LLEGENDES URBANES

Publicat a juliol de 2004 a Tot Cerdanyola

Arribem a l’inici de les vacances i comencen a aflorar el que en termes de la pràctica periodística s’anomena les noticies “serps d’estiu”. Voldria comentar-ne algunes, lligades a la vida local, i que per a mi tenen molt de connotació de llegendes urbanes.

Veiem la primera, que circula per vilaweb, de que el PSC vol entrar al govern local: es comenta que els socialistes comencen a fer oposició des de que treuen la consigna Morral-Escoda, i que el que es vol es l’entrada al govern local. Diuen que s’acceptaria que Morral continues com Alcalde si ells entren al govern i si no li farien la guerra.

Aquesta sí que es una bona llegenda urbana, doncs ningú dins el PSC planteja ni ha plantejat tal hipòtesi. El PSC està fent el seu procés intern i sortirà, renovat, a demanar la confiança als ciutadans les properes eleccions municipals. Practiquem i practicarem una oposició responsable, dels qui saben que tornaran a governar. Ho sento pels politiqueros als qui tant els hi agrada aquests jocs de cadires. Rera la nit ve una aurora somrient.

Entrar a formar part del govern ara, no te explicació política ni ho entendrien els votants i militants socialistes (a menys que es cedís l’Alcaldia, es clar). I sento decebre a qui pensa que potser seriem tan mesquins que ho faríem per un o dos sous de polítics, aquest PSC no és així.

La segona llegenda urbana es que CDC es d’esquerres. Es refereix a un divertidissim sil·logisme d’en Alfons Escoda que ve a dir el següent: X, jo soc d’esquerres; Y, milito a Convergència; llavors X = Y, Convergència és d’esquerres. Company, no dubto que et consideris personalment d’esquerres, però es raonable pensar que CDC com a mínim es centre-dreta, i això si, absolutament democràtica. Amb algun component de centre-esquerra, es clar, com el grupet del PSC-Reagrupament que va fer l’opció de fundació de Convergència.

La tercera llegenda urbana es sobre germanissims. Fa referència a un escrit de la comissió de premsa del PP recent, on se m’adrecen (deferència que els hi agraeixo), i parlen dels caps de llista i els seus germanissims. Senyors del Partit Popular de Catalunya, ser germà d’un primer espasa i “tener derecho a cacho”, que diria la meva filla, es òbviament una barbaritat. Però és llegenda urbana per que, almenys pels qui conec personalment, amb en Ernest Maragall ja militava jo en temps del franquisme i en Manel Nadal era dirigent socialista abans, potser, que el seu germà Joaquim. Solvència contrastada, doncs. Per a que entenguin bé el meu argument, els hi posaré un exemple: Alberto Fernández Díaz, dirigent de vostès, oi?, doncs té un germà (excel·lent polític, per altra banda, encara que no hi comparteixi posicions) anomenat Jorge, que fa política a Madrid i no passa res. De vegades hi ha germans que son tots dos metges, paletes o mecànics de cotxes.

Article sencer

ENTREVISTA SOBRE NICARAGUA

Publicat al juliol 2004 al Tot Cerdanyola

«El Sandinisme va ser l’únic procés revolucionari sense culte a la personalitat»

El 19 de juliol farà 25 anys del triomf de la revolució sandinista a Nicaragua. En parlem amb Jordi Mena, regidor a l’Ajuntament i col·laborador del TOT Cerdanyola.

En Jordi Mena és un dels primers catalans que va arribar a la nicaragua sandinista i dels pocs que va tenir l’oportunitat de viure-la des de dins. Vint-i-cinc anys després recorda aquella experiencia per als nostres lectors.
Joan Sánchez Braut

Què porta un jove a la Nicaragua de 1979?
Als 15 anys ja estava al voltant del Front Obrer de Catalunya (FOC) i feia activitat sindical al banc on treballava. Em vaig implicar en els moviments de lluita urbana, vaig participar en la
fundació de l’AV de Nou Barris i vaig ser president de l’AV de Roquetes, on vivia. Aleshores lluitàvem per la democràcia, és cert, però volíem enderrocar un règim més que construir un ordre diferent. I, quan ja hi va haver democràcia, la majoria de partits eren de tendència autoritària i no m’hi vaig sentir identificat. Em sentia insatisfet, així que, amb 30 anys, vaig fer un cop de cap, vaig deixar la banca i me’n vaig anar a Menorca per establir-m’hi.
Allà em va arribar la notícia del triomf de la revolució: el 17 de juliol de 1979 Anastasio Somoza fugia de Nicaragua, el 18 es produïa la insurrecció general i el 19 entraven els sandinistes a Managua. Aleshores participava en moviments de solidaritat, sobretot amb Llatinoamèrica, i
vaig veure l’oportunitat de participar en la construcció des d’abaix d’alguna cosa important.

«Volia participar en la construcció des d’abaix
d’alguna cosa important»

Com s’ho va fer per arribar a la Nicaragua revolucionària?
El Comitè de Solidaritat ens va posar en contacte, a mi i a dos nois i una noia que també s’hi havien presentat, amb el Front Sandinista. Amb tots els avals polítics, vam ser dels primers a arribar allà. En teoria havíem de col·laborar com a assessors dels moviments de barri.

Diu en teoria. Un cop allà, què van trobar?
Ens va rebre la responsable de seguretat de l’aeroport: una nena amb un fusell que era més alt que ella! I ningú ens esperava ni sabia res. Així que vam haver de començar de zero i fer els contactes personalment. Vam anar al ministeri de Benestar Social, on estaven prou enfeinats i vam dormir als passadissos alguns dies fins que es van decidir les nostres destinacions.
A mi em van enviar a la Secretaria Nacional de Propaganda del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) per tirar endavant la revista oficial, Poder Sandinista. La vaig fer durant un any. Va començar i va acabar amb mi i d’altres 4 companys internacionalistes.
Sembla una ocupació plàcida, enmig d’una revolució. Em permetia estar en contacte amb la direcció nacional del FSLN i el Govern com en la realitat social a peu de carrer, però de plàcida no en tenia res. Hi havia franctiradors per tot arreu, van fer-nos emboscades i, al final, acabes armat, entrenant-te i acompanyat per un parell de milicians.
Entres en la lògica militar, de l’exèrcit. Fer la revista ens permetia una certa picaresca: si volíem menjar bé -no cobràrem gairebé res mai, només llit i menjar- anàvem a entrevistar ministres, que ens citaven a dinar, perquè prou feina tenien. Vaig conèixer gent com Cortázar, l’Espert, Alberti, Pablo Freire, Regis Debray... També vaig ser voluntari en una brigada d’alfabetització, a Ciudad Sandino, a Managua. Una de les experiències més maques que recordo.

Té algun altre record especial?
Molts! I mil anècdotes. La guerra crea lligams molt estrets. El compitas -els sandinistes- eren gent molt generosa i quan et deien hermano és que ho eres de debò. Hi havia una visió molt diferent del món, que recordava el realisme màgic de García Márquez. L’esperança de vida és curta i es gaudeix més de tot. Allà érem els ensopits! Era un moviment bàsicament de gent jove dels barris de les ciutats amb el suport dels camperols. Els moviment obrers tradicionals s’hi van
afegir més tard, gairebé al final. Les dones jugaven un gran paper, canalitzant totes les tasques de solidaritat. També hi havia els moviments cristians, els jesuïtes, els més compromesos. Estaven molt propers amb els terceristas, la tercera via entre maoistes i marxistes, amb els germans Ortega. Tenien els diners de la solidaritat internacional i portaven les armes de Panamà. Es va arribar a proposar que la revolució s’anomenés la primera revolución cristiana de la humanidad. A molts se’ls van posar els pèls de punta. Finalment es va admetre que la campanya d’alfabetització s’anomenes la Cruzada Nacional de Alfabetización.

Quan decideix posar punt i final a l’experiència?
Quan es van imposar les tesis més castristes i del socialisme més ortodox, burocràtic i autoritari. Vaig dir-me que ja n’hi havia prou i vaig marxar cap a Mèxic.

Què destacaria de la revolució sandinista?
Que va ser l’únic procés revolucionari que es coneix sense culte a la personalitat. Existia un directori de nou persones, tot i que n’hi havia que tenien més pes. Es van fer coses valuoses i es va actuar amb generositat: una de les primeres mesures va ser abolir la pena de mort, i això que n’hi havia que les havia fet de ben gruixudes!

I per què no va funcionar la revolució?
En un primer moment el poble es va identificar molt amb el FSLN. Es van fer esforços admirables per reconstruir el país i tot de forma voluntària, però el Sandinisme comença a per-dre suports quan genera una oligarquia dirigent: s’expropiaven els béns dels somocistes, però molt s’ho quedaven els quadres importants sandinistes! Van fer molt de mal les ingerències dels Estats Units, que van viure tot el procés amb veritable pànic, i el desgast de la guerrilla de la Contra, el procés mateix de la guerra... i també hi va contribuir el model de solidaritat internacional, que va optar per postures més castristes. A més, la qüestió indígena es va convertir en un problema, ja que no hi havia gaire sensibili-tat, i amb els desplaçaments forçats per la guerra, van jugar més a la contra que a favor. Va ser una suma de factors.
Al final tot es va dissoldre en un procés democràtic.
Sí i ho van fer bé. Pensaven que guanyarien, però van perdre les eleccions a favor d’Arnoldo Alemán, que no era més que un saquejador. Però van respectar el resultat. Els terceristas hi creien. Eren de tendència més socialdemòcrata.

Creu que la revolució ha estat positiva per a Nicaragua?
Al final s’ha arribat a una certa normalitat democrática, però amb un grau de penuria económica popular molt gran. Però no es pot exposar en aquests termes. La revolució era inevitable. Jo estic en contra de la lluita armada i no venero mites com el Che, però hi ha situacions límit en què no pots estar-te plegat de braços. Tot portava a la revolució perquè lesreivindicacions democràtiques més elementals es convertien en enfrontaments armats. Abans de la revolució, Nicaragua vivia una situació insostenible. Sota el règim dels Somoza, protegits per la Guardia Nacional, totes les famílies tenien morts, o detinguts, torturats, violades... Sandino va portar esperança en els anys 20/30 del segle XX, fins al seu assassinat, i la revolució va recollir el seu llegat. S’aplicaven polítiques socials diverses. Al front nord, per exemple, es basaven en el model
de col·lectivitacions català i aragonès, eren més llibertaris, mentre que al sud eren més estatistes. Una altra cosa és que la Nicaragua actual, com Guatemala o el Salvador són països
poc viables com a estats si no es mancomunen. El temps dirà.

«La revolució era inevitable. Jo estic en contra de la lluita armada i no venero mites com el Che, però hi ha situacions límit en què no pots estar-te plegat de braços»

Vostè ara milita en un partit establert, el PSC, i és regidor. Ha fet un procés desmitificador de la revolució?
Sí, va ser la meva vacuna ideològica. Vaig entendre que la revolució de debó es canviar les coses amb el concurs de les majories, que els salvadors i els providencionalistes sempre acaben sent gent d’ordre i amb pensament de dretes. T’adones que carregar-te les coses és complicat, però més complicat és tirar coses endavant. Vaig veure la construcció de l’estat sandinista i les dificultats de governar. Això demana molta més intel·ligència i sentit comú. La història caïnita de l’esquerra és perquè en el fons hi ha un procés dogmàtic de mesurar forces constantment, un luxe que resta forces per construir perquè destrueix. Allà em vaig curar de dogmatismes.
Vaig conèixer gent excel·lent però a la primera època també vaig trobar un personatges, els adrenalítics, que busquen i frueixen amb les guerres, gent amb qui em vaig enfrontar molt, perquè pensaven que tenien carta blanca per robar, violar... perquè es deien revolucionaris! I també, sense ge-neralitzar, gent d’organitzacions d’esquerres absolutament masclistes.

Article sencer