EL DARRER I ESQUERDAT SILENCI

Article publicat originalmente el novembre del 2000 en Cerdanyola Cultura

Aquest número pretén recuperar part de la nostra història, història recent, a partir d’alguns dels seus protagonistes locals. I per què en les pàgines del Parlem de cultura?. Per una raó molt senzilla: perquè ha estat el canvi sociocultural més important dels darrers seixanta anys. I això a partir d’una efemèride que aquest 20 de novembre complirà 25 anys, la mort del dictador Franco.

És pot objectar que els canvis és varen produir de manera generalitzada després, i és cert; però en aquesta data és va començar a trencar un dens i negre silenci que planejava sobre tots nosaltres.

La mort del dictador, aquest militar que es va revoltar contra l’ordre vigent instaurat per la República, amb d’altres generals que varen anar desapareixent de forma accidentada i curiosa fins restar com el líder únic, finalment és va produir. Iniciant una cruel i tràgica guerra civil que va significar molt més que la mort de 3 milions d’espanyols, va significar la pèrdua de les llibertats i l’inici del que alguns anomenen la pau dels cementiris.

La mort de Franco va devenir la mort del franquisme, com a règim polític, malgrat que va continuar un franquisme sociològic que es va anar mutant en diverses formacions polítiques.

La síntesi d’aquest règim va ser la absència de llibertats individuals i nacionals i la pèrdua de la democràcia. Malgrat que la resistència contra la dictadura va ser-hi present des del primer dia, de forma tant activa com passiva. I en els darrers moments va ser encapçalada per les manifestacions culturals més creatives i populars (cantautors, revistes emblemàtiques com Triunfo i Cuadernos para el Diálogo, cineclubs, editorials, etc.) com, sobretot, per les lluites obreres i de barris.

Avui, per qui no va viure aquella època li pot resultar senzillament inconcebible que es pogués viure en un país on existia la censura en tots els ordres de la creació artística (és tenia que passar per una oficina de censura prèvia) o el no poder fer una reunió per qualsevol motiu de la vida social de més d’un grapat de persones sense disposar del permís corresponent. On la presència de la policia o altres formes de control social estaven disposades sobretot a vigilar el personal: el que fèiem, el que dèiem o, senzillament, el que pensàvem.

No deixa de provocar-me un cert somriure quan avui en dia sents que tothom va ser antifranquista. Quan la realitat és que la gent que sortíem periòdicament al carrer a lluitar contra aquesta situació érem quatre gats. Malgrat, es cert, en honor de la veritat, que molt gent no ho feia per una raó dura i punyent: la por. La por a ser esbatussat, a ser detingut, a ser empresonat, a ser acomiadat o, senzillament, a ser mal vist.

Per això, quan la tarda del 20 de novembre del 75, la gent de forma espontània ens vàrem anar trobant, sense que existís una consigna explícita a les Rambles, formant la manifestació més compacte que recordo, on anaves topant amb el de davant com el de darrera ho feia amb tu, tot es feia amb un darrer silenci espès com la sang. Només trencat per algunes veus aïllades i esporàdiques que anaven dient Tots a la porta de la Modelo, i que eren callades de seguida per la majoria.

El darrer silenci; des de llavors mai més tornàrem a callar.

En aquest número és vol recrear aquells moments a la nostra ciutat, lluny de vocacions nostàlgiques, però on quedi palès en forma d’imatges verbals un tant impressionistes aquella realitat social. I per què també ens serveixi de mirall per entendre millor la nostra realitat actual.

Doncs també és cultura recuperar la nostra memòria; no tant sols el patrimoni arquitectònic o natural és objecte de la nostre tasca cultural. Ho és, així mateix, l’històric.

Perquè la Cerdanyola actual és quelcom més que la vila pagesa o de segona residència de la burgesia barcelonina. És també la Cerdanyola del moviment obrer i ciutadà que s’oposà enèrgicament a la dictadura i a les agressions de la especulació urbanística i de la explotació descarada en les empreses. I va estar present en el gran moviment sociocultural de l’època, sota les consignes de l’Assemblea de Catalunya: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.

I per no perdre aquest patrimoni, que com deia el poeta Salvador Espriu, qui perd els orígens perd la identitat, des de l’Ajuntament iniciem la convocatòria de la beca d’estudis Jaume Mimó, en col·laboració amb la Universitat Autònoma, per treballs de recerca local.

Article sencer