li donen una factura de molt bona qualitat.

La interpretació, encapçalada pels Alterio, Héctor i Ernesto, i Eduardo Blanco traspuen pura emoció. Potser Pablo Rago, com el jove jueu que es coneixen al vaixell d’anada a l’Argentina, no estigui tant a l’alçada però tampoc sense desmerèixer massa. Tot el planter femení, en conjunt, es superb. Impactant l’expressió de força i duresa, gens exempta de tendresa, de les dones dels miners.

Enmig, el desenvolupament de la trama, que ens recorda la nostra pròpia història, la pasada i l'actual, amb un rerafons de reflexions molt vívides entre migració i exili. Històries de persones de carns i ossos, en les quals s'hi poden sentir identificades una bona majoria.

En definitiva, per fi tenim alguna cosa memorable en televisió i que, sens dubte, esdevindrà una sèrie de culte.

Article sencer

QUIN COMENÇAMENT D'ANY!

Decididament no començo gaire bé l’any. Enfebrat i enllitat per un maleït virus bronquial. La part positiva es que puc acabar de llegir el llibre d’ Albert Sánchez Piñol La pell freda ’Edicions La Magrana, un compte moralista no gaire mal escrit i que, penso, té el seu millor públic entre els joves nacionalistes radicals; en resum, una història escrita per un antropòleg que esdevé molt rousseauniana per a vacunar-se de la xenofòbia. Això m’ha permès entrar en una biografia apassionant, de Charles Nicholl, intitulada Leonardo. El vuelo de la mente, potser amb un petit excés d’historiografia.


Els medis de comunicació, malgrat ser dates festives, aporten alguns articles força interessants. Entre d’ells estrio:

¿Y la izquierda? , de Ramón Jauregui al País del divendres 30 de desembre Gobernar desde la izquierda, de Francisco Bustelo al País del dilluns 2
La alergia al diecisiete, d’en Josep Mª Vallès, al País del dimarts 3
La Catalunya plural en la España plural, de Jordi García Soler, en Elplural.com del dimarts 3

Tots ells fan un anàlisi, des de diverses perspectives, del debat actual sobre l’Estatut força aclaridor, formulant preguntes, inquietuds i respostes.

Bones i necessàries reflexions a l’inici de l’any que celebrarem el 75 aniversari de la proclamació de la II República.

Per cert, les avantatges d’estar enllitat m’han permès de descobrir que les matinades (ja era hora!) poden ser més divertides. No tant sols seguirem tenint a n’Andreu Buenafuente, sinó que s’hi ha afegit Noche Hache. Feia temps no veia un programa tant intel·ligent. Ja sé que fa dies que funciona però, darrerament, la meva nocturnitat està molt malmesa.

Article sencer