22.9.01

UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE DE DOLOR

Publicat al setembre del 2001 a Cerdanyola Cultura
L’onze de setembre es provocà una matança de milers de persones a Estats Units. Aquest crim, com tots els crims, no tenen, no poden tenir, justificació. I hi ha que condemnar-lo sense més pal·liatius.
Si en la història universal de la infàmia com diria Borges, el segle XX ha estat que poblacions civils es converteixin en objectius militars, a l’inici del segle XXI es dona una altra volta a la perversió, i la població civil no és només objectiu militar sinó que esdevé armament: avions plens de gent innocent es converteixen en misils.
Aquesta agressió, que ens va clavar als seients durant tota una tarda enfront la televisió, esgarrifats, no es nova per nosaltres. Personalment, se'm superposaven en la retina del meu record, les imatges de l’atemptat contra Hipercor.
I algunes preguntes taladrant la intel·ligència: per què?, a qui beneficia?, quins efectes tindrà?.
Intentar raonar-les excedeix els límits d’aquest bitllet. Només tres afirmacions, com exabruptes, em reclamen sortir del cor.
1. Jo també hi era a les torres, a Nova York. Per que perfectament hi podia haver estat en termes materials, i per que el que s’atacava forma part dels meus valors en el pla simbòlic.
2. Que es faci justícia. Hem d’aïllar les persones i els grups responsables d’aquests fets de generalitzacions fàcils i falses que, en el fons, legitimarien la ideologia dels criminals. No és cap xoc de civilitzacions, ni de religions, ni dels pobres contra els rics.
3. Que la necessària lluita contra el terrorisme no ofegui la cultura de la pau, la llibertat i la solidaritat. Davant la violència és més necessària que mai la poesia que mobilitzi un imaginari diferent. Com la de John Lennon amb el seu imprescindible “Imagine”.

Imaginat que no existeix el cel
És fàcil si t’esforces.
No hi infern sota nostre.
Només cel sobre nosaltres.
Imagina tota la gent
Visquent per l’avui.

Imagina que no hi ha països,
No és tan difícil imaginar-ho.
Res per què matar o morir,
Tampoc cap religió.
Imagina tota la gent
Visquent en pau.

Imagina cap possessió,
Em demano si ho podràs fer.
Cap necessitat motivada per avarícia o fam,
Una germanor de persones.
Imagina tota la gent
Compartint el món sencer.

Podràs dir que soc un somniador,
Però no soc pas l’únic.
Espero que algun dia tots ens ajuntem
I que el mon arribi a ser un de sol.


Article sencer

18.9.01

ELS INFANTS DAVANT LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT

Publicat al setembre del 2001 a Cerdanyola Cultura
Ja és un lloc comú l’afirmar que la infància és el futur.

Però aquest futur, avui, ja es força diferent del de fa pocs anys. En la meva infantesa hi havia bàsicament 3 grans agents de socialització: la família, la escola i el carrer. I quan als 14 anys vaig començar a treballar s’hi afegí de manera molt potent el propi món del treball.

Avui les coses són força diferents. El carrer, on la colla dels grans ens modelaven i socialitzaven als més petits, a través del contacte i del joc, s’ha perdut en gran mesura. El carrer ha esdevingut un escenari més propis de cotxes i peatons que no pas de joc d’infants, que han quedat més circumscrits als parcs infantils.

Per exemple la escola, com marc educatiu i d’instrucció, té el seu paper més limitat davant la presència dels medis de comunicació: la tele i els vídeos bàsicament. Avui un exemplar d’un diari dominical porta més informació que la que podia recollir molts del nostres avis en varis anys; amb la qual cosa, l’ensenyament enciclopèdic perd força sentit.

El model educatiu actual ha de promoure l’aprenentatge permanent i ensenyar a desenvolupar les habilitats fonamentals. L’important no és tant l’adquisició d’una informació cada dia més fàcil de trobar, com tenir la capacitat de seleccionar-la, analitzar-la i relacionar-la. El que entenem per educació ha d’incloure la transmissió de coneixements, hàbits i actituds i desvetllar les capacitats individuals.

En la societat del coneixement on ens anem inscriguin hi ha que saber compaginar els sabers intel·lectuals, amb les habilitats de organitzar-se i les capacitats emocionals. Ja no n’hi ha prou amb les quatre regles i ser bon minyó.

La importància de la socialització, i sobretot la sociabilitat, ve donada per un conjunt d’estímuls, implicacions i aprenentatges que tenen molt divers origen. I tot això en un entorn clarament urbà. És el que hem vingut en anomenar la ciutat educadora com a conjunt de causes i efectes educatius.

La museització de la ciutat, les propostes permanents que ens organitza Rialles, el coneixement del nostre patrimoni històric i arquitectònic, les diverses ofertes educatives i de lleure existents, la presència de les diverses festes populars, la relació amb els altres, etc., formen un conjunt d’actuacions que els poders públics, i en especial, el govern municipal ha de tenir cura del seu manteniment.

Som responsables del nostre futur. Som responsables, tots –en un grau o altre-, de vetllar el més important que tenim: els nostres infants.


Article sencer