23.10.01

VIOLÈNCIA I SOCIABILITAT

Publicat l'octubre de 2001 a Tot Cerdanyola
Avui, venint en el cotxe, escoltava la radio on informaven del augment de la violència de joves en la estació de Sabadell sud. Fa dies, hi havia hagut agressions de joves al guarda de seguretat de l’Ateneu, abans al Casal de Joves... Ahir anuncien que el President Bush ha donat la ordre a la CIA, acompanyada de milions de dòlars, d’acabar amb en Laden; Israel practica la repressió física selectiva de persones sense embussos, igual que sectors palestins ho fan amb objectiu civils israelians. Es declara una guerra contra el terrorisme que necessàriament té el que, eufemisticament, en diuen “factors col·laterals” i que en la pràctica implica la mort de civils. Ja no parlem del país basc, i la “kale borroka”.
Que ens està passant a tots plegats?.
Òbviament, entrar en profunditat amb tot això és una feina feixuga i que cal d’anàlisi pormenoritzats i concrets a cada cas, però si vull avançar un parell de consideracions generals.
Assistim a un creixement de la violència, per reaccions defensives i de por. I aquestes pors i tancaments socials, grupals i personals venen donats per un canvi social estructural d’ampli abast: el pas d’una hegemonia de la societat industrial cap a una societat, basada en el coneixement.
Aquest canvi estructural, recolzat per un desplegament generalitzat de les tecnologies de la informació i la comunicació, es mou en un escenari on augmenten les desigualtats econòmiques i socials però també per un desplegament dels drets humans, socials i polítics.
I aquest canvi, en el pla ideològic, es sustenta i conviu amb un relativisme cultural de tolerància acrítica que fomenta la violència.
En el cas català i espanyol, a més, s’alimenta d’una doble situació: ja hi ha actualment dues generacions que no han conegut cap guerra, i per tant hi ha una certa desvalorització de la pau per considerar-la gairebé “natural”. Com també haver viscut una dura postguerra, amb pobresa econòmica i concepció totalitària de pensament, que ha provocat en molts de casos el pèndul contrari: que, donada l’actual millora econòmica, als nostres fills no els hi falti de res; i no els tractem autoritàriament que prou ja hem passat nosaltres.
Això comporta una praxis de sociabilitat, nociva com element educatiu. Entenc com a sociabilitat, el caràcter i el medi ambient social on és desenvolupen les interaccions individuals i socials.
Davant aquesta situació se'ns dibuixen dos escenaris:
1. Augmentar les tendències defensives i les resolucions autoritàries o de “laissez faire” per part de l’Estat: davant la possibilitat de diluir-nos com a nació, canya!, davant la impossibilitat de fer majoritaris els nostres plantejaments “justos”, canya!, davant les agressions, canya!, davant la frustració de no poder accedir a tot el que ens promet la publicitat, canya!, davant la presència amenaçant d’estranys, canya!, davant la negació d’un altre, canya!.
2. Augmentar les tendències del reconeixement dels conflictes i resolució democràtica dels mateixos: portar a Laden davant un tribunal internacional de justícia, desmantallament econòmic, militar o policial, i polític del terrorisme amb la col·laboració dels estaments democràtics i/o governamentals, fer valdrà el dret en totes les seves versions nacionals i internacionals, establir el reconeixement de l’altre en termes polítics: dret d’associació, de vot local, de reivindicació...davant la llei acceptada, establiment de la paraula, el diàleg, com a primera forma d’enteniment entre les persones i els grups, mantenir el respecte a una societat de dret.
Davant d’una demanda que ha de ser clara de major control i seguretat, ha d’anar acompanyada de major confiança i responsabilitat, i demanar comptes a cadascú de les seves actuacions segons unes regles de joc que ja estan legalment establertes.
Hem de tornar a prioritzar com a forma de relació individual i col·lectiva el diàleg així com també la fermesa davant qualsevol agressió i uns principis clars d’autoritat.
Aquesta és, estic convençut, l’autèntica base d’una cultura de pau i convivència.


Article sencer

16.10.01

ÉS LA POLÍTICA, ESTÚPID... !

Publicat l'octubre de 2001 a Cerdanyola Cultura
Fa anys, un famós economista intitulava així un cèlebre discurs: és l’economia, estúpid... !, per fer entendre que aquesta és un dels motors bàsics de la societat que analitzava.
Ha plogut força des de llavors, i avui assistim a un escenari lleugerament diferent, en que constatem que el model de societat industrial ja no és l’imperant. Estem en trànsit d’una societat industrial fragmentada en Estats, a una societat del coneixement globalitzada. Entrem en una societat basada en la generació i la utilització del coneixement i en el disseny d’unes noves estructures administratives i polítiques amb dimensió diferent als estats tradicionals on l’àmbit local adquireix una importància cabdal.
Una societat on la economia del coneixement es desenvolupa dialècticament amb la economia tradicional, de forma creixent. Però sense caure en visions idíl·liques o ciberpapanatistes.
És en aquest context, on apareixen noves definicions que han anat de la revolució tecnològica, la mundialització, la nova economia i la globalitzación fins a la societat del coneixement.
Què entenem per globalització quan parlem de globalització?
La globalització és un procés pel qual les polítiques econòmiques nacionals es van diluint en benefici d’una política econòmica internacional. Aquest procés comporta uns efectes benèfics, en el que es multiplica el benestar dels consumidors al posar al seu abast un munt de nous productes materials i culturals, i uns aspectes negatius per les grans desigualtats que generen. És, a més, un fenomen social, cultural, polític i econòmic.
Davant la globalització, com procés socioecònomic i sociocultural no es pot mantenir una visió tancada i autàrquica. La qüestió es mantenir una dinàmica més general que la amplií, afegint la globalització de la democràcia, de la ecologia, dels drets humans.
Alguna cosa hem vist amb la importància creixent dels tribunals internacionals de justícia davant els casos de Pinochet o Milosevic, entre d’altres.
La globalització ha generat un moviment, també, divers i inclús contradictori com tots els moviments, que ha aconseguit portar a les agendes internacionals els problemes dels desenvolupaments geogràfics parcials, el desenvolupament sostenible, la desigualtat, la pobresa, l’atur, la fractura digital, la governabilitat, etc.
La utopia, com diu Joaquin Estefania, és més, molta més globalització, no menys. Però no d’uns pocs contra tots. En definitiva, que els poders polítics mundials, democràticament escollits, governin els poders econòmics en bé de l’interès general.
Alguns diuen que el nou segle i mil·leni va començar el 11 de setembre a USA, però personalment crec que també va començar abans, a Porto Alegre.
Si en el sistema agrari el valor era la terra, i en el industrial el valor és el capital, en la societat del coneixement, el valor és la informació, és la cultura.
Per tant, en el mon que assistim, a més d’altres divisions, una divisió profunda serà entre el que tenen accés al saber i a la cultura i qui no.
Aquest nou desenvolupament econòmic de la societat del coneixement ja no estarà tant centrat en la productivitat com en la innovació. I en la innovació són elements claus la creativitat i el desplegament de les tecnologies de la informació i la comunicació.
La innovació com a producte sorgeix d’una matèria primera que és la cultura. I aquesta matèria primera és un valor sense principi ni fi, en permanentment desenvolupament, en procés de constant enriquiment i diversificació.
En aquest terreny les administracions locals, els Ajuntaments, tenim molta tasca a fer. Com a ciutats educadores i com a actors privilegiats en el desplegament de l’accés de tota la població a les tecnologies de la informació i la comunicació, com en les polítiques de promoció de la creativitat, llavors de la innovació. Per exemple, a Cerdanyola hem de passar d’un 20% de població connectada a Internet i un 80% no, a un 80/20 respectivament. Cerdanyola, a més de ser vila universitària i tecnològica, ha d’ésser, serà, Ciutat de les Arts, la Cultura i el Coneixement.
És la política, les decisions públiques de govern, les que facilitaran millor aquest trànsit, i les que garantiran que els beneficis de la economia siguin per a tothom. En una doble dimensió: globals, democratitzant més les institucions internacionals i generant de noves (Consells econòmics i socials internacionals, Observatoris internacionals dels desplegaments de la democràcia, Òrgans internacionals dels Drets Humans...), com locals, generant noves formes de governabilitat.
Perquè la governabilitat, entesa com la capacitat d’involucrar els principals agents de la comunitat, serà la primera tasca de l’Ajuntament.
Com expressa un paràgraf de la ponència Com seran els Ajuntaments del 2020?, realitzat pel grup transversal del 2on. Congrés de Municipis de Catalunya:
“L’Ajuntament serà un dels principals dinamitzadors de la comunitat, establirà polítiques per a la gestió del coneixement i la seva activitat socioeconòmica. Les polítiques associades al coneixement i la comunicació constituiran un dels eixos principals de les polítiques de promoció econòmica i social directament vinculades a les aliances amb agents locals i globals que hagi impulsat el municipi .L’accés al coneixement serà un dret per a garantir als ciutadans una relació entre el global i el local que els sigui profitosa.”.
Aquests són els reptes apassionants que la globalització, en el marc de la societat del coneixement, ens planteja a tots en el terreny del concret, del local, i que ha de portat a definir en un breu termini de temps una AGENDA LOCAL DEL CONEIXEMENT.
Per concloure, les decisions de polítiques públiques condicionaran molt el desplegament de la nova societat emergent, davant de visions catastrofistes, ingènues o senzillament economicistes: ÉS LA POLÍTICA, ESTÚPID... !


Article sencer