FELICITATS, NANO !
Publicat al desembre 2003 a Tot Cerdanyola
Encara vestit per l’emoció d’ahir vespre, on vaig participà a una de les cerimònies civils més significatives celebrades en aquest país en els darrers anys, vull intentar transmetre la significació del viscut.
En un Palau de Sant Jordi ple de gom a gom, com gairebé mai havia vist –i he tingut el privilegi d’assistir a més d’una celebració important en aquest magnífic recinte-, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya acompanyava la presència i la veu de qui penso és i ha estat el millor cantautor i joglar modern de Catalunya: Juan Manuel Serrat.
Un Sant Jordi ple fins la bandera, sense ni un forat buit, amb un públic còmplice i abocat, amb potser un excessiu punt de moderació, que més que anar a un recital, semblava acompanyar l’actuació d’un amic. Una instal·lació, be que ho sabeu la majoria, magnífica i impressionant que cobra precisament la seva major espectacularitat quan es capaç d’omplir-se com ahir amb una atmosfera de màgia i poesia.
Però si be era una festa multitudinària amb un amic, que ens ha acompanyat a la majoria en moments molts especials segons la biografia de cadascú, la música que va anar desgranant amb l’Orquestra ens va retornar un cantant renovat.
Recordo que en la estada de 2 anys que vaig estar a centreamèrica, ell i la Mª del Mar Bonet varen ser companyies insubstituïbles com a cordó umbilical amb la meva terra i els meus orígens en els múltiples moments de melangia. I Mediterráneo, potser la cançó popular més important de la segona meitat del segle XX, m’acompanyà sempre en els moments més emotius.
Un concert on es conjuga la tradició i l’innovació a parts iguals. Des de Cançó de matinada i Ara que tinc 20 anys fins a una estrena de cançó o el que significa cantar amb l’Orquestra. Adobat tot plegat amb la companyia meravellosa, personal i musical, de la artista israelí Noa . Trufat tot plegat, amb cançons en català i castellà, com si la memòria es donés un cop d’ull al mirall del nostre país. I obrint i tancant Barcelona i jo, tota una proclama i un manifest.
Una festa intergeneracional que, igual que jo anava acompanyat amb ma filla, trobaves fins a grups humans de tres generacions diferents a l’hora. Gent de tota edat, condició i procedència. Un públic sociològicament molt similar al dels lectors de El Periódico de Catalunya, organitzador de la gala en el seu 25è aniversari.
Un acte, en suma, que en aquests moments d’incertesa de saber quin govern ens espera, retorna una imatge de país real, concret, xarnego i mestís com el que vivim, capaç de vibrar plegat en torn a la poesia.
Felicitats als organitzadors, pel seu 25 aniversari i per organitzar aquest acte, i felicitats a n'el Nano, per oferir-nos aquests moments de tendresa compartida.
En un Palau de Sant Jordi ple de gom a gom, com gairebé mai havia vist –i he tingut el privilegi d’assistir a més d’una celebració important en aquest magnífic recinte-, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya acompanyava la presència i la veu de qui penso és i ha estat el millor cantautor i joglar modern de Catalunya: Juan Manuel Serrat.
Un Sant Jordi ple fins la bandera, sense ni un forat buit, amb un públic còmplice i abocat, amb potser un excessiu punt de moderació, que més que anar a un recital, semblava acompanyar l’actuació d’un amic. Una instal·lació, be que ho sabeu la majoria, magnífica i impressionant que cobra precisament la seva major espectacularitat quan es capaç d’omplir-se com ahir amb una atmosfera de màgia i poesia.
Però si be era una festa multitudinària amb un amic, que ens ha acompanyat a la majoria en moments molts especials segons la biografia de cadascú, la música que va anar desgranant amb l’Orquestra ens va retornar un cantant renovat.
Recordo que en la estada de 2 anys que vaig estar a centreamèrica, ell i la Mª del Mar Bonet varen ser companyies insubstituïbles com a cordó umbilical amb la meva terra i els meus orígens en els múltiples moments de melangia. I Mediterráneo, potser la cançó popular més important de la segona meitat del segle XX, m’acompanyà sempre en els moments més emotius.
Un concert on es conjuga la tradició i l’innovació a parts iguals. Des de Cançó de matinada i Ara que tinc 20 anys fins a una estrena de cançó o el que significa cantar amb l’Orquestra. Adobat tot plegat amb la companyia meravellosa, personal i musical, de la artista israelí Noa . Trufat tot plegat, amb cançons en català i castellà, com si la memòria es donés un cop d’ull al mirall del nostre país. I obrint i tancant Barcelona i jo, tota una proclama i un manifest.
Una festa intergeneracional que, igual que jo anava acompanyat amb ma filla, trobaves fins a grups humans de tres generacions diferents a l’hora. Gent de tota edat, condició i procedència. Un públic sociològicament molt similar al dels lectors de El Periódico de Catalunya, organitzador de la gala en el seu 25è aniversari.
Un acte, en suma, que en aquests moments d’incertesa de saber quin govern ens espera, retorna una imatge de país real, concret, xarnego i mestís com el que vivim, capaç de vibrar plegat en torn a la poesia.
Felicitats als organitzadors, pel seu 25 aniversari i per organitzar aquest acte, i felicitats a n'el Nano, per oferir-nos aquests moments de tendresa compartida.
Article sencer
Publicat per Jordi Mena @ 5.12.03
0 comentaris
