CAP MOBILITZACIÓ DE RESERVISTAS
Publicat al setembre de 2003 a Tot Cerdanyola
Comença el nou curs i sembla que amb aquestes calors, fruit del lleuger increment en el canvi climàtic, també es van produint esdeveniments que afecten el nostre clima sociopolític.
En l’àmbit internacional, que lògicament ens afecta a tots, cada cop està mes empantanegada la situació a l’Iraq.
La tradició democràtica a USA i el Regne Unit es capaç de qüestionar els arguments que llurs presidents utilitzaren per a prendre la decisió d’encetar la guerra. Això comportà una caiguda sensible de les seves popularitats i acceptacions per part de les poblacions respectives. Encara que no baixen del burro, ans a l’inrevés.
Aquí, lamentablement, el parlament espanyol es queda amb un pam de nassos malgrat que tots els grups de la cambra, a excepció de la majoria pepera, demanin la compareixença del President del Govern. I això que el CESID informà que tampoc avalaven els arguments oficials per la nostra ajuda humanitària.
Paradoxalment, una resposta es l’estudi d’un projecte de llei per a la mobilització de reservistes fins els 65 anys. No volies brou? doncs, dos tasses.
Tanco els ulls i entro al túnel del temps, i recordo quan vaig fer el servei militar obligatori.
Em tocà fer l’instrucció al Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) de Sant Climent de Sasebes. Per ser fill del cuerpo (el meu pare era Policia Armada) podia demanar cos i plaça. M’hi vaig negar, demanant participar en el sorteig, com a tothom, cosa que va enfurismar d’allò més als meus comandaments. Tenia la insolència de qüestionar aquells privilegis!
Després es varen tranquil·litzar quan per medi del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar) varen comprovar que era “carpeta”. Així li deien a qui tenia un expedient, facilitat per la policia, on constaven les detencions per motius sociopolítics i/o antifranquistes. Es clar, era un subversiu....
A tots els “carpetes” els enviaven a destacaments dels Pirineus d'Osca o lleidatans, molt durs, sense dret a permisos ni rebaixa de serveis.
A l’hora de la veritat vaig ser afortunat per què el meu capità era (segurament l’únic al CIR) de l’UMD, un grupet de militars demòcrates. En va oferir, al conèixer el meu cas, l’únic que podia fer: reclamar-me com a furrier amb ell la resta del meu servei militar. Sempre recordaré amb admiració la seva fermesa i tossuderia en enviar a estudiar els seus fills al Portús, després de La Jonquera en França, des de Figueres on vivien, per que volia una educació laica i no religiosa per a ells.
Menys mal que no s’assabentà, ni ell ni la resta de comandaments, que durant el meu període de reclutament havíem organitzat una cèl·lula política d’estudi i discussió. Alguns dels que la formàvem avui son prohoms coneguts del mon polític i cultural. Amb motiu de la campanya contra les penes de mort del judici de Burgos que volia imposar el règim de Franco al 1969/1970, vàrem fer pintades en els barracons del CIR i organitzarem una llençada d’octavetes denunciant aquesta farsa de judicis en la jura de bandera de la meva promoció. Afortunadament mai ens varen descobrir i la resposta va ser prohibir el baixar al poble a partir d’aquell moment als reclutes i soldats fins el toc de retreta els dies laborables, que fins llavors estava permès.
Tornant d’aquest viatge per la memòria, llegeixo que un dels motius que avala la proposta de mobilització dels reservistes, segons l’escrit llegit a la premsa, és –entre d’altres- la de col·laborar amb l’ajut i necessitats dels països amics i aliats. Es a dir, el conflicte de l’Iraq planeja sobre aquesta iniciativa, òbviament.
Espero no tenir que tornar a mobilitzar-me, en aquest cas en contra d’aquesta llei militarista. I més pensada per una ocupació injusta i il·legal a l’Iraq.
Ja no vull ni opinar del cinisme de qui va opinar que alguns esperarien la mort d’algun militar espanyol per a manifestar-se en contra. La qual cosa no va trigar a passar... i seguirà passant, malauradament.
No vull tancar aquest bitllet sense un homenatge i record emocionat a una de les persones que gràcies moltes accions com les que comentava abans, va escapolir-se de la pena de mort, i després va ser un exemple de dignitat cívica fins que la malaltia l’ha vençut: Mario Onaindia. Un lluitador per la llibertat sempre, primer contra el franquisme i després contra el feixisme i els nacionalsocialistes del seu país, des de les fileres d’Euskadiko Ezquerra abans i com a president del Partit Socialista d’Euzkadi alabés desprès.
En l’àmbit internacional, que lògicament ens afecta a tots, cada cop està mes empantanegada la situació a l’Iraq.
La tradició democràtica a USA i el Regne Unit es capaç de qüestionar els arguments que llurs presidents utilitzaren per a prendre la decisió d’encetar la guerra. Això comportà una caiguda sensible de les seves popularitats i acceptacions per part de les poblacions respectives. Encara que no baixen del burro, ans a l’inrevés.
Aquí, lamentablement, el parlament espanyol es queda amb un pam de nassos malgrat que tots els grups de la cambra, a excepció de la majoria pepera, demanin la compareixença del President del Govern. I això que el CESID informà que tampoc avalaven els arguments oficials per la nostra ajuda humanitària.
Paradoxalment, una resposta es l’estudi d’un projecte de llei per a la mobilització de reservistes fins els 65 anys. No volies brou? doncs, dos tasses.
Tanco els ulls i entro al túnel del temps, i recordo quan vaig fer el servei militar obligatori.
Em tocà fer l’instrucció al Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) de Sant Climent de Sasebes. Per ser fill del cuerpo (el meu pare era Policia Armada) podia demanar cos i plaça. M’hi vaig negar, demanant participar en el sorteig, com a tothom, cosa que va enfurismar d’allò més als meus comandaments. Tenia la insolència de qüestionar aquells privilegis!
Després es varen tranquil·litzar quan per medi del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar) varen comprovar que era “carpeta”. Així li deien a qui tenia un expedient, facilitat per la policia, on constaven les detencions per motius sociopolítics i/o antifranquistes. Es clar, era un subversiu....
A tots els “carpetes” els enviaven a destacaments dels Pirineus d'Osca o lleidatans, molt durs, sense dret a permisos ni rebaixa de serveis.
A l’hora de la veritat vaig ser afortunat per què el meu capità era (segurament l’únic al CIR) de l’UMD, un grupet de militars demòcrates. En va oferir, al conèixer el meu cas, l’únic que podia fer: reclamar-me com a furrier amb ell la resta del meu servei militar. Sempre recordaré amb admiració la seva fermesa i tossuderia en enviar a estudiar els seus fills al Portús, després de La Jonquera en França, des de Figueres on vivien, per que volia una educació laica i no religiosa per a ells.
Menys mal que no s’assabentà, ni ell ni la resta de comandaments, que durant el meu període de reclutament havíem organitzat una cèl·lula política d’estudi i discussió. Alguns dels que la formàvem avui son prohoms coneguts del mon polític i cultural. Amb motiu de la campanya contra les penes de mort del judici de Burgos que volia imposar el règim de Franco al 1969/1970, vàrem fer pintades en els barracons del CIR i organitzarem una llençada d’octavetes denunciant aquesta farsa de judicis en la jura de bandera de la meva promoció. Afortunadament mai ens varen descobrir i la resposta va ser prohibir el baixar al poble a partir d’aquell moment als reclutes i soldats fins el toc de retreta els dies laborables, que fins llavors estava permès.
Tornant d’aquest viatge per la memòria, llegeixo que un dels motius que avala la proposta de mobilització dels reservistes, segons l’escrit llegit a la premsa, és –entre d’altres- la de col·laborar amb l’ajut i necessitats dels països amics i aliats. Es a dir, el conflicte de l’Iraq planeja sobre aquesta iniciativa, òbviament.
Espero no tenir que tornar a mobilitzar-me, en aquest cas en contra d’aquesta llei militarista. I més pensada per una ocupació injusta i il·legal a l’Iraq.
Ja no vull ni opinar del cinisme de qui va opinar que alguns esperarien la mort d’algun militar espanyol per a manifestar-se en contra. La qual cosa no va trigar a passar... i seguirà passant, malauradament.
No vull tancar aquest bitllet sense un homenatge i record emocionat a una de les persones que gràcies moltes accions com les que comentava abans, va escapolir-se de la pena de mort, i després va ser un exemple de dignitat cívica fins que la malaltia l’ha vençut: Mario Onaindia. Un lluitador per la llibertat sempre, primer contra el franquisme i després contra el feixisme i els nacionalsocialistes del seu país, des de les fileres d’Euskadiko Ezquerra abans i com a president del Partit Socialista d’Euzkadi alabés desprès.
Article sencer
Publicat per Jordi Mena @ 9.9.03
0 comentaris
