15.6.03

DESOLACIÓ

Publicat al juny 2003 a Tot Cerdanyola
“La funció intelectual de les dificultats és la de conduir a homes i dones a pensar”
John Dewey


L’espectacle de les eleccions a la Comunitat de Madrid ens ha deixat astorats a tots els demòcrates. La deserció dels dos diputats presentats en les llistes socialistes, Eduardo Tamayo y Maria Teresa Sanz, omple de vergonya la democràcia.

Tres reflexions a corre-cuita se m’ocorren de rellevància.

Una pel que fa a les persones. Aquests desgraciats, que dintre de 5 o 10 anys, quan ja s’hagin fos els diners que hagin tret, tinguin el rebuig de tothom i no sàpiguen on caure morts en dignitat, hauran col·laborat en el descrèdit de la classe política. Perquè es un atemptat contra la democràcia mantenir i augmentar una certa creença popular que qui s’hi apunta a aquestes coses es per a "xupar" quan la veritat es que la immensa majoria són gent honrada que no li surt a compte, en termes personals, el que dona pel que rep, i es fa per un veritable esperit de servei públic.

Altre es política. Si bé es cert que això deixà palès que el projecte socialista de la Federació Socialista Madrilenya no estava prou cohesionat, com semblava, tampoc és una responsabilitat exclusiva seva. El que hi ha enrera és una ofensiva política de la dreta espanyola per qüestionar el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero, i han aprofitat en aquest fet en llençar-li un torpede en plena línia de flotació del seu projecte. Seriem il·lusos en pensar que es un acte aïllat que té només la transcendència de la Comunitat de Madrid. El PP, com ha demostrat la seva campanya per les municipals, juguen fort i dur. No oblidem que els arguments, si es pot dir així, dels trànsfugues són els mateixos del discurs de l’Aznar.

L’altre és el sentiment, que com a socialistes, molts visquem en aquest afer. Més que fer una reflexió pròpia voldria transcriure alguns paràgrafs de l’escrit aparegut el divendres 13 de juny, en El País, intitulat “Desahogo” i escrit per en Ignacio Varela. Fent una profunda autocrítica diu: “Muchas veces he recordado un valiosisimo consejo que me daba mi padre: Cada cierto tiempo, decía, hay que hacer un alto en el camino y sanear el entorno. Otro pelo nos luciría a los socialistas si todos actuasemos según esa sabia indicación. Sanear el entorno, cuando se está en política, a veces tiene costes: se pierden apoyos, se pueden ganar enemigos, se ponen en peligro votos que pueden resultar valiosos.... y, sin embargo, es tan imprescindible como ducharse con frecuencia”. Després de recordar quan hi havia autèntic debat polític amb persones com Luis Gómez Llorente, Paco Bustelo, Pablo Castellano, Nicolás Redondo o Felipe y Guerra, expressa la dificultat de que, en totes les organitzacions grans, costa eradicar càncers com aquests de tenir personatges com els actualment expulsats en el sí de l’organització.

Amb una valentia molt poc freqüent, continua: “Lo grave es lo siguiente: todos los dirigentes del PSOE son conscientes desde hace años de que tenemos dentro este cáncer. Y las actitudes han sido diversamente irresponsables: desde quienes se han beneficiado claramente de sus manejos o han permitido que otros los hagan hasta quienes han fingido ignorar su existencia, pasando por quienes simplemente han hecho la vista gorda. Pero ninguno ha hecho lo único que hubiera sido sensato en un caso como éste: ponerse de acuerdo con los demás habitantes de la vivienda para sacar a la calle la basura y depositarla en un contenedor... Y lo hemos hecho a sabiendas, llevado por el sacrosanto respeto a los equilibrios internos. El día en que seamos capaces de deshacernos de los equilibrios internos y nos limitemos a hacer lo que sabemos que hay que hacer, nos irá mucho mejor”. Acaba amb una valoració política del que representa el PP avui.

Crec que no calen masses comentaris. Només recordar que en èpoques de crisi és quan calen més actives aquelles persones que pensen i fan: que puc fer jo pel projecte socialista que no pas las de qui pensen que pot fer el projecte socialista per mi.

Per finalitzar, i al marge del tema de l’article, però obligat per la seva actualitat, felicitar al nou Alcalde. Donar-li el marge de confiança que per cortesia toca, però també com a home d’esquerres, catalanista, pacifista i ecologista que va dir –i jo em crec- que es. Recordant-li que tindrà tota la ciutadania com l’estem mirant. I alguns ho farem lleial però críticament.


Article sencer

8.6.03

NO FEM JOCS DE MANS

Publicat a juny de 2003 a Tot Cerdanyola
Amic Orland:

He llegit amb suma atenció el teu article Xerrameca electoral i com pots entendre no tant sols no hi puc estar d’acord sinó que fas uns jocs dialèctics per portar l’aigua al teu molí que no puc pas deixar passar.

Parlem clar, el teu objectiu principal es treure fora els socialistes del govern i et creus en l’obligació d’oferir l’argumentació que justifiqui el pacte amb CiU i ERC. Conseqüentment, portar a l’Alcaldia en Toni Morral. I com a colofó, convèncer a la base militant d’IC-Verds la bondat d’aquesta proposta davant la demanda d’un sector de fer un pacte d’esquerres, inclòs PSC.

En primer lloc, la base argumental teva es purament reactiva. La definició no es pro res, en termes de ciutat, sinó en contra de (en aquest cas, de la continuació del PSC en el govern). Això difícilment pot ser un motiu motivador pel conjunt d’electors que han donat suport a la teva formació, més enllà del pur nucli militant que vol de totes, totes al Toni a l’Alcaldia.

En segon lloc, perquè fas una constatació no demostrada: que el PSC no és d’esquerres, o que la política que s’ha fet no es d’esquerres. No val dir això i quedar-se tant ample.

Per dues raons. Una, per que de tot el temps de govern socialista a la ciutat, gairebé la meitat del temps Iniciativa per Catalunya i els seus antecessors han estat cogovernant amb nosaltres. Teníeu la responsabilitat conjunta de govern, malgrat -es cert- que en cap cas l’Alcaldia (per què els electors, ciutadanes i ciutadans de Cerdanyola, no varen voler al no donar-vos la majoria). Si sempre tot ha estat tant de dretes, no heu après ni a la tercera vegada el tornar a venir i formar part de l’equip de govern. Perquè no heu estat sempre a l’oposició?

El Partit dels Socialistes de Catalunya és un partit català d’esquerres, t’agradi o no. I es obvi que governant tant anys s’hauran fets moltes coses be, i algunes altres potser no tant. Amb unes polítiques socials decididament progressistes, al servei de la majoria, i tenint en compte als més febles. I això ja ho podràs pintar de rosa, si vols, però ha estat així.

Per tant, si vols justificar davant l’electorat el pacte amb CiU i ERC hauràs de cercar altres arguments, volgut amic.

També em sembla ja una mica avorrit constatar un fet que et posa malalt, a tu i a d’altres, i es que la força més votada ha estat el PSC i per tant qui te dret legítim a dur l’Alcaldia. I ja hi pots fer cabrioles argumentals, la realitat es aquesta.

Aquesta ciutat te un electorat clar d’esquerres, que tothom reconeix. I el lògic es que aquestes dues formacions fessin un primer esforç per arribar a un acord, respectant els resultats electorals. Un acord basat amb la discussió de programes i cercant el consens, i no anar directament a la cacera de l’Alcaldia a qui no li toca, ho sento. Una discussió que, sense amagar l’ou, tindrà que enfrontar el tema més important que té el futur d’aquesta ciutat com és el Centre Direccional, que portarà a Cerdanyola a les ciutats de primera divisió. Perquè aquesta discussió, company, en les posicions polítiques de pacte que defenses també l’hauràs de dur amb CiU. Perquè amb CiU sí i amb PSC no? Això no ho saps explicar.

Perquè el més important és el futur de la ciutat, i partint del fet que Cerdanyola és d’esquerres, a més de PSC, IU-Verds i ERC és oportú que també hi participi CiU. Sense sectarismes, consensuant programes i propostes que portin a una ciutat amb tantes oportunitats com Cerdanyola al lloc que li toca. Han demostrat que han estat bons col·laboradors i han estat per la feina.

Es cert que el PSC ha baixat el seu número de regidors, altre cosa és el de votants. Això es degut per un seguit de factors que fora objecte d’altre anàlisi, però que en qualsevol cas no pot amagar que expressa una certa crítica a la nostra actuació i que, tinguis ben segur, hem pres nota. Però, insisteixo, aquest toc d’atenció no ha arribat a negar-nos la majoria.

Cal canviar coses, també es cert, però potser una primera mida serà la d’abandonar el capficament d’aconseguir l’Alcaldia a qualsevol preu. Dius que els pactes són la font d’on brolla l’autèntica democràcia, bingo!. Avui hi ha una correlació de forces nova, i es pot fer valer per demanar condicions de pacte. Es pot tibar la corda fins on es pugui, això es lícit, però no trencar-la. I davant els ulls de molts electors, sembla que vosaltres no penseu en la ciutat, ni en els models de pacte que fan les direccions nacionals, ni en contribuir a millorar les forces d’esquerra en el seu conjunt. Voleu només l’Alcaldia i s’ha acabat... i desprès tot serà negociable i amb qui sigui.

I no es això, company, no és això.


Article sencer

2.6.03

ATUREM LA INTOLERÀNCIA

Publicat al juny 2003 a Tot Cerdanyola
Sembla que les campanyes que tots els governs de dretes de qualsevol àmbit territorial estan desplegant comencen a calar i tenir els seus efectes. El posar l’accent permanent amb la inseguretat, que genera pors, te el seu rendiment polític davant de posicions que volen assegurar la seguretat, l’ordre i l’autoritat.

Valors com la solidaritat, el diàleg, la pau, enfrontar els conflictes amb la paraula, la confiança i, en resum, la prevalència de l’interès general, el de debò, el de totes i tots, estan avui amenaçats.

Fa molts anys que visc a Cerdanyola i mai havia vist una campanya tant grollera i barroera com la de aturar el CASD a Cerdanyola. I dic Cerdanyola i no Canaletes perquè estem parlant d’un equipament de ciutat.

Segur que moltes persones actuen de bona fe davant el seu rebuig, motivats bàsicament per la por. D’altres, els menys, també ho fan per raons egoistes. Però tant els uns com els altres abans de prendre postures radicalitzades caldrien d’informació de primera ma, la que pot partir dels professionals que actualment fan aquesta tasca, com de les institucions responsables en matèria de salut que generen aquests serveis.

No vull insistir en que la majoria dels malalts que seran atesos per aquest servei son per problemes d’alcohol, o que el que més espanta, les persones amb problemes amb heroïna són els menors i a més afortunadament es un nombre que no creix. Per no parlar del dret a la salut, a ser tractats en centres de salut amb condicions, o que les persones que pateixen aquestes situacions són familiars nostres, de la nostra comunitat.

La inconsistència dels seus plantejaments, em refereixo a la Plataforma que representa a un sector de veïns de Canaletes, és que conscients d’aquests drets que esmentava abans, no els neguen. Només diuen que sí.... però en altra lloc de Cerdanyola. Provocant, necessàriament, un enfrontament amb la resta de la ciutat.

Per no parlar dels mètodes utilitzats, amb llançaments de pedres a l’Ajuntament, que recorda comportaments predemocràtics. Perquè, no ho oblidem, el conflicte no és entre Cristina Real i el barri de Canaletes, sinó entre les polítiques de salut del govern català (concepció dels actuals Centres d’Atenció Primària en Salut, amb medicina de família i especialitats i actuacions preventives) que l’Ajuntament recolza i un sector de veïns que no volen una especialitat sanitària concreta al costat de casa seva.

Tot plegat, posicions que abonen aquesta situació de pors, inseguretats, tancaments en àmbits cada cop més reduïts...

Davant això hi ha que enfrontar, amb valentia, amb confiança i amb solidaritat, la defensa de l’interès general, l’obligació d’atendre els més febles.

Així com aquest dissabte la majoria de les persones de bona voluntat hem d’assistir a la crida de manifestar-nos per aturar la guerra a l’Iraq en contra de decisions arbitraries i encara que reconeixem el sistema dictatorial de Sadam Husein, de la mateixa manera hem d’aturar un conflicte cívic que pot trencar la cohesió social i provocar l’enfrontament entre veïns i sectors del poble, encara que entenguem la preocupació d’algunes persones del barri de Canaletes


Article sencer

LA SALUDABLE DESCONFIANÇA

Publicat al juny de 2003 a Tot Cerdanyola
En aquest inici de segle XXI, on es desenvolupa amb força un nou paradigma social en tot el mon, el de la societat de la informació i el coneixement, cal valorar molt positivament la taca de desconfiança que ho va empeltant tot, progressivament.

És cert que aquesta desconfiança està distribuïda desigualment de forma territorial, i que allí on impera la fe irracional és terreny més aspre per arrelar, ja sigui religiosa o civil, com el nacionalisme fanàtic i excloent. Però malgrat tot, inclòs en el sí d’aquest ecosistemes socials emergeix imparable aquest tel de desconfiança entre la ciutadania.

Això és especialment cert en, almenys, dues de les tres grans estructures socials: la política i la econòmica. La tercera és d’una major complexitat i exigeix molta més finesa en l’anàlisi, òbviament em refereixo a l’estructura familiar. Malgrat l’indubtable interrelació que existeixen entre totes elles. Per exemple, sempre he mantingut que difícilment es vencerà l’amenaça totalitària nacionalsocialista del país basc si no hi ha polítiques específiques d’actuació en aquest àmbit i que també apuntin a les pautes de socialització d’aquells adolescents i els valors que es mantenen en els seus ritus de transició.

Avui, si em permeteu, vull fer una mínima reflexió sobre el mon econòmic i empresarial. Aquesta reflexió ve avalada pels grans terratrèmols que ha viscut la borsa a conseqüència de les fallides econòmiques que han tingut grans empreses com Andersen o Efron i moltes altres.

El mon empresarial, arquetip organitzatiu del pensament liberal, sempre s’han justificat les actuacions dels responsables últims en prendre decisions en la facultat d’augmentar beneficis o, en llenguatge més vulgar, fer més diners. D’aconseguir-ho o no, dependrà la valoració professional que em fem d’ells com a gestors o de les seves empreses, de la seva capacitat d’èxit o d’excel·lència, com es diu ara.

I aquí hi ha una certa perversió en el seu comportament o en el seu significat. Sense entrar a discutir algunes tesis que parlen de que hi ha dos sectors capitalistes contradictoris i inclús antagònics en alguns casos, com defensa en (el de Lagos), i que un representa un sector mes modernitzador i l’altre un de més reaccionari, el que vull destacar és la confusió entre medis i fins.

En les més modernes escoles de negocis ja es manté el criteri que el fet de que una empresa guanyi diners és símptoma de salut, però no la seva finalitat. La finalitat de qualsevol empresa, mantenen amb tota lògica, és resoldre una necessitat humana. Si aquesta necessitat és reconeguda generarà demanda, i la empresa triomfarà, si no ho aconsegueix s’ensorrarà.

De vegades aquesta necessitat és inexistent encara i no genera demanda, llavors es quan cal fer una tasca de difusió, allò que les empreses en diuen marketing, per generar aquesta demanda. Així ens acostumaren a demanar caramels amb un pal per no tacar-nos les mans, o viure la necessitat de tenir ordinador sense tenir molt ben mesurat exactament per a què el volem.

Les persones que són capaces de realitzar aquestes propostes i generar els productes corresponents són els que anomenen emprenedors o empresaris productius.

Ara bé, per gestionar tots aquests processos calen persones amb facultats directives que siguin capaces de tirar això endavant. Moltes d’aquestes persones gerencials, del menagement privat, es creuen més impel·lides a generar els beneficis, els símptomes de salut, que la satisfacció dels clients amb els seus productes. I el que es pitjor, lligant els beneficis generals de la empresa amb els seus propis beneficis. L’exemple més clar són les retribucions a través de les anomenades stock options, que volen lligar la satisfacció de les necessitats de la pròpia empresa a la satisfacció de les necessitats dels mateixos directius.

Això ha generat la cristal·lització d’una tecnoestructura burocràtica, amb interessos propis que esdevenen prioritàris, i que s’allunyen molt del màxim de diferències salarials recomanables, que teòrics del tema estandarditzen d’1 a 20; es a dir, el que cobri més no pot excedir a 20 vegades el sou del que cobra menys.

Aquests interessos corporatius de sectors directius està generant una caiguda generalitzada en la confiança en els sectors empresarials partidaris del guany ininterromput, i en la estructura accionarial i borsària que li dona suport.

És la crisi d’un model, en el pla econòmic, que donà més importància als medis, la gestió i el guany, que a les finalitats, la producció i la satisfacció de necessitats.

És la perdua d’un equilibri ecològic i necessari.


Article sencer