21.10.03

ELS CATALANS "CHUSQUEROS"

Publicat a l'octubre de 2003 a Tot Cerdanyola
He llegit recentment que davant l’afirmació de la dirigent socialista Manuela de Madre que ella era molt catalana perquè portava gairebé 50 anys aquí, algun dirigent de CiU, i alt membre de la Generalitat, contestà que la seva família hi portava deu vegades més.

Aquesta és una mentalitat totalment chusquera d’apropiació de la catalanitat.

Que vull dir quan dic chusquero?

Quan vaig fer la mili, dins el Servei Militar Obligatori, ens dirigien dos classes de comandaments: els oficials i els sub-oficials. Els primers, que sortien de l’Acadèmia Militar, tenien directament el grau de tinent, i a partir d’aquí feien les seves polítiques d’ascens. Els suboficials (sergent, sergent primer, brigada, subtinent...) anaven ascendent sobretot per medi del seu temps de durada i renovació de contracte en el exercit. Els hi deien els chusqueros, per que el chusco era una mena de llonguet que es donava en els àpats militars; es a dir, tenien que menjar molts chuscos per a progressar.

És la visió de que l’antiguitat en qualsevol circumstància dona més drets que no pas els nouvinguts, independentment de les aptituds, els coneixements, les actituds.

Es pensar que el estar garanteix l’ésser. Que el dret de sang, d’existir, dona més pertinença que el dret d’estada. I això no es així.

Catalans són tots aquells que construeixen Catalunya amb el seu treball, la seva il·lusió, els seus impostos, els seus somnis. O es que encara hi ha que recordar que el pa amb tomàquet, aquesta cosa tan nostrada, només va ser possible després del descobriment d’Amèrica pels europeus?.

Ara hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, hi són eleccions de tots els que visquem en aquesta terra. La diferència són les propostes polítiques que si presenten: unes pensant fonamentalment en les senyals identitàries (llengua, cultura...) que amaguen unes polítiques més conservadores i burgeses i petitburgeses; d’altres, unes polítiques més socialistes, que tenen més en compte les persones, totes, i les condicions per a la seva felicitat.

La meva avia, pagesa de l’Alt Empordà, mai va saber ni llegir ni escriure, com tampoc parlar en castellà, i quan pujava al tramvia à Barcelona, se li en fotien d’ella. Però la meva avia, llibertària, sempre es va trobar molt a gust amb els immigrants que, treballadors com ella, vivien rellogats a casa nostra. Com jo em trobo molt a gust, també, amb els meus sogres, andalusos ells, que varen venir a treballar a la Seat en els anys seixanta.

La Catalunya d’avui és el resultat de l’esforç de tots plegats. La de demà ho serà dels que estem avui aquí fent ciutat i país.

Un exemple d’això, tant lamentable com irremeiable, es que persones com el tant present com enyorat Manolo Vázquez Montalbán, un dels nostres catalans universals, sempre va ser vist amb sospita per que normalment escrivia en castellà. Quina ironia!

Per acabar amb tal cúmul de despropòsits, i que arrosseguem des de fa tant de temps, el 16 de novembre tenim la nostra oportunitat de retrobar-nos amb una Catalunya normal i real, plena d’idees i d’il·lusions, fent costat a n’en Pasqual Maragall i el seu equip.


Article sencer

12.10.03

EL "GATO" DE SIEMPRE

Publicat a l'octubre de 2003 a Tot Cerdanyola
Estava cercant una peli en el meu videoclub de sempre –penso q el millor de Cerdanyola, on pots trobar molt més que cinema comercial-, quan en Genis, bon conseller, em dona la última de Ventura Pons, un documental sobre el Gato Pérez.

Al arribar a casa i esperar amb deler que arribés l’hora de visionar-la, arribà la meva filla gran, tornada de la seva aventura londinenca i a l’espera de començar l’aventura americana. Li vaig ensenyar emocionat la troballa cinèfila i.... em deixà astorat!. No coneixia qui era el Gato!

Com un llamp vaig anar al racó on guardo, mig nostàlgic mig inútil, la meva col·lecció d’elepés. Vaig rescatar de la pols i de l’oblit tots els seus discos, i escoltarem –fregint molt el so- algunes de les seves peces més entranyables. De seguida va reconèixer la música, doncs anava associada a una part de la seva infantesa.

Després veiérem el vídeo, i sense malenconia em sentí tant del Gato com sempre.

Va ser un pioner, que entre el dramatisme de la nova cançó i els festivals d’Eurovisión o de Benidorm, obrí una porta diferent. Porta que hi transitaren gent molt diversa, i inclús alguns abans, com el Serrat que va cantà castellà.

Com diu en Sisa en el vídeo, perquè ell entenia que el saber viure depenia de tres connexions: la biblioteca, el carrer i l’atalaia. Una manera de dir el coneixement i la informació, la realitat concreta del carrer i el cap amb sentit comú per lligar-ho tot.

Ell ens va tornar una crònica d’una Barcelona i d’una Catalunya de debò. La real, no la mitificada ni la imaginada; la mestissa. La dels catalans que s’estenien per tot arreu.

Com deia en la “Rumba dels 60”: Hi ha gitanos i jueus, valencians i portuguesos, andalusos i argelins, mallorquins i aragonesos, i unes Rambles que van plenes de fecunda humanitat, un oasi de tolerància impossible d’amagar”.

Aquesta gent que després el seguiren, com Macaco, Dusminguet i Ojos de Brujo. I Serrat, sempre Serrat.

Aquesta és la Catalunya real, no la de les essències, sinó de la que fa país de veritat.

La que encara no ha aconseguit governar aquest país, mes enllà de les ciutats amb els Ajuntaments.

La que necessita que guany Maragall per què sigui formal el que és real.

La que va més enllà del rock català, per important que sigui. Si, hi ha vida mes enllà dels grups que, conscients o no, faran companyia a CiU amb aquest disc promocional que traurà el nacionalisme de sempre.

Ja ho deia el Gato: Aunque el tiempo nos convierta en su víctima y aliado, siempre el mismo se sorprende al comprobar a donde va.... Siempre los mismos, los que hechan pa’lante, la gente del barrio y tambien... el mismo de antes...”.


Article sencer